Worthy and deserving of recognition was the role of Oriol Junqueras in the interview-interrogation to which he was subjected last Saturday for almost an hour, on the Un Nuevo Tiempo (A New Time) show on Spanish television. The President of ERC showed his ability, which is substantial, for temperance in the face of some inquisitors who were more eager to demonize their interviewee, and with him the process of independence, than to learn anything. Oriol Junqueras responded clearly, without avoiding the subject or being aggressive, and with a saintly conciliatory will, to some questions that had an implied thesis that begged to be refuted rather than responded to.
The experience of this interview, however, and also that of Anna Pastor with Artur Mas on the eve of 9N and the various opinion articles from prominent players of Spanish political life, shows the depth of the psychological break between Catalonia and Spain. This is a rupture that is not a consequence of the sovereignty process of the past few years so much as it is a cause, which is more important than the cumulative effect of cutbacks in self-government, fiscal abuse, and aggressive acts against the Catalan language and culture. It now seems that what disgusts Spain is the hypothesis of independence. But there is sufficient repeated evidence that this antagonism began long before the independence process, as described in minute detail in works such as that of Josep Maria Ainaud de Lasarte, “El llibre negre de Catalunya” (The Black Book of Catalonia) (1995), or that of Francesc Ferrer i Gironès, “La persecució política de la llengua catalana” (The Political Persecution of the Catalan Language) (1985), or “Catalanafòbia: Història del pensament anticatalà” (Catalanaphobia: A History of anti-Catalan thought) (2002), to say nothing of the just-published 850 page volume titled “Vàrem mirar ben lluny al desert” (We looked far into the desert), which relates the presentations from the symposium directed by Jaume Sobrequés, “Spain against Catalonia: a historic look (1714-2014)”.
From my point of view, it is of vital importance that the independence movement does not lose sight of this causal logic for the political rupture between Catalonia and Spain in the months remaining before the decisive date of 27 September. Beyond the promises of prosperity and justice, and the desire for a deep democratic regeneration, the extreme difficulty, if not impossibility, of a total reversal of what has been the secular logic of domination that the Catalan nation has been subjected to must be very clear. Because this is the crux of the matter.
I share the belief that, in the seven months remaining before 27S, the sovereignty movement must provide the explanations that were drowned out in the previous fight for the right to decide. It must explain that independence is an opportunity –not a guarantee– for more good governance and better social welfare for everyone, and it is essential to give a thorough and credible account of how to carry out this process without doing any harm, and of what guarantees are needed to minimize risks. Now, returning to the interview with Oriol Junqueras: if one thing was made clear, it is that this is not a debate that can be developed on an argumentatively rational and well-documented basis. The worst deafness is that of a man who refuses to hear, especially when what is at stake is the dismantling of a structure of domination built on an inequality of political dignity.
Tolstoy wrote that the most difficult issues can be explained to the simplest person if he does not have any preconceived ideas; but the simplest thing will not be comprehensible to the smartest person if he is firmly convinced that he already knows, without any shadow of doubt, what is hidden. Put another way: if we separate from Spain, it will not be due so much to disagreement and abuse, but above all to free ourselves from prejudice and submission.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
Digne i mereixedor de reconeixement va ser el paper d’Oriol Junqueras a l’entrevista-interrogatori a què el van sotmetre dissabte passat, durant quasi una hora, al programa Un tiempo nuevod’una televisió espanyola. El president d’ERC va demostrar la seva capacitat, que és molta, per a la temprança davant d’uns inquisidors amb més ganes de demonitzar l’entrevistat, i amb ell tot el procés d’independència, que no pas de saber-ne res. Oriol Junqueras va respondre amb claredat, sense fugides d’estudi ni agressivitat, amb una santa voluntat conciliadora, a unes preguntes que en elles mateixes ja portaven una tesi implícita que calia desmentir més que no pas respondre.
TANMATEIX, L’EXPERIÈNCIAd’aquesta entrevista, però també de la d’Ana Pastor a Artur Mas la vigília del 9-N o la lectura d’articles d’opinió de destacats actors de la vida política espanyola, demostra la profunditat de la ruptura mental entre Catalunya i Espanya. Una ruptura que no és pas conseqüència del procés sobiranista dels darrers anys sinó que n’és una causa més rellevant que el mateix cúmul contrastat de retallades a l’autogovern, maltractaments fiscals o agressions a la llengua i la cultura catalanes. Ara sembla que allò que disgusta Espanya és la hipòtesi de la independència. Però hi ha prou constància reiterada que l’animadversió és molt anterior a aquest procés, com ja havien relatat minuciosament obres com les de Josep Maria Ainaud de Lasarte, El llibre negre de Catalunya (1995), o les de Francesc Ferrer i Gironès, La persecució política de la llengua catalana (1985) o Catalanofòbia. Història del pensament anticatalà (2000), per no dir el volum de 850 pàgines acabat de publicar amb el títol Vàrem mirar ben lluny al desert i que conté les ponències del simposi dirigit per Jaume Sobrequés, Espanya contra Catalunya: una mirada històrica (1714-2014).
DES DEL MEU PUNT DE VISTA, és molt rellevant que el sobiranisme no perdi de vista aquesta lògica causal de la ruptura política entre Catalunya i Espanya davant dels mesos que resten per a la data decisiva del 27-S. Més enllà de les promeses de prosperitat i justícia, i de l’aspiració a una profunda regeneració democràtica, cal que es tingui clara l’extrema dificultat, per no dir la total impossibilitat, de revertir el que ha estat la secular lògica de dominació a què s’ha sotmès la nació catalana. Perquè aquest és el quid de la qüestió.
COMPARTEIXO LA IDEA que, en els escassos set mesos que resten, el sobiranisme ha de donar les explicacions que van quedar ofegades en la prèvia lluita pel dret a decidir. Cal explicar que la independència és una oportunitat -no una garantia- de més bon govern i millor benestar per a tothom, i és imprescindible donar compte minuciós i creïble de com es farà aquest procés sense prendre-hi mal i amb quines garanties es minimitzaran els riscos. Ara bé, i torno a l’entrevista amb Oriol Junqueras, si alguna cosa va tornar a quedar clara és que no es tracta d’un debat que es pugui desenvolupar sobre bases argumentals racionals i ben documentades. No hi ha pitjor sord que el que no hi vol sentir, especialment quan el que es posa en joc és la ruptura d’una estructura de dominació construïda sobre la desigualtat de dignitats polítiques.
TOLSTOI VA ESCRIURE que les qüestions més difícils poden ser explicades a la persona més justeta si encara no en té cap idea preconcebuda, però que la cosa més simple no es farà entenedora a la persona més intel·ligent si està fermament convençuda que ja sap, sense cap ombra de dubte, què s’hi amaga. Dit d’una altra manera: si marxem no serà tant pels desacords i els abusos, sinó sobretot per alliberar-nos del prejudici i la submissió.
