Respostes sense pregunta

La VanguardiaDe les moltes preguntes que va fer el públic al segon debat televisat per la BBC sobre la independència d’Escòcia celebrat aquest 25 d’agost a Glasgow entre Alex Salmond i Alistair Darling, n’hi va haver una que em va semblar extraordinària per la seva senzillesa i contundència. Un jove, anomenat Nick Watkins, preguntava al líder de la campanya contrària a la independència Better together –millor junts– que si junts podien estar millor, per què, doncs, no estaven ja millor?

Alistair Darling se’n va sortir com va poder, apel·lant a vagues oportunitats de futur i posant l’exemple del Dundee Cancer Centre, que va dir que era tan bo que podia atraure finançament britànic, sense el qual la seva continuïtat estaria en risc. No sé si la fugida d’estudi d’Alistair va convèncer en Nick, perquè la pregunta havia estat molt més subtil que no pas la resposta. Però el cas és que hi va haver pregunta i resposta. Lamentablement, a Catalunya no hem tingut aquesta mena de debats, ni és previsible que s’arribin a produir ni a curt ni a mitjà termini. El president Mas no ha pogut discutir públicament amb cap representant autoritzat del no a la independència, simplement perquè el no s’ha considerat tan il·legal com el sí. I per tant, els contraris a la independència ni tan sols poden acceptar un debat en un mateix pla de dignitat política que els que hi són favorables perquè quedarien igualment situats fora de la Constitució. La posició espanyola ja havia quedat perfectament definida a la ponència de Pedro Gómez de la Serna, diputat per Segòvia del grup popular al Congrés dels Diputats i portaveu de la Comissió Constitucional, a la darrera escola d’estiu de la FAES: “Estos dicen que han de votar”, afirmava despectivament després d’assegurar que no hi havia cap mínima possibilitat d’acord per a la celebració de la consulta, i afegia: “Que abandonen toda esperanza”, perquè “la secesión, esto es lo único que no se va a producir”. Les darreres declaracions –per cert, cada vegada més crispades– del president Mariano Rajoy s’ajusten perfectament al guió escrit a la FAES.

Però tornem a la pregunta d’en Nick Watkins que aquí mai no es podrà fer als del millor junts ni a cap altre representant de l’unionisme. I és una llàstima, perquè aquella pregunta aquí té tant o més sentit que a Escòcia: si la pertinença a Espanya és molt més convenient que la independència, com és que aquest pretès confort, aquesta promesa de benestar i garantia de convivència i respecte als drets bàsics dels catalans ha estat posada en qüestió per tants ciutadans? Com és que un 80 per cent dels catalans creuen que tenen dret a decidir el seu futur de relació amb Espanya i, encara més, com és que sembla que n’hi ha molts que se’n volen independitzar? És creïble, en ple segle XXI i tots abocats a la xarxa, que tot plegat sigui resultat d’un procés d’alienació col·lectiva, de la manipulació mediàtica produïda per una televisió que té menys d’un vint per cent del share, o per uns diaris sobiranistes que tampoc no deuen passar del quinze per cent de tota la difusió de la premsa? O com podria ser resultat d’un adoctrinament escolar, quan aquesta escola suposadament desespanyolitzadora amb prou feines afectaria els electors de 18 a 30 anys, mentre que la majoria del cens encara vam anar a l’altra escola, que era la de l’adoctrinament franquista?

La diferència amb Escòcia no és tan sols que allà es pot debatre públicament i sense por de represàlies, sinó que el Regne Unit ha optat per una estratègia de seducció amb promeses de millora. Aquí, la resposta de l’Estat ha estat el menyspreu, l’insult i l’amenaça. La pregunta que en Nick pot fer obertament a Escòcia, i que l’escolti tot el Regne Unit, certament, expressa desconfiança amb les promeses de millora futura: si podíem estar millor, per què no ho estem? Aquí, en canvi, la desconfiança s’ha construït sobre l’evidència de l’incompliment dels compromisos passats i l’amenaça d’incompliments futurs. De fet, i fins i totmés que parlar de l’incompliment d’uns, s’ha de reconèixer que la desconfiança ha estat mútua. Espanya mai no es va refiar de la lleialtat de les intencions reformistes del nacionalisme autonomista de CiU d’abans del 2003. El més significatiu és que ara que les intencions són explícites –i no perquè abans es mentís, sinó perquè davant del fracàs del projecte autonomista, ara s’ha canviat d’horitzó–, resulta que tampoc no són de fiar. Sembla que l’Estat en el fons prefereix que, com aquell títol de Montserrat Roig, li diguin que l’estimen encara que sigui mentida. No sóc dels que atribueixen tot el malentès només a una de les parts. El nacionalisme autonomista va cometre molts errors. Es va deixar estimar per raons interessades i es va deixar portar per un tactisme relativament eficaç en el curt termini però que ajornava sine die les grans qüestions de fons. No es tracta de menystenir el balanç de resultats materials, però des del punt de vista de la gran política,

Pujol va trobar confort en l’ambigüitat. En l’ambigüitat, i en aquella actitud condescendent que jo mateix havia denunciat tantes vegades, de creure que tot es reduïa a anar a fer “pedagogia” a Espanya, com si no ens coneguessin ni ens veiessin venir. Sigui com vulgui, el cas és que ara, a totes dues bandes del conflicte, ens sobren respostes a unes preguntes que es prohibeix de fer. I les respostes sense pregunta, lògicament, com que no poden convèncer un interlocutor a qui no es deixa existir, com que no poden ser fruit del diàleg i del debat, acaben semblant propaganda i són poc útils a ningú. A Catalunya, tenim Nicks Watkins i ens falten Alistair Darlings. A Espanya, no volen ni sentir-ne parlar.

 


Il·lustració per MESEGUER

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.