En públic, i en privat
Arrimadas diu que ja és hora que els independentistes diguin en públic el mateix que diuen en privat. Sáenz de Santamaria s’afegeix a la idea: que es es faci públic allò que es reconeix en privat. Des del PSC s’apunta el mateix: “que Puigdemont tingui el coratge de dir en públic el que ha dit en privat”. Des que els nostres presoners polítics busquen la manera de poder ser alliberats seguint estratègies legítimes de defensa, els dits “constitucionalistes” juguen a presentar-los com uns falsos. És clar que ja fa uns dies, també aquí Ramoneda apuntava que en privat li deien allò que no es diu en públic…
Primera constatació: estem perdent el combat de les paraules. “Viuen a Màtrix”. “Han actuat unilateralment”. “Fan el ridícul”. “Diuen coses diferents en públic i en privat”… Les consignes no sols es repeteixen sense parar, sinó que ens les empassem. S’imposen. Van conformant una manera de representar l’independentisme, i els qui el lideren com a gent que no és de fiar.
Segona consideració: les consignes tracten de fomentar la desconfiança i crear un estat general de desànim. La repressió de l’Estat espanyol serà efectiva no tan sols si s’interioritza un estat de por generalitzada, sinó si l’independentisme es desinfla, si perd la confiança en ell mateix i en els líders, si en sospita i se sent enganyat.
Tot plegat se sosté en diverses fal·làcies. La primera, que allò que es diu en privat és el que realment es pensa, i que en públic es menteix. Però en privat també es menteix bé sigui per donar la raó a l’interlocutor, per buscar la seva acceptació i afecte, o per evitar una confrontació que en el cara a cara és especialment incòmode. La segona, que tots sabem distingir els diversos espais socials on allò que diem té el seu sentit i la seva eficàcia, i que per això hi diem coses diferents. La tercera fal·làcia oblida que en privat també som contradictoris. La pròpia consciència és representada per un diàleg entre el bé i el mal, està carregada de dubtes sobre què pensar i què fer i viu atribolada per sentiments confusos.
Finalment, amagar la força del propi argument en una font que, com que parla “en privat” no es delata, és miserable. No sabem si se l’inventen; no sabem si és una sola persona o són multitud els que diuen allò que es diu que diuen d’amagat; no sabem si simplement és algú que els ha donat la raó per condescendència o per seguir-los la veta…
Que no hi ha una llei del secret que protegeix allò que es discuteix –en privat- en un consell de ministres amb Soraya de Santamaria dins? Que diu el mateix Arrimadas en les seves reunions d’estratègia de partit i en les seves declaracions en públic? Que no existeix, en periodisme, el off the record? Que diem el mateix en una conversa discreta en un àpat privat o en una conversa amb desconeguts o en un article d’opinió? Doncs ja està bé de caure de quatre potes en aquestes astúcies dels gabinets de comunicació política, creient-nos-les o repetint-les com a babaus.
Terrassa, 7 de febrer
