S’ha dit molt, i és cert, que l’independentisme ha posat contra les cordes l’Estat espanyol, i ha aconseguit que se li vegin les vergonyes. És un règim autoritari, i no té capacitat per resoldre els conflictes democràticament. Ara, el desafiament independentista ja no és el més important a Espanya, sinó la seva feblesa democràtica.
El món ho veu, i no tardarem gaire a veure també com els que fins ara han callat, aniran parlant, aniran denunciant la situació. A mida que vegin que l’amenaça se’ls apropa, els cau a sobre, també reaccionaran. No crec que tardem a veure-ho més de dos o tres mesos.
Avui mateix, el punt més feble de l’autoritarisme espanyol, ara desbocat, sense control, desvergonyit, que és l’atemptat a la llibertat d’expressió, s’ha manifestat amb contundència: un llibre a Galícia, un raper a Mallorca, un artista a Madrid… Si algú pensava que la repressió es limitaria a l’interior de les fronteres catalanes, s’equivocava.
La unitat d’Espanya, que ningú no s’enganyi, no és allò que és sagrat, intocable. El que és intocable són els interessos de l’Estat: els seus marmessors, els seus hereus, els seus majordoms, els seus lacais, els seus conserges… I els seus comissionistes, els seus proxenetes, els seus gàngsters.
Ara vivim temps difícils, sí. És normal que estiguem ansiosos, que dubtem… Però no passarà gaire temps fins que es farà absolutament evident que teníem raó. I se’ns agrairà l’haver descobert allò que amagaven amb tanta dissimulació.