UDC: l’encara més difícil

Poso Déu per testimoni que si alguna cosa em sembla atractiva, des del punt de vista intel·lectual, és la complexitat. I quedi dit que sóc dels que creuen que com més s’aprofundeix en el coneixement de qualsevol realitat social, aquesta no s’aclareix ni simplifica, sinó que més se’n descobreix la complexitat.

Ara bé, una cosa és la complexitat inherent als fets socials –històrics, econòmics, culturals…- i una altra cosa és l’embolica que fa fort que els partits es veuen obligats a dibuixar en les seves ponències polítiques congressuals per tal de salvar principis fundacionals, història, interessos, suport electoral i, si és el cas, govern, i a més, presentar-ho com un tot coherent. És a causa d’aquest magma de condicionaments –rieu-vos d’aquella simple distinció weberiana entre l’ètica de la convicció i la de la responsabilitat!- que els partits es veuen abocats a inventar uns models i a acompanyar-los d’unes retòriques no tan sols incomprensibles pel ciutadà mitjà, sinó històricament insostenibles, acadèmicament inconsistents i políticament inversemblants.

En proporcions diverses segons l’espectre social al que es dirigeixen, a la seva pròpia diversitat interna o al complex d’interessos que ha d’acontentar, tots els partits pateixen el mateix problema. Sentir parlar el PSC de federalisme –encara ara!- mentre presentava una candidata a la secretaria general del PSOE que s’afegia amb armes i bagatel·les –ella hauria dit amb dents i ungles- al corrent antiautonomista del partit nodrissa, feia fondre els ploms de tota coherència ideològica. ICV té sort de poder-se escudar en un esquerranisme prou profund com per esquivar qualsevol debat seriós sobre el model estat. ERC encara paga les conseqüències d’aquella pluja fina que havia de portar els socialistes cap a l’independentisme. I deixo estar el PP empassant i paint una seva amnistia fiscal que, quan era a l’oposició, De Cospedal havia qualificat d’impresentable, injusta i antisocial. Nyam, i glups.

Però qui darrerament ens ha convidat al circ del funambulisme conceptual, és Convergència Democràtica de Catalunya. I ara, per acabar la funció, arriba Unió Democràtica de Catalunya. Vist des d’una perspectiva política –en el mal sentit de la paraula-, que CDC i UDC hagin de fer equilibris per distanciar-se dels postulats autonomistes i s’hagin de reinterpretar a ells mateixos per poder contemporitzar amb les tesis independentistes és una molt bona notícia.

Tot assenyala quins són els signes dels temps actuals i sobretot els nous horitzons de futur cap als quals s’han d’obrir. Transiten per una corda fluixa sobre de la qual no és fàcil fer el triple salt mortal d’afirmar, com fa CDC, que el partit no és independentista però que aspira a un Estat propi. Com no ho és precisar, des del punt de vista jurídic, a què es refereixen quan parlen de “dret a decidir” o de “sobirania plena”. Però el cas d’UDC encara exigeix un “més difícil encara”. Segons la premsa –quan sigui pública la llegiré amb la mateixa mirada d’incredulitat que fem davant d’un número d’escapisme i amb l’ai al cor que veiem les piruetes dels trapezistes-, la ponència proposa un model polític confederal per a Espanya, la sobirania fiscal i cultural de Catalunya, i en tot allò que resta, un sistema de naturalesa asimètrica.

El problema principal de CDC és com fer quadrar un model que és i no és, i que de moment s’amaga en la idea de la “transició nacional” –l’enèsim eufemisme- per estalviar-se posar nom al destí final. D’aquí que trobi consol en el mite d’Ítaca, que posa més èmfasi en la travessia que no pas en el destí. Ara bé, en el cas d’UDC, el drama és que per aconseguir el seu objectiu necessita que tota la geografia de l’actual Estat espanyol vulgui seguir el seu mateix camí. És a dir, per molt que UDC parli de sobirania –confederal en unes coses, federal en d’altres- no es capaç de tenir un discurs veritable sobirà sobre què vol per Catalunya. Per salvar el seu interès de partit present, fa Catalunya totalment dependent de la voluntat d’Espanya. Per salvar Catalunya, necessita que Espanya talli d’arrel amb el seu curs històric, que revisi tota la seva tradició de pensament nacional i que renegui del seu projecte políticament annexionista i culturalment homogeneïtzador. I, atenció, tot aquest terrabastall, per tal de “no dividir el país –imagino que en referència a Catalunya- en funció de quin sigui l’horitzó nacional de cadascú”, segons avançava La Vanguardia. ¿Algú creu que per mantenir la cohesió a Catalunya, Espanya estarà mai disposada a posar en risc la idea que té d’ella mateixa?

No és que m’agradi veure patir ningú, però més que no pas sucumbir a la tesi del cinisme, prefereixo imaginar que totes aquestes piruetes són resultat d’una dramàtica i angoixant necessitat de supervivència política dels partits. Comprenc el tall de respiració que pot produir haver de fer front a la complexitat d’un procés cap a la inevitable independència de Catalunya. Però voler substituir l’assumpció de la complexitat a base de posar en circulació models confusos, enrevessats i sistemàticament rebutjats “per l’altra part contractant”, no crec que sigui la manera més intel·ligent d’encarar el futur.

Algun dia, d’aquí a poc temps, UDC sortirà de l’armari espanyol, i se sentirà alleujada i reconciliada amb els seus orígens.

• Pot llegir l’article al web de La Vanguardia.