Sí: serà de la llei a la llei
En la línia auto sabotejadora d’aquestes darreres setmanes de crisi de relat propi, on l’habitual hipercriticisme semblava que s’acabaria menjant els millors eslògans de l’independentisme dels darrers anys, també s’ha qüestionat el principi que va guiar l’extraordinària feina de Carles Viver i Pi Sunyer. La independència, es deia, es faria anant “de la llei a llei”. És a dir, passant de la legalitat espanyola a una legalitat emanada d’un Parlament sobirà. I, en la lògica habitual dels exercicis d’autoflagel·lació, el principal l’escarni que s’ha fet d’aquest principi director és que era “il·lús”.
La primera sorpresa que causa la crítica d’aquest principi és que, de fet, no és altre que el que va guiar amb èxit la Transició del franquisme a la democràcia espanyola, ni que fos un principi traït per les posteriors interpretacions polítiques obtuses, reduccionistes, abusives i centralitzadores. Es va passar d’una legitimitat franquista a una de democràtica sense deixar cap temps buit de llei, sense un temps revolucionari i sense regles, per dir-ho així. I si alguna feblesa va tenir allò –i ara en patim les conseqüències- és que aquest pas de la llei a la llei no s’acompanyés d’una purga dels actors que van acabar contaminant el traspàs. A la “transició” li va faltar la “ruptura”, per dir-ho en els termes de l’època.
En el nostre cas, el principi “de la llei a la llei”, segueix sent el bo. És cert que faltava precisar com es faria el salt, el trencament. Però aquesta era una responsabilitat estrictament política que havia d’haver descansat en el respecte estricte de la sobirania democràtica del Parlament. És a dir, en haver fet un gest d’emancipació política. Si a l’hora de la veritat –el 3, el 10 o el 27 d’octubre- no es va veure possible fer el salt, per raons que no conec i que per tant no jutjaré, doncs caldrà buscar una altra oportunitat. Però el mecanisme haurà de ser el mateix: passar d’una legalitat a una altra, amb un acte emancipatori rotund, i sense deixar escletxes que posin en risc els drets fonamentals i la seguretat jurídica de persones i organitzacions.
Afortunadament, nosaltres no depenem de la mort de cap dictador. Ni ens la boicotarà cap Exèrcit dictant articles en una sala annexa al Parlament. Ni tindrem un cos de funcionaris convençuts que tot ha de canviar per tal que res no canviï. Ni quedaran líders autonòmics nostàlgics del passat. Passarem de la llei a la llei amb un tall net. Però de la seva llei a la nostra llei.