Entrevista a l’ARAcriatures

Entrevista de FRANCESC ORTEU publicada al suplement del diari ARA, ARAcriatures. Podeu llegir l’entrevista al web del diari Ara, clicant aquí.

Salvador Cardús – “Convé educar virtuts i no valors”

Salvador Cardús és professor de sociologia i pare de l’Esteve, el Pere i el Joaquim, de 33, 31 i 27 anys. També és avi de tres néts. És degà de la facultat de Ciències Polítiques i Sociologia (UAB), un respectat analista polític i autor de tot un clàssic, l’assaig ‘El desconcert de l’educació’.

 

No m’agrada parlar de valors perquè entrem en una dimensió moralitzant de l’educació que m’empipa. M’agrada més fer servir la paraula virtut. Educar és educar virtuts.

Per exemple?

Ser responsable, ser puntual, tenir paciència. Són qualitats que t’ajuden adonar una bona resposta. I més tard la ideologia ja se la farà cadascú a la seva mida. Les virtuts serveixen igual a algú que té l’ambició de ser un científic de la NASA com a qui se’n a viure a Tavertet, a fer formatges de cabra.

Desmitifica un d’aquests valors.

S’ha posat de moda tot això de la cultura del’esforç, el valor de l’esforç. Tot plegat no deixa de ser retòrica moralitzadora sobre una cosa que és ben elemental. I és que per fer qualsevol cosa ben feta cal que hi dediquis temps i atenció. Però quan això ho converteixes en la cultura de l’esforç, ho mitifiques. No és cert que l’esforç per ell mateix sigui un valor. Jo no tinc cap interès en esforçar-me inútilment.

Vas ser pare molt jove. Va ser una decisió?

De fet, no sé ben bé què devia pensar quan tenia vint anys. En aquella època, a mitjans dels 70, estava fent la tesi i no tenia gaires diners. La meva dona estudiava. Tenir fills era el millor que podíem fer, i no sé si ho vam pensar gaire. Potser devíem creure que era bo tenir-los de seguida i que als quaranta ja tindríem la feina enllestida.

Com és ser pare als vintanys?

Quan tens vint anys tens una força que et fa creure que pots carregar amb tot. Tot ho vius de manera més feliç. Tenir fills als quaranta ha de ser una altra cosa. Suposa una inversió emocional, un canvi de rutines… T’ho has d’haver pensat molt i no sé si això hi ajuda gaire.

Els fills no es decideixen, doncs?

Veig que ara es tenen fills que són el resultat d’una decisió massa meditada. En la paternitat defenso una certa irreflexió.

M’encanta això que dius. És poc habitual sentir-ho.

Si em pregunten per què vaig començar a tenir fills als 22 anys, diria que no ho sé. I, escolti, per què tres fills? Doncs suposo que per la mateixa inconsciència. Vull dir que no és el resultat d’una planificació, ni de l’aplicació d’una ideologia. La vida flueix així d’una manera més tranquil·la. No estic segur que pensar-hi molt millori res.

Com era la vida amb els fills?

Quan tenien cinc, sis, setanys, vam considerar que el millor moment per fer vida familiar era a primera hora, abans de marxar a la feina o a l’escola. Jo no podia dinar a casa i per la tarda els nens ja estan cansats. Hi pots jugar una estona però deseguida cal banyar-los i sopar. Com que anaven al llit pels volts de les vuit, s’acostumaven a aixecar d’hora. Llavors esmorzàvem amb tranquil·litat, sense tele ni telèfon. En aquests moments els nens estan frescos i arriben a dir coses sorprenents.

En recordes alguna?

Un dia algú es va asseure dient que tot això que Jesús fos fill de Déu i que morís clavat a la creu no hi havia qui s’ho empassés.

Una altra, sisplau.

Un altre dia algú em va dir que sabia perfectament per què la mare era la mare, però que no acabava d’entendre què hi pintava jo allí. Si no ets capaç de crear els moments per fer sorgir aquestes converses, simplement no surten.

Et brillen els ulls.

Em poso tendre, quan parlo de casa. Tot això, en un cotxe, amb presses, no es pot produir.

I ara aquella edat la tenen els néts.

Fa  cosa d’un any, el gran se’m va acostar i em va dir solemnement: “Avi, de gran m’agradaria ser com tu, perquè tens una casa maca, molts llibres i moltes grapadores.”