Desdramatitzar la independència
Un dels principals obstacles -si no el més gran- per encarar el desafiament independentista de Catalunya prové del fet que en l’imaginari col·lectiu encara hi ha les independències clàssiques dels segles XIX i XX. I això és així, poc o molt, tant entre alguns dels qui aspiren a la independència com entre molts dels que la rebutgen. De manera que una de les vies per desencallar la desavinença -digueu-me, una vegada més, ingenu- seria revisar aquesta imatge rònega que tenim de la independència, i reajustar-la a les coordenades pròpies del segle XXI. És a dir, es tractaria de situar en la seva justa proporció la magnitud del desafiament, segons el meu parer, molt menor -i per tant, més a l’abast- del que uns i altres suposen. Permetin-me unes consideracions al servei d’aquest reajustament de les expectatives, no fos cas que al final estiguéssim convertint en tragèdia grega allò que només és un canvi modest d’un model polític atrapat en velles històries superades.
Anem per la primera qüestió: si hom considera, amb tota la raó, que vivim en un món interdependent, on ja no hi ha independències completes, per què no enriquir encara més aquesta dimensió interdependent amb la creació d’un nou Estat? De fet, tal com no hi pot haver internacionalisme sense nacions, no hi pot haver interdependència sense independències. És clar que també es podria preguntar a l’inrevés: cal un nou Estat si ni les velles independències ja no són el que eren? Però hi ha una resposta clara que fa anys ja va donar l’economista francès Daniel Cohen a Richesse du monde, pauvretés des nations (traduït al català a Proa, 1998). Si la mundialització dels mercats eixampla l’espai econòmic, paradoxalment, l’espai polític, que és el que ha d’establir el perímetre de la democràcia, s’encongeix. És a dir, ja no calen grans estats per garantir els mercats interiors per als quals van néixer. Ara la política té la delicada tasca de garantir la cohesió social, combatre la desigualtat, protegir l’individu dels abusos del mercat global. I vet aquí que, com mostren totes les dades, tot això ho fan millor els estats petits que els grans (Finlàndia, Dinamarca, Àustria…).
En segon lloc, resulta enigmàtic -permetin-me la ironia- esclarir per què un Estat com l’espanyol no nacionalista defensa amb tant d’urc la seva integritat territorial i la unitat de la nació. Segueixo amb la ironia: es podria entendre que el nacionalisme català, medieval, tribal, de vol gallinaci, reclami el seu propi Estat. Però, i l’Espanya no nacionalista, quin problema veu a prescindir d’uns inquilins tan incòmodes? Algun malpensat podria imaginar que és per interès econòmic, o al contrari, per un gest generós destinat a evitar que els catalans s’estavellin.
En qualsevol cas, segur que no té a veure amb ferir un orgull nacional espanyol passat de moda… Deixem, però, les ironies: si els grans nacionalismes identitaris -aquelles identitats que maten de què parlava Amin Maalouf (La Campana, 1999)- són tan nefastos, quin problema hi ha a fragmentar els que queden com a resultat de velles victòries i derrotes militars? Per què no ens convertim en un mosaic de nacions cíviques convivint pacíficament?
Es pot sostenir, en tercer lloc, que si la Unió Europea esmerça tants esforços a esborrar fronteres, per què voler-ne crear de noves? Però aquest és un argument que serveix també en sentit contrari. Si la UE esborra fronteres, per què pensar que un nou Estat d’Europa crearà allò que ja no tenen els que hi són? Aquesta qüestió té una derivada encara més interessant. L’actual Europa, sotmesa a una profunda crisi institucional que hom dissimula per les conseqüències greus que tindria admetre-la obertament, només té un veritable horitzó de futur: la seva transformació en uns Estats Units d’Europa, d’entre 35 i 40 membres. De manera que el desafiament independentista català el té Espanya, sí, però en una perspectiva més llarga, no fa altra cosa que assenyalar el veritable futur d’una UE renovada i ajudarà a precipitar un debat que no es pot ajornar indefinidament. No seria un disbarat dir que es tracta d’una nova independència al servei de la definitiva unitat europea.
En definitiva, quin sentit té fragmentar els vells estats si el procés actual és el de la unificació? És un dels arguments més estimats del president Rajoy, i també em feia la pregunta fa pocs dies un periodista estranger. La meva resposta, irònica, va ser: “Caram, no sabia que hi hagués converses entre Espanya i França per unificar-ne els estats, ni entre Àustria i Alemanya, ni cap altre cas”. I no hi són perquè, actualment, les polítiques més avançades de col·laboració territorial ja no recorren als acords entre els vells estats sinó que es determinen en funció de noves xarxes definides al voltant d’interessos específics: la riba d’un riu; una àrea econòmica geoestratègica; un desafiament ambiental compartit; el teixit de punts dispersos constituïts per ciutats amb objectius comuns, entre d’altres. Una Catalunya independent, lògicament, estaria sotmesa a les mateixes exigències de renúncia a una estatalitat forta en benefici d’aquestes noves àrees com l’arc mediterrani o l’espai determinat per l’ús d’una mateixa llengua, i que alguns en diem, molt emfàticament, Països Catalans.
En definitiva, si la independència ja no és el que era i algú pot considerar un caprici voler-la, no és també una rara tossuderia oposar-s’hi si hi ha una majoria que, en cas de poder-se expressar democràticament, digués que en vol assumir el risc? Per què convertim en tragèdia allò que sabem que, al segle XXI, té conseqüències tan limitades?
