Més contra l’odi

Dimarts passat publicava a l’ARA una reflexió sobre el suposat “delicte d’odi”, que jo entenc com a projecció en l’adversari de la pròpia actitud (https://www.ara.cat/opinio/salvador-cardus-sigues-injust-acabaras-odiant_0_1960603941.html). I, citant Alphonse Daudet, suggeria que és la injustícia –i si es vol, la humiliació- allò que porta a l’odi cap al maltractat i el menystingut. I en tenim exemples cada dia. A base de criminalitzar i deshumanitzar els independentistes com fan els portaveus d’alguns partits espanyols i amplifiquen bona part de la seva premsa, s’ha aconseguit revifar les mostres d’odi més viscerals en contra dels catalans sobiranistes, i particularment dels qui els representen.

Em van quedar, però, tres citacions sobre la taula: dues que poden afegir una mica d’ironia a una qüestió tan greu com aquesta, i una de seriosa. La primera és del maig de 2014 i diu això: “L’únic que ha creat odi és el PP contra Catalunya en la campanya [contra] l’Estatut des d’Andalusia. Demaneu perdó, i tornem a començar, si es pot!”. La frase no descobreix res que no sapiguem, ni afegeix gaire profunditat al debat. La gràcia, però, és que la va dir Josep Antoni Duran i Lleida. Llàstima que després acabés pensant que qui havia fet un “pa com unes hòsties”, i qui havia de demanar perdó, fos l’independentisme.

Com que a l’independentisme se l’acusa d’ingenuïtat, d’anar amb el lliri a la mà, potser aquesta frase d’Oscar Wilde el redimirà de ser massa bonàs: “Perdona sempre el teu enemic… No hi ha res que l’enrabiï tant!”. El problema, és clar, arriba quan a més d’enfurismar-se, l’enemic s’hi torna!

Però posem-nos seriosos. I, per seguir defensant que l’independentisme no hauria de respondre amb la mateixa moneda a qui l’odia, va molt bé recordar què deia Martin Luther King: “Res que una persona faci el pot envilir més que rebaixar-se tant com per a odiar algú”. No rebaixar-se acotant el cap, doncs, ni rebaixar-se odiant l’adversari.