Only a fool would seek to turn an institutional event that emphasizes the cooperation between two countries into a warning against the Catalan independence process. Actually, the ceremony where the Spanish and the French sides of the Very High Voltage Power Line (VHVPL) were connected to one another by French PM Manel Valls and Spanish president Mariano Rajoy was a good example of how sovereign nations can work together. Not only without giving up their individual sovereignty, but also by making the most of the connection to emphasize it in all its splendour.
I will not dwell on the fact that Mr Valls arrived five minutes early while Mr Rajoy was half an hour late. Perhaps it was all part of a stunt –together with the flag– to highlight the Spanish character. But there can be no doubt that the Spanish president’s attempt to debase the Catalan independence process was completely at odds with the facts that the event sought to highlight. Mr Rajoy stated that “few facilities represent as well as this one the European ideal of knocking down natural and artificial borders, rather than drawing up new ones; the ideal of bringing together, instead of taking apart; of uniting rather than separating, of cooperating vs confronting, of connecting instead of disconnecting”. So, should we conclude, then, that the VHVPL is the first step towards the elimination of the border between Spain and France? Is there a secret unification project in progress between the two countries, whereby their constitutions will blend into one? Would Germany allow a new country to emerge in the EU with a population of 113 million and a GDP of 3,700 billion dollars? No way, Jose.
I can actually think of a “facility” that would show Spain’s adherence to the European ideal of cooperation even better than the VHVPL: the Mediterranean railway corridor. And yet Spain remains uninterested when it comes to a transport infrastructure that is both urgent and unquestionable. Besides, the VHVPL is, to a great extent, a project that the EU imposed on Spain. And, above all, Mr Rajoy ought to refrain from preaching about knocking down borders, as he would not wish to start a war. Otherwise, does anybody seriously believe that the merger of two countries within the EU would not throw the continent out of kilter to a greater extent than Scotland’s or Catalonia’s independence, once it actually happens?
The following day Felipe González got it all wrong too when he started preaching again –as he does– about the spread of the “malaise of nationalism”. That is coming from someone who was labelled abroad as a “young Spanish nationalist” when he first came to power in 1982. In contrast, the French Prime Minister was spot on when he pointed out that separatism is a problem because “it weakens the state”. Clearly, the issue is not about connections and disconnections, but the power of the States. That is why, for Mr Valls, the VHVPL is not about getting rid of national borders or the promise of political unity between France and Spain, but a way of emphasizing the power of two countries to negotiate and reach an agreement between equals.
For this very reason I keep arguing that the challenge for Catalonia’s independence movement is not to disconnect from Spain, but merely to separate from it. President Mas said so himself in Seva, when he stated that while it is in our interest to remain connected to Spain –and to Europe–, we would be well-advised to disconnect from the Spanish state. What’s more, we need to separate precisely to seek a better, stronger connection with it, just like France and Spain do when they strike an agreement as two sovereign equals, with equal political dignity. Independence is not being isolated. It is to intervene, negotiate and cooperate with a voice of your own. The ultimate goal is to reconnect with Spain and the world with the highest possible voltage, indeed.
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ.
S’ha de ser molt talòs per voler convertir un acte institucional de cooperació entre dos estats en una advertència en contra del procés sobiranista català. Ben al contrari, la connexió de la MAT entre França i Espanya, presidida pel primer ministre francès, Manel Valls, i el president espanyol, Mariano Rajoy, va ser un bon exemple de com es poden relacionar els estats. I no tan sols no havent de renunciar a les respectives sobiranies, sinó aprofitant la connexió per reafirmar-les amb tota la seva esplendor.
NO M’ACARNISSARÉ ARA amb el fet que Valls arribés cinc minuts abans del previst, mentre que Rajoy va arribar mitja hora tard. Potser també formava part de la voluntat de remarcar, al costat de la bandera, la idiosincràsia espanyola. Però és obvi que la pretensió del president espanyol de desqualificar el procés sobiranista era del tot antinòmica amb els fets que l’acte posava en relleu. Rajoy va dir: “Poques instal·lacions com aquesta representen més bé l’ideal europeu de fer caure fronteres artificials o naturals en lloc d’elevar-les, de sumar en comptes de segregar, d’unir en comptes de desunir, de cooperar en lloc d’enfrontar, de connectar i no de desconnectar”. I bé: ¿és que la MAT és el primer pas per eliminar les fronteres entre Espanya i França?, ¿és que hi ha un procés d’unificació secret entre els dos estats, amb la corresponent refosa de les dues Constitucions?, ¿ja la permetria, Alemanya, l’aparició d’un nou estat dins la UE de 113 milions d’habitants i un PIB de 4,2 bilions de dòlars, davant els seus 80 milions d’habitants i un PIB de 3,7 bilions de dòlars? I ca!
A MI SÍ QUE SE M’ACUT una “instal·lació” que encara mostraria millor que no pas la MAT l’adhesió d’Espanya a l’ideal europeu de cooperació: el corredor ferroviari mediterrani. I vet aquí la desídia espanyola davant d’un eix de connexió d’una conveniència urgent i indiscutible. A més, la MAT és una estructura imposada a Espanya, vulgues que no, per la UE. I, sobretot, Rajoy hauria d’anar amb compte de no predicar això de fer caure fronteres, no fos cas que provoqués una guerra. Perquè, ¿algú es creu de veritat que la suma i la unió d’estats, a la mateixa Unió Europea, no desencadenaria una desestabilització encara més gran que la que hauria pogut provocar la separació d’Escòcia o la que mourà la independència de Catalunya?
TAMPOC NO VA AFINAR gaire més Felipe González quan l’endemà tornava amb la cantarella sermonejadora habitual sobre el progrés de la “malaltia del nacionalisme”, ell que en arribar al poder el 1982 va ser internacionalment qualificat de “jove nacionalista espanyol”. I, en canvi, sí que assenyalava bé el problema el primer ministre francès, en discutir el sobiranisme perquè “debilita l’estat”. Ara sí: el problema no són les connexions i les desconnexions, sinó el poder dels estats. Per això, per Valls, la MAT no és ni dissolució de fronteres ni promesa d’unitat política franco-espanyola, sinó reafirmació de la força de l’estat per negociar i arribar a acords entre iguals.
VET AQUÍ, DONCS, per què no em canso de repetir que el desafiament del sobiranisme no és per desconnectar d’Espanya sinó, simplement, per separar-nos-en. També ho va dir el president Artur Mas a Seva, en afirmar que si bé ens calia estar connectats amb Espanya -i amb Europa-, convenia desconnectar de l’estat espanyol. Encara més: cal separar-se’n per, precisament, connectar-hi més i millor. Com ho poden fer França i Espanya, arribant a acords entre actors igualment sobirans, iguals en dignitat política. La independència no és aïllament: és intervenir, negociar i cooperar amb veu pròpia. L’objectiu final és reconnectar amb Espanya i el món, ara sí, a la més alta tensió possible.
