Qui t’estima, t’abonyega

La VanguardiaCom a demòcrata, em va semblar magnífica l’aparició de Societat Civil Catalana. I és una molt bona notícia que hagi volgut entrar en la campanya per la consulta del 9-N. Ho fa evident el fet que, per manifestar-se, hagi escollit el 12-O, la festa nacional d’Espanya, i no el 6-D, dia de la Constitució, com sembla que hauria estat més lògic, tant perquè aquest és el seu fonament programàtic com perquè els hauria estalviat certes contaminacions ideològiques que no tinc cap mena de dubte que rebutgen. Però sembla clar que Societat Civil Catalana, per si de cas, volia fer-se sentir abans del 9-N i contribuir a donar veu als contraris tant a la consulta com, directament, a la independència.

He de dir, però, que m’ha estranyat que l’accent de la convocatòria es posés en la dimensió emocional de la pertinença a Espanya. Al seu web, com a única motivació, deien: “Ara, en el context polític actual, és més necessari que mai l’esforç de tots per fer possible que Barcelona el 12 d’Octubre que ve es converteixi en la capital sentimental d’Espanya”, i afegien el lema de la trobada, “L’Espanya de tots”. És cert que hi ha tota una línia argumental que analitza el desafiament català en termes de desafecció, tal com el 2007 ja va advertir el president José Montilla a Madrid. Però la desafecció de què parlava Montilla no és una causa en si mateixa, com si de cop els catalans s’haguessin desenamorat capriciosament d’Espanya, sinó que és el resultat d’una llarga i explícita desconsideració cap a Catalunya, fonamentada en fets més que en afectes.

De fet, l’apel·lació a l’emocionalitat de la convocatòria de Societat Civil Catalana coincidia amb la línia de fons de l’article del president Mariano Rajoy publicat diumenge passat. Rajoy es referia a la llengua catalana, “valorada i estimada com a pròpia” per tots els espanyols. Parlava dels valors de la societat espanyola “que ha interioritzat com una realitat diària la comprensió i l’amor per les raons i les llengües diverses del seus ciutadans”. Trobava que l’edició en català d’El País -“només” 38 anys després de la seva fundació- contribuiria a portar a les llars catalanes el missatge “de l’estima, tan profunda, del conjunt dels espanyols”. I sobretot es dolia del desafiament català pel fet de trobar incomprensible “com un sentiment d’arrels tan profundes pretén ser extirpat del cor”.

M’estalvio qualificar aquest text del president Rajoy, en vista de la persecució que el PP fa del català “tan estimat” a les Illes Balears i al País Valencià. O dels “ponts de diàleg” que va construir la campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut del 2006 i que va fomentar un creixement inaudit del tradicional anticatalanisme espanyol. I no parlem dels incompliments en inversió pública pactats, o de la llei Wert que ha volgut portar el conflicte lingüístic a l’escola catalana. I, encara, cal recordar el cop de porta de tot just fa dos anys a la petició enraonada del Govern català a favor d’un nou pacte fiscal. O bé Rajoy pensava que els “sentiments d’arrels profundes incrustats al nostre cor” podien aguantar tota mena de vexacions i humiliacions, o bé ara, molt mal assessorat, l’han fet vestir amb una pell de xai, com si amb quatre magarrufes fos possible convèncer la societat catalana que res del que ha passat des del 2006 no s’ha esdevingut.

No entraré a fer judicis d’intencions -és a dir, si estem davant d’un cas d’inconsciència, d’ignorància o de cinisme-, però és cert que el to emprat sembla indicar un cert viratge en les formes, relativament més suau que el de presentar el desafiament català com un acte de bogeria presidencial o, encara pitjor, com una maniobra d’adoctrinament col·lectiu destinada a amagar la corrupció absoluta de les classes dirigents catalanes. Tanmateix, per bé que amb un relat més tendre, aquest recurs emocional porta a fer una interpretació del que passa a Catalunya igualment errònia.

Particularment greu és que aquesta apel·lació a la sentimentalitat pressuposi que la independència de Catalunya obligaria els seus ciutadans a triar què són des del punt de vista de la pertinença nacional subjectiva. Que potser els emigrants espanyols a Alemanya van haver d’abandonar el seu sentiment de pertinença espanyol, pel fet de viure allà? Cal pensar que el milió de llatinoamericans de què parlava Rajoy en el seu article que viuen a Espanya s’han vist obligats a sentir-se espanyols pel fet de marxar del seu país? Però quina mena de concepció tan arnada tenen de la nacionalitat -un conjunt de drets i deures- o de la nació -un plebiscit quotidià, com deia Ernest Renan-, que la vinculen a una sentimentalitat que faria que Catalunya hagués de ser espanyola només perquè un deu o un quinze per cent dels seus habitants se senten només espanyols o més espanyols que catalans!

Contra aquest nacionalisme emocional espanyol, que em sembla més tàctic que autèntic en vista del tracte rebut, el model de nació a què aspira Catalunya és d’arrel cívica, fonamentada en la radicalitat democràtica i una ambició de prosperitat i justícia social que s’ha vist sistemàticament frustrada dins de l’Estat espanyol. I, personalment, no tinc cap mena de dubte que els sentiments espanyols a la Catalunya independent seran tractats amb el respecte i l’exquisidesa que les aspiracions polítiques, econòmiques i culturals catalanes -ja no dic les sentimentals- no han trobat mai a Espanya.

 


Il·lustració per JAVIER AGUILAR

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.