Obsedits amb tv3
Dolores de Cospedal, ministra espanyola de Defensa –esperonada per aquesta vergonya del periodisme espanyol de nom Eduardo Inda- diu que “per a la majoria de ciutadans de Catalunya i no cal dir-ho, per a la resta dels d’Espanya”, tv3 ja no és un servei públic sinó un instrument de propaganda i manipulació, i que per tant, caldria intervenir-la. Una idea que el digital on se l’entrevista entén, i titula, com un “s’hauria de tancar”.
No entraré en un vell debat ja prou empantanegat, i passaré de comentar que Cospedal no parli dels “catalans” i ens digui “ciutadans de Catalunya”. També passo d’imaginar com la “resta de ciutadans d’Espanya” –i ella mateixa- en saben res, de tv3. Fins i tot, deixo córrer que els estudis d’audiència d’aquest darrer gener confirmin que els telenotícies de tv3 tenen una quota del 22,9 per cent d’audiència, molt per davant dels de les altres quatre cadenes més qualificades –tv1, T5, la6 i A3- que es mouen entre el 9.8 i un 9,1 per cent. I passo de que, en contra del que diu Cospedal, per a la majoria de catalans, els telenotícies de tv3 siguin líders en qualitat, credibilitat i imparcialitat.
En canvi, m’interessa subratllar cinc coses que es dedueixen amb claredat del que diu Cospedal. Una, que tracti els catalans com una gent incapaç de governar-se sola sense la supervisió autoritària de l’Estat espanyol. Dos, que cregui que tenim uns mitjans públics infiltrats de periodistes deshonestos, disposats a deixar-se manipular i a manipular la seva audiència. Tres, que pensi, sobretot després del 1-O, que els catalans som tan estúpids com per no adonar-nos de qui és que confon propaganda i informació. Quatre, que essent ministra de Defensa, consideri que els mitjans públics hagin de ser armes al servei de l’interès nacional espanyol. I cinc, que faci salivera imaginant l’Exèrcit espanyol entrant a les instal·lacions de tv3. Això ja no és allò del Calviño, que volia una tv3 antropològica: ara la volen militaritzada!
Cada dia que obren la boca, caven un fossat més gran entre Espanya i Catalunya. I és una desgràcia per gent com jo, que vèiem la independència com una gran oportunitat per resoldre vells conflictes i encetar polítiques de bon veïnatge.
