Calendari i agenda
Tothom –tothom que no mentís o s’enganyéssabia que ni la consulta prevista inicialment i després impugnada, ni el procés participatiu posterior, en sentit estricte, no donaven el “mandat democràtic” per iniciar un procés cap a la independència. De manera que era força clar que inevitablement tot portaria, més d’hora que tard i agradés o no agradés, a la celebració d’unes eleccions catalanes que tindrien un caràcter plebiscitari. Això, és clar, si es donen algunes condicions, bé sigui l’existència de llistes unitàries –a favor o en contra–, bé sigui l’existència d’una ruta comuna en tots els programes secessionistes, entre d’altres possibilitats. Les dues incògnites principals del post-9-N, per tant, són el calendari de les eleccions, molt determinat per la resta de convocatòries –eleccions municipals i posteriorment les generals–, i la fórmula per aconseguir pactar una agenda comuna postelectoral, fins i tot més enllà de la conformació final de les llistes, que podria acabar sent una qüestió de segon ordre. Un calendari –el quan–, que d’altra banda no hauria d’estar massa condicionat al com, donant per fet que el què ja no estaria en qüestió. Tanmateix, aquestes decisions es prendran forçades per dos factors que semblen indefugibles. D’una banda, l’actitud que prengui el Govern espanyol, que amb els delicats desafiaments electorals que té a la vista seguirà torpedinant el procés i reclamant un diàleg que no està en condicions d’oferir si no és per escoltar el que Mas no li pot transmetre sense trair els seus compromisos. De l’altra, i tant o més greu, hi haurà la dificultat del govern de la Generalitat per gestionar l’atzucac pressupostari que s’anuncia per al 2015. En cap cas, doncs, no es tindrà tot el temps del món per fer un procés amb la calma que requeriria la complexitat que porta afegida. Així doncs, s’acosten mesos que encara es presenten com a més trepidants.
