Una altra Espanya és possible

La VanguardiaEl desafiament polític que l’aspiració sobiranista d’una majoria de catalans planteja a Espanya, en el fons, té ben poc a veure amb la possible viabilitat econòmica de cadascuna de les parts, que està més que assegurada. Tampoc no té res a veure amb hipotètics –i delirants– tancaments de fronteres econòmiques i socials, o amb presumptes perills de confrontació social. I no cal dir que s’equivoquen de mig a mig els que hi veuen mers tactismes de supervivència política o els que en fan una anàlisi tremendista en clau identitària i hi descobreixen velles pulsions tribals. I, desenganyemnos, el sobiranisme no és fill de la crisi econòmica i no es desinflarà amb cap futura recuperació, sinó tot el contrari: el secessionisme encara se sentirà més segur per completar l’objectiu. En tots els casos, des del meu punt de vista, aquestes són interpretacions fetes a la desesperada i que intenten esquivar el veritable envit: què serà Espanya sense Catalunya.

En articles anteriors he intentat explicar què ha portat una majoria de catalans a considerar que dins d’Espanya ja no hi haviamés recorregut polític i social. I he provat de mostrar com a través d’un canvi de marc de referència molt accelerat el catalanisme havia abandonat el vell victimisme que justificava la dependència i ha assumit com a necessari, just i –sobretot– plausible un horitzó d’emancipació nacional en la forma d’Estat independent. El temps dirà, esclar, qui haurà interpretat millor el conflicte i si les meves tesis eren bones o errònies. La qüestió és rellevant perquè, en molt bona part, la victòria o el fracàs del procés sobiranista depèn de quina de les dues parts està entenent millor les lògiques socials que hi ha en joc. En aquest sentit, el menyspreu de l’adversari, sigui tractant-lo amb condescendència, sigui demonitzant-lo, és el primer senyal d’una anàlisi fallida. I és per això mateix que, des del sobiranisme, és del tot convenient fer un esforç de comprensió exigent i respectuosa de les raons i les dificultats de l’adversari.

Sempre es podrà dir que ja s’havia advertit que no era dels bascos de qui no s’havia de refiar Espanya, per molta ETA que hi hagués per entremig, sinó dels mosquetes mortes dels catalans.

Des dels clàssics com Gaspar de Guzmán y Pimentel, comte d’Olivares, passant per Miguel de Unamuno i fins als contemporanis, com Francisco Fernández Ordóñez, des del llit de mort, el 1992. És la mateixa desconfiança de quan, malgrat els esforços de Jordi Pujol de prometre lleialtat autonòmica a canvi de més autogovern, a Espanya ho interpretaven com l’expressió d’una pulsió insaciable del nacionalisme català. O el que ha portat Mariano Rajoy a sostenir que no hi ha lloc per a una tercera via perquè és obvi que, més d’hora que tard, acabaria resultant insuficient pels catalans. És cert, doncs, que Catalunya ha estat, històricament, el gran i pitjor desafiament al projecte nacional espanyol. La insatisfacció nacional catalana ha estat paral·lela a la incapacitat espanyola per completar el seu model de nació que exigia la homogeneïtzació cultural i lingüística de tot el territori. Per tant, a l’hora transcendental que estem vivint, seria convenient no perdre de vista aquesta perspectiva llarga. Si pels catalans el dret a decidir és la culminació d’un llarg combat de més de 300 anys per a la supervivència com a nació, a Espanya el desafiament secessionista dels catalans l’obliga a enfrontar-se amb el fracàs del seu model de nació. Un model que mai no ha previst honestament la diversitat de cultures, llengües i nacions com a una possible base constitutiva del que hauria pogut ser una exitosa nació de nacions. Així, en fracassar definitivament Espanya en el seu projecte homogeneïtzador, també s’enfonsa la idea que té de si mateixa. Vet aquí, doncs, el veritable drama que provoca la independència de Catalunya. Perquè, si no fos perquè el nacionalisme espanyol se sent ferit, tal com sostenia al principi, una secessió de Catalunya feta de manera acordada no plantejaria pràcticament cap dificultat a cap de les parts. La globalització de l’economia i l’empara d’Europa són prou garantia perquè la secessió no desestabilitzi res de manera significativa. Al contrari: permetria una Catalunya més pròspera –que seguiria arrossegant el mercat interior espanyol– i, a més, Espanya deixaria de malbaratar energies en tensions territorials. En canvi, els cataclismes que s’anuncien per als catalans, tots sense excepció, vindrien directament provocats pel despit i l’ànim de venjança d’un nacionalisme que se sent abandonat. El problema rau, doncs, en la manera de repensar la nació espanyola sense Catalunya. La dificultat a la qual ara mateix s’enfronta Espanya, i que de moment sembla incapaç d’encarar amb serenitat, és com imaginar el seu perfil nacional sense sentir-se amputada en la seva essència i sense viure la separació com una humiliació. Els analistes més lúcids, com l’amic Juan-José López Burniol, fa anys que ho han estat repetint sense que mai se’ls hagin pres seriosament: el problema era Espanya. I per bé que ara ja s’ha fet tard per poder integrar Catalunya en un nou projecte, Espanya haurà de revisar de dalt a baix –ara, forçadament– què vol ser en el futur.

Certament, una altra Espanya és possible. Una Espanya que no hauria de bastir-se sobre el sentiment de pèrdua, per bé que haurà de fer el seu dol. Si no és que, esclar, els actuals esgarips per la secessió de Catalunya s’hagin d’interpretar com els plors i laments d’un dol anticipat per una pèrdua que, sense voler-ho reconèixer, ja saben inevitable.

 


Il·lustració per JORDI BARBA

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.