La tómbola ciutadana

Em sembla una obvietat que això dels processos participatius no està ben plantejat i que no funcionen. La participació en aquesta edició per presentar i votar propostes pel PAM 2017 és molt baixa: unes 2.200 persones, un terç dels que hi van participar el 2010. I encara ho és més si, observant els projectes finalistes, és evident que hi ha grups -clubs, escoles…- que s’han mobilitzat en funció d’un interès particular. Interès legítim, no cal dir-ho, però que explica la concentració de vot en projectes sense visió general. I això no té res a veure amb les intencions originals d’un procés participatiu.

Dels vuit projectes finalistes, d’altra banda, alguns no tenen res a veure amb un Pla d’Acció Municipal. Demanar que als FGC passem d’estar de la corona 3 a la 2 fa anys que ho demanem, però no ho resolen els pressupostos municipals. Ni que els pàrquings de Mútua o l’Hospital de Terrassa siguin gratuïts. I, en aquest cas, no tan sols no depèn de l’Ajuntament, sinó que a més seria una decisió absolutament equivocada que encara afavoriria més l’ús dels vehicles. Llavors encara hi ha els camps d’esport -rugbi, futbol i futbol americà- i cobrir la pista exterior de Can Jofresa, que ja es veu que torna a ser resultat de la capacitat de mobilitzar uns quants socis i practicants d’aquells esports. No segueixo. És allò que en espanyol en diuen: “¿qué hay de lo mío?”.

Per definició, un procés participatiu voldria dir, primer, que hi ha informació, debat i acord; segon, que s’orienta cap a allò que és més necessari per a la ciutat, i tercer, que convoca un nombre significatiu de ciutadans. No tinc ni idea de qui ha gestionat aquest procés, és a dir, de si s’ha fet a través de les mateixes estructures municipals o amb l’encàrrec a un equip d’experts. I gairebé prefereixo no saber-ho: si s’havia externalitzat, es va fer malament la tria. I, si no, per la incompetència dels propis serveis. De manera que, al final, fa la impressió que hi ha coses que es fan perquè estan de moda, perquè toca, perquè s’han promès o per poder-ho dir, però que, per això mateix, al final es fan amb desgana, amb imperícia, amb precipitació…

Si la participació ha de servir per implicar el ciutadà en la cosa pública, no pot ser que simplement es tracti de posar alguns diners al servei de l’interès particular i de qui més s’espavili a buscar firmes o vots. D’aquesta manera, s’aconsegueix just el contrari del que es vol: desconfiança i desinterès, com mostren les dades. I és que no hi ha implicació de veritat sense informació prèvia. Ni sense que la decisió sigui rellevant per a tota la ciutat (fer unes obres per atendre la seguretat d’uns escolars, posem per cas, no és alguna cosa que s’hagi de sotmetre al caprici d’uns quants vots: s’ha de fer, i punt!). Ni sense que hi hagi debat. O, encara, sense que hom es faci responsable de les conseqüències de la decisió, com ara destinar impostos generals per afavorir uns col·lectius determinats.

Però, en aquest terreny, confesso el meu pessimisme. Això de la participació és molt pesat, tant per als governs que s’hi han de posar com per als ciutadans que hi haurien de dedicar temps.

De manera que ja va bé com estem: que els polítics es queixin de la poca participació i els ciutadans critiquem el govern. Com ha estat sempre.