De desobedients a obedients
La paraula desobediència, com a concepte polític, m’agrada poc. És un terme negatiu que en sí mateix no afirma res en particular, més enllà de la disconformitat a acceptar una determinada norma o un estat de coses. No ens diu per quina altra norma o model es pensa substituir la que no s’accepta. Fins i tot pot suggerir, equivocadament, que l’ideal és no haver de sotmetre’s a cap norma en particular. En l’absència d’alternativa, l’únic que fa la paraula desobediència és remarcar allò que no s’està disposat a escoltar. (Obedient deriva del llatí audire, i vindria a significar “el que escolta”, i desobedient, “el que no vol escoltar”)…..
Il·lustració de JAVIER AGUILAR
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ
