És ben clar que per a qui s’interessa per l’acció política només hi ha una manera de viure tranquil: deixar-se guiar en la confiança que els líders polítics ja deuen saber prou cap on anem.
No parlo pas de l’entusiasme cec que pot mostrar un milirant de base d’un partit polític en sentir la veu serena del seu cap i guia.
Senzillament, em refereixo al fet que qui vol seguir amb interès els bons camins promesos o els resultats d’un generós tot per Catalunya ho té ben malparat si no es resigna a mantenir l’actitud pròpia dels nens que, tot i no saber cap on els porta la mare o el pare, tampoc no els inquieta gens perquè, de fet, confien que els pares saben allò que més els convé.
Ara bé, si es vol ser políticament adult i poder jutjar sobre si passem pel camí o per la drecera, o com es va descabdellant -i en quin ordre i ritme- el tot patriòtic, llavors cal dir que la vida política més aviat sembla un trencaclosques del qual ni tenim el model davant, ni sabem si totes les peces pertanyen al mateix paisatge. Efectivament: un trencaclosques és el que m’ha semblat que tenia quan he repassat els diaris dels darrers deu o dotze dies.
Des del cop d’efecte de l’inici d’emissions del Canal 33 a mig setembre i de l’esperpèntica reacció del govern de Madrid -que denora uns tics postfranquistes de dubtosa homologació europea- fins ara, els fets més destacats de la política nacional d’aquí en relació a la política nacional d’allàsemblen més un cabàs de despropòsits propi d’un joc de pistes per a escoltes intrèpids que no pas el resultat d’unes polítiques coherents i clares, per bé que fossin enfrontades entre elles.
Aquí, el Canall 33 i unes negociacions amb suposats pactes sobre limitacions territorials a TV3 tan desmentits com combatuts; l’anunci de la província única però immediatament ajornada a un calendari imprecís; o la proposta d’ús del català al Senat amb deu anys de retard.
Allà, un Benegas ara profundament preocupat pel centralisme català en la perspectiva d’una Catalunya que, si bé es reconeix província, voldria ser única; un Senat que del català ni en vol sentir parlar; un TGV que no és segur que comenci passant per Barcelona; un altre ministre de Cultura que també troba particularista i tancada la nostra cultura -tot i que implíctament sembla admetre que la cultura catalana no és la seva, que ja és molt-, o un altre ministre que troba inconstitucional una reunió d’honorables autonòmics, de predominança conservadora.
Tot plegat, peces d’un trencaclosques que no acaba d’encaixar. Sobretot que no encaixen ni en la línia d’una anunciada política de pactes amb el Govern central que prioritzés la línia pragmàtica més que no pas la reivindicativa, ni encaixen en la voluntat de definir els mínims estructurals necessaris per a fer possible una política de normalització nacional que vagi més enllà dels quinze minuts setmanals d’història de Catalunya en dibuixos animats.
Amb tot, si algunes declaracions i accions em semblen més sistemàticament coherents són les que es fan des d’allà, tot i que ja em faig càrrec que és més fàcil ser o semblar coherent quan tens la Constitució gairebé sempre a favor. Coherent, és clar, en una sensibilitat antiautonomista i espanyolitzadora a flor de pell.
En canvi, la política visible que es fa des d’aquí fa una impressió d’excessiva subjugació al ritme que toquen fora. Hi ha, per part de Madrid, una extraordinària capacitat de reacció a la mínima proposta innovadora o atrevida del Govern català, que no té comparació amb el silenci i la resignació amb què des d’aquí es reben les picades a les pròpies crestes.
A mi m’hauria agradat sentir alguna resposta al desafiament demagògic d’un Benegas sobre el centralisme català o una advertència a l’antidemocristianisme que significa no admetre a debat una proposta com la del català al Senat o, encara, que hi hagués reacció oficial davant els suposats projectes del TGV o les declaracions del ministre Semprún. Mentre els ministres espanyols no temen opinar obertament sobre la supressió dels governadors civils o els projectes de província única, aquí la prudència dels nostres polítics ens deixa muts a tots.
És possible que es pugui adduir que davant la irresponsabilitat de les declaracions dels polítics espanyols aquí es reacciona amb rigor i discreció. Però la política hauria de ser també pedagogia i no deixar-nos en aquest silenci que, a la vista del ciutadà, pot semblar impassibilitat.
Estic segur que aquí s’agrairia molt que, davant de tantes amenaces d’inconstitucionalitat -la qual configura el marc de coherència política del Govern central-, hi hagués respostes contundents denunciant l’antidemocratisme implícit de les amenaces i que, en valorar-les, hom en pogués fàcilment deduir el propi marc ideològic de coherència de victimisme que feien els botxins hagin aconseguit fer-nos callar.
L’acció política ha de ser, en definitiva, intel·ligible si vol suscitar adhesions, ni que siguin adhesions crítiques. Si els ciutadans no entenem cap on anem, podem acabar pensant que no anem enlloc.
I si és bo que un dels signes d’identitat d’aquest país l’anar per feina, cal anar molt alerta que no es caigui en el també autòcton qui dia passa, any empeny.
