En uno de sus últimos -y excelentes- artículos, Francesc-Marc Álvaro deja claro que a pesar de la insistencia de algunos en decir que Podemos y el soberanismo catalán son resultado de un mismo malestar, de hecho son de naturaleza muy diferente. Y, haciendo memoria del gran debate que ocupó la Transición, Álvaro señala la diferencia fundamental: mientras que Podemos es un caso de “reforma” política, el soberanismo catalán lo es de “ruptura”.
Tiene toda la razón. Podemos compite dentro de un marco político que no discute, para hacer una “nueva” política que consiste en sustituir los actuales ocupantes -la ‘Casta’- de los aparatos del Estado español. Un cambio de hegemonías, pues. El soberanismo catalán, en cambio, supone la ruptura del marco político establecido y, por tanto, la ruptura es de una magnitud incomparable. El soberanismo desafía al Estado mismo, no sólo a los que lo controlan. Ante esto, es necesario volver a recordar aquella famosa advertencia atribuida a José Calvo Sotelo, ministro de Hacienda durante la dictadura de Primo de Rivera, en su versión larga: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad”.
Es justamente, sin embargo, este hecho que señala Álvaro lo que paradójicamente da un margen mayor a Podemos para hacer propuestas atrevidas, mientras que al soberanismo no le queda más remedio que tener los pies en el suelo. Los primeros no cuestionan los fundamentos del marco donde se mueven, mientras que el segundo tiene la misión primera y principal el fabricar unos nuevos cimientos. Y las ingenuidades que se pueden permitir los primeros, si se las consintiera el soberanismo se haría daño a sí mismo. Por mucha crítica al sistema político y social que haga Podemos, ¿verdad que no se les ha oído que suprimirán el ejército, que reconocerán el derecho a la autodeterminación de Cataluña o que -ellos que frisan el lograrla- impedirán las mayorías absolutas en España? Nada de nada. Respetan las reglas de juego fundamentales, con la ventaja de que, como se dan por descontadas, no necesitan hablar de ellas. El independentismo, en cambio, tiene que crear un Estado, y esto da poco margen para las originalidades respecto de qué tipo de fundamentos son necesarios para permitir el éxito final de la empresa y, cosa inseparable, para lograr la aceptación internacional de un nuevo actor político que necesariamente debe ser homologable para los que lo han de reconocer.
La primera lección de todo ello es que a los reformistas les es más fácil mantenerse en la espuma de las promesas, hasta que lleguen al poder. En cambio, a los rupturistas no les queda más remedio que mirar cara a cara las dificultades que conllevará su gesto hasta que tenga éxito, y deben saber aplazar las promesas para el día siguiente de haber llegado al mismo. La segunda lección es que si bien es cierto que la independencia está intrínsecamente vinculada a la voluntad de hacer un país más justo y próspero, no se puede perder de vista que lo que realmente la justifica es el deseo de libertad. Una libertad que, cuando se tengan los instrumentos apropiados para ejercerla, permitirá decidir todo aquello que los catalanes, en cada momento, consideren que más les conviene. Poner ahora el acento sólo en una determinada orientación en la resolución de las demandas de justicia y prosperidad es empezar la casa por el tejado y enmascarar que primero se debe tener la libertad -es decir, los fundamentos del poder- para hacerla efectiva.
La independencia, pues, pide más determinación que efervescencia. O, dicho de otro modo: al soberanismo, para triunfar, más que deslumbrar con promesas de cumplimiento incierto, le es necesario tener una radical pulsión de libertad y una profunda confianza en el propio país y en la capacidad de los catalanes para saber gobernarse bien en el futuro.
Publicado en Ara.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Avui hem fet tertúlia amb:
Joan Tapia, periodista i escriptor. Acaba de publicar el llibre “Catalunya sense Espanya?”
Salvador Cardús, professor de Sociologia de la UAB
Miquel Puig, doctor en Economia
Joan Subirats, catedràtic de Ciència Política de la UAB
i Dalmau Ribot, tertulià puntual, de 59 anys de Sant Esteve Sesrovires
En un dels seus darrers -i excel·lents- articles, Francesc-Marc Álvaro deixa clar que malgrat la insistència d’alguns a dir que Podem i el sobiranisme català són resultat d’un mateix malestar, de fet són de naturalesa ben diferent. I, fent memòria del gran debat que va ocupar la Transició, Álvaro assenyala la diferència fonamental: mentre que Podem és un cas de “reforma” política, el sobiranisme català ho és de “ruptura”.
TÉ TOTA LA RAÓ. Podem competeix dins d’un marc polític que no discuteix, per fer una “nova” política que consisteix a substituir els actuals ocupants -la casta- dels aparells de l’estat espanyol. Un canvi d’hegemonies, doncs. El sobiranisme català, en canvi, suposa la ruptura del marc polític establert i, per tant, el trencament és d’una magnitud incomparable. El sobiranisme desafia l’Estat mateix, no tan sols els qui el controlen. Davant d’això, cal tornar a recordar aquella famosa advertència atribuïda a José Calvo Sotelo, ministre d’Hisenda durant la dictadura de Primo de Rivera, en la seva versió llarga: “Entre una España roja y una España rota, prefiero la primera, que sería una fase pasajera, mientras que la segunda seguiría rota a perpetuidad ”.
ÉS JUSTAMENT, PERÒ, aquest fet que assenyala Álvaro el que paradoxalment dóna un marge més gran a Podem per fer propostes agosarades, mentre que al sobiranisme no li queda més remei que tocar de peus a terra. Els primers no qüestionen els fonaments del marc on es mouen, mentre que el segon té la missió primera i principal de fabricar uns nous fonaments. I les ingenuïtats que es poden permetre els primers, el sobiranisme faria de mal consentir-se-les. Per molta crítica al sistema polític i social que faci Podem, oi que no se’ls ha sentit que suprimiran l’exèrcit, que reconeixeran el dret a l’autodeterminació de Catalunya o que -ells que frisen per tenir-la- impediran les majories absolutes a Espanya? Res de res. Les regles de joc fonamentals les respecten, amb l’avantatge que, com que es donen per descomptades, no els cal parlar-ne. A l’independentisme, en canvi, li cal crear un estat, i això dóna poc marge per a les originalitats respecte de quina mena de fonaments calen per permetre l’èxit final de l’empresa i, cosa indestriable, per aconseguir l’acceptació internacional d’un nou actor polític que necessàriament ha de ser homologable per als que l’han de reconèixer.
LA PRIMERA LLIÇÓ de tot plegat és que als reformistes els és més fàcil mantenir-se en l’escuma de les promeses, fins que arriben al poder. En canvi, als rupturistes no els queda més remei que mirar cara a cara les dificultats que comportarà el seu gest fins que tingui èxit, i han de saber ajornar les promeses per l’endemà d’haver-hi arribat. La segona lliçó és que si bé és cert que la independència està intrínsecament vinculada a la voluntat de fer un país més just i pròsper, no es pot perdre de vista que allò que realment la justifica és el desig de llibertat. Una llibertat que, quan es tinguin els instruments apropiats per exercir-la, permetrà decidir tot allò que els catalans, en cada moment, considerin que més els convé. Posar ara l’accent només en una determinada orientació en la resolució de les demandes de justícia i prosperitat és començar la casa per la teulada i emmascarar que primer s’ha de tenir la llibertat -és a dir, els fonaments del poder- per fer-la efectiva.
LA INDEPENDÈNCIA, doncs, demana més determinació que no pas efervescència. O, dit d’una altra manera: al sobiranisme, per triomfar, més que no pas enlluernar-se en promeses de compliment incert, li és necessari tenir una radical pulsió de llibertat i una profunda confiança en el propi país i en la capacitat dels catalans per saber-se governar bé en el futur.
