Simple, clar, eficaç… i fals.

La fins a un cert punt sorprenent victòria de Donald Trump a la presidència dels Estats Units ens pot servir per explicar la també relativa sorpresa per l’emergència del Ciudadanos d’Inés Arrimadas .

Efectivament, alguns estudis posteriors sobre com “l’impresentable” de Trump i la seva incidentada campanya havia aconseguit guanyar a l’“experimentada” Clinton, han assenyalat un fet interessant. L’expertesa de Clinton, tan ben rebuda pels analistes dels mitjans de comunicació seriosos, era vista per una bona part de la població amb desconfiança a causa de la complexitat -i l’arrogància, diguem-ho tot- del seu discurs: de tan complicat, semblava que mentia. En canvi, la demagògia de Trump i les seves mentides –que triplicaven les dels discursos de Clinton-, si bé eren mal rebudes pels mitjans de comunicació seriosos -perquè les interpretaven literalment-, en canvi eren ben enteses per bona part de la població que, poc preocupada per l’exactitud de les afirmacions, se sentia emocionalment identificada amb allò que Trump deixava entendre.

Doncs bé: la lògica del discurs polític d’Arrimadas és molt semblant. En sentit estricte, menteix molt i recorre a un discurs extremadament demagògic. Però les seves falsedats són simples, van directament a colpejar l’emoció del destinatari -a favor i en contra- i, amb independència de la seva veracitat, és fàcil entendre què volen dir.

Concretament, Arrimadas mai no surt d’un guió molt simple, de pràcticament només tres idees. Una: els independentistes viuen a la Lluna, en un món artificiós, surrealista, esperpèntic. La metàfora recurrent és Màtrix. Dues: els partits independentistes menteixen als seus propis votants perquè “saben” que Catalunya no serà mai una República independent. El recurs és fer creure que en privat reconeixen allò que no diuen en públic. I tres: els polítics independentistes no governen per a tots els catalans. Tant és que C’s tingui el 25% de vots i els independentistes el 47,5%, gairebé el doble: la qüestió és que una part dels catalans arribin a creure que són o seran maltractats. Es tracta, doncs, de fer trontollar la “realitat” dels independentistes, que els que en són desconfiïn dels seus representants, i de provocar un fort sentiment d’amenaça i greuge cap els que no en són.

En definitiva: un discurs simple, clar, eficaç… i més fals que un “duro sevillano”.