El que resulta més interessant de l’actual debat sobre la llibertat d’expressió, des del meu punt de vista, és que trasllada l’atenció de l’eix dreta-esquerra cap a l’eix que confronta posicions liberals i il·liberals. És a dir, posa el focus en el grau de llibertat que estem disposats a tolerar en una societat determinada. I aquest debat assenyala qüestions tan rellevants com les que van de l’expansió autoritària de la correcció política -una forma emmascarada de censura del pensament-, a les coaccions a la llibertat de creació artística. O dels boicots a l’expressió d’idees que queden fora dels estrets marges de les ideologies radicals, fins a la persecució violenta de la lliure manifestació d’identitats sexuals LGBT. I és la por a la llibertat el que explica el particular ascens simultani dels populismes tant de dretes com d’esquerres. En definitiva, és un eix de confrontació en què es troben a la mateixa banda l’esquerra i la dreta extremes i els seus totalitarismes reaccionaris i progressistes, en combat obert contra tot tipus de radicalitat democràtica.

La defensa de la llibertat d’expressió, doncs, és la manifestació més directa de la confiança en les possibilitats d’emancipació de l’individu i la societat. La radicalitat de la defensa de la llibertat porta implícita una visió esperançada en la capacitat crítica i l’autonomia moral dels individus, i en l’aptitud de les organitzacions socials per autoregular-se.

Per contra, els atemptats a la llibertat d’expressió, les actituds il·liberals, denoten una profunda desconfiança en la capacitat de judici dels individus i pressuposen la necessitat d’una tutela moral per tal d’assegurar el recte camí de tota organització social. El pensament liberal és insubornablement optimista: confia en la millora de la condició humana, en un procés civilitzatori continuat, en la força transformadora de l’educació i en el progrés social associat al desenvolupament del coneixement científic. En canvi, el pensament il·liberal és desesperançadament pessimista: no es refia de l’individu, sospita de les organitzacions socials, veu conspiracions per tot arreu, creu que el món recula i, desconfiant del progrés científic, s’aboca a tota mena de supersticions paganes.

Guiats per la por

En el fons, la defensa radical de la llibertat d’expressió apel·la a la responsabilitat, mentre que la voluntat de control i de limitació del pensament és guiat per la por.

És cert que hi ha opinions que són obertament i volgudament ofensives i fins i tot perilloses. Però és improbable que es puguin combatre prohibint-les, o que així se’n redueixi el risc. Tot el contrari, els pitjors pensaments creixen en l’opacitat i es fan tòxics per la falta d’aire. I, encara, també és un risc deixar que sigui l’administració pública qui acabi establint els criteris d’allò que es pot dir o no. La maduresa democràtica, com la maduresa moral, no avancen amb sobreproteccions, sinó enfrontant-se als dilemes greus, a les preses de decisió difícils, assumint riscos i cometent errors.

Per això em sembla un camí equivocat l’apel·lació fàcil a la “incitació a l’odi”, quan no és estrictament en referència als grans crims de lesa humanitat. La llibertat d’expressió creu en la força de la raó i en el debat públic. La seva limitació és pròpia d’esperits acovardits.

Imatge: PEP BROCAL

Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ