As we enter the last stage of the Catalan independence process, its strengths –and the weaknesses that should be addressed– are becoming increasingly apparent. Among the former is one of most admired qualities of the pro-independence events: their cordial atmosphere. Despite the warnings of social tension and sectarian divides in Catalonia, the Catalan bid for independence has been not only peaceful, but also surrounded by an exemplary good vibe. A good vibe coupled with extremely deliberate care to make a point without being accused of bigotry, aggressive anti-Spanish sentiment or selfish profiteering.
Now, it is precisely this very virtue that might become a weakness. As the challenge against Spain progresses, the difficulties that we face will grow exponentially. We saw it with the participatory vote of November 9, when a celebration of democracy became a case of disobedience to the State; the president and two of his ministers are now indicted, facing criminal charges. We mustn’t ignore the consequence of what will happen when the definitive breakup occurs. When that time comes, no expression of festive cuteness will be enough to forge ahead. The question is: how can we expect the pro-independence camp to withstand a climate of confrontation with Spain, if there are signs of demoralization every time that we struggle to reach an internal agreement?
Apropos this point, I find it naive that anyone should expect the political parties that must lead this final stage to behave in the same manner as civil society does. We can’t expect them not to think about the electoral support that they will require to continue leading the process. We can’t expect their assessment of the democratic formalities that will grant us international recognition to be the same. We can’t assume that their leaderships will abandon the political prudence needed to prevail in the end. Good vibes are not enough to move on. Rather, much shrewdness, careful planning and strategic thinking are necessary.
I also think that there is too much emotional sensitivity, as seen in the impatience of some at the complex negotiations for an agreement that will allow us to make progress; likewise, a lack of confidence can be observed when new political parties arise and are immediately given a degree of importance that they haven’t earned yet. If support for Catalan independence were as shaky as you might be led to believe, then it would mean that we have been deceiving ourselves and, ultimately, those who used to predict that the soufflé would collapse were right all along.
Despite the panic, personally I still feel that the independence bid is strong. A sentence by Ramon Trias Fargas –who passed away twenty-five years ago– that Joaquim Ferrer (current president of Fundació CatDem) quoted recently confirmed my feelings on the matter. During a lecture thirty years ago, in 1984, Trias Fargas said: “Catalonia has survived because her cause is entwined with the cause of freedom. (…) We shouldn’t forget that we are a nation of free men and women, united by a common language, who stand on historic roots that go deep into the Catalan land, our motherland, and together we stand looking forward to a future of progress and modernity, a nation that addresses Europe, that respects everybody, that wishes to improve the lives of all those who live in it”. Nobody could summarise it any better. And, sooner or later, we will prevail, because the cause of freedom has never been a soufflé for the Catalans: it has been the reason and the force behind our survival as a nation.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Ara que entrem a la darrera fase del procés sobiranista i a favor de la independència de Catalunya, es veuen amb més claredat les seves fortaleses, però també les febleses que hauria de corregir. Entre les fortaleses, una de les qualitats més admirades de les mobilitzacions sobiranistes ha estat la cordialitat amb què s’han desenvolupat. En contra de les advertències de crispació i divisió de la societat catalana, l’expressió de l’aspiració a la independència no tan sols ha estat pacífica, sinó que ha creat un marc de bon rotllo exemplar. Bon rotllo i, de passada, una sensibilitat especial per filar molt prim en la seva fonamentació, de manera que s’evités l’identitarisme excloent, l’antiespanyolisme agressiu o el mercantilisme egoista.
ARA BÉ, ÉS AQUESTA MATEIXA virtut allò que es pot transformar en feblesa. I és que, a mesura que el desafiament a l’estat espanyol avanci, les dificultats creixeran de manera exponencial. S’ha vist amb la celebració del procés participatiu, quan s’ha convertit una festa democràtica en un cas de desobediència a l’Estat i causa d’una querella al president i dues conselleres de la Generalitat. Imaginem-nos, doncs, tot el que vindrà en el moment de la ruptura definitiva! Llavors, les expressions festives i simpàtiques ja no seran suficients per avançar. La pregunta és: quina és la capacitat del sobiranisme per resistir un clima de confrontació amb l’estat espanyol, si resulta que ja fa senyals de desmoralització cada vegada que hi ha dificultats per a l’acord intern?
ÉS EN AQUEST SENTIT que em sembla ingenu que esperem dels partits que han de liderar aquest tram final que es comportin amb el mateix estil que ho ha fet la societat civil. No els podem demanar que deixin de pensar en el suport electoral que necessiten per seguir liderant el procés. Ni que valorin de manera distinta quines són les formalitats democràtiques que ens han de garantir el reconeixement internacional. Ni podem esperar que els lideratges abandonin la prudència política que ha de portar a l’èxit final. Per seguir endavant ja no n’hi ha prou ni amb el bon rotllo. Cal molta astúcia, càlcul i estratagema.
TAMBÉ CREC QUE HI HA un excés de susceptibilitat emotiva tant en la impaciència davant la complexa negociació dels acords que han de permetre avançar, com un excés d’inseguretat davant l’aparició de noves formacions polítiques a les quals es dóna, per anticipat, un lloc que encara han de guanyar-se. Si tot el suport a la independència fos tan insegur com es dóna a entendre, voldria dir que ens hem estat enganyant a nosaltres mateixos i, finalment, que tindrien raó els que ho descrivien com un suflé que tard o d’hora es desinflaria.
PERSONALMENT, I MALGRAT els alarmismes, segueixo pensant que la força del sobiranisme és profunda. I m’ha reafirmat en aquesta confiança una frase de Ramon Trias Fargas -enguany ha fet vint-i-cinc anys que va morir- citada fa poc per Joaquim Ferrer, actual president de la Fundació CatDem. En una conferència de 1984, fa trenta anys, Trias Fargas deia: “Catalunya ha sobreviscut perquè ha unit la seva causa a la de la llibertat. […] No voldria que oblidéssim que som una nació d’homes i dones lliures, units per una llengua comuna, ferms d’unes fondes arrels històriques que s’enfonsen en la terra catalana, mare de tots, i units per una il·lusió de futur que mira enllà cap un demà de modernitat i progrés, que s’adreça a Europa, que respecta a tothom, que vol millorar la vida de tots els qui viuen aquí”. Impossible de sintetitzar-ho millor. I ens en sortirem, abans o després, perquè per als catalans la causa de la llibertat mai no ha estat un suflé: ha estat la raó i la força de la nostra supervivència com a nació.
