Activisme de perdigonada

Escrivia Miquel Martí i Pol -i nosaltres cantàvem- que: “Aquesta espera d’ara té la força de l’aigua / l’expectació del cos, tens abans de l’amor”. Sí: hi ha esperes que creen i se sostenen en una força expectant. Feia més de deu anys que havíem estat esperant el referèndum i la proclamació de la independència. Espera tensa, com escrivia Martí i Pol, i tanmateix, viscuda amb serenitat, plena d’il·lusions i d’esperances. Una revolució dels somriures, que dèiem.

Però també hi ha esperes que desesperen. Sobretot, quan es ve d’unes mobilitzacions ben orientades, que ens han portat a una culminació tan extraordinària com va ser la celebració del formidable referèndum de l’1 d’octubre. Perquè el cas és que ara, el desdibuixament de l’horitzó esperat, fa que el camí es converteixi en unes terres movedisses. I si ens comencem a agitar convulsament, ens podríem enfonsar cada vegada més acceleradament en el fang.

Aquesta tardor passada hem après que no es podia passar ràpidament del somni al somriure sense primer despertar-nos. Ni passar de la llei a la llei sense abans anar a la presó i l’exili. Hem après que encara caldria allargar l’espera una mica més. No perquè no tinguéssim pressa, molta pressa –encara més pressa-, sinó perquè els obstacles eren més grans del previst.

D’acord. Tanmateix, “aquesta espera d’ara”, la de la constitució del govern que vam fer possible el 21-D, amb les promeses de restitució que portava afegides, ja no té “la força de l’aigua”. I la incertesa, l’opacitat, cada dia empeny més cap a un activisme que, en no tenir un horitzó clar, es dispersa en gestos inútils. Un activisme de perdigonada, que encarrila la impaciència però que no apropa enlloc.

Estrafent les paraules del poeta, “tant no turmenta aquesta opacitat” d’ara com els successius fracassos en posar-nos d’acord. Però l’activisme inquiet cal que s’assereni i acumuli forces, que encerti els objectius i obtingui victòries, per petites que siguin. I sobretot, tornant a estrafer al poeta: cal que l’activisme tingui “els ulls clars quan el sol torni a ser alt”. Perquè el sol tornarà a sortir i a enfilar-se.