La manifestació d’aquest 11-S (1)

[Llegir la continuació d’aquest article, La manifestació d’aquest 11-S (2)]

 

Els referèndums, les assemblees, les manifestacions, són per a la democràcia com les armes: les carrega el diable. Confesso que hi tinc una certa prevenció. Vull dir que la naturalesa d’aquesta mena d’instruments d’expressió política de massa, alhora que els dóna una gran força popular, també els fa indefensos davant de tota mena d’interpretacions contradictòries. A la seva enorme potència simbòlica poques vegades hi correspon la mateixa capacitat per produir canvis polítics de fons que es proposen. I, fins i tot, molt sovint són eines que poden acabar provocant el contrari del que es proposaven. Només cal recordar com el sí al referèndum de l’Estatut del 2006, paradoxalment, ha acabat marcant el punt final de l’autonomisme i un no definitiu a tot el que va significar aquell darrer i agonístic esforç d’encaix a Espanya. Centrem-nos, però, en les manifestacions.

Catalunya no és un país de grans manifestacions. En fem poques i esparses. En canvi, les dotem d’una gran significació política. Des del meu punt de vista, d’una significació excessiva. Tanta, que necessitem inflar-ne la participació. Hi ha el cas de la mitificada manifestació de l’Onze de Setembre de 1977, la de la “Llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia”, que del suposat milió i mig de participants -aquest sembla que és el llindar emblemàtic-, els experts de Contrastant no n’hi van donar ni 270.000. (Per cert, el “milió” de la manifestació contra l’assassinat de Lluch, ben comptats, Contrastant els va reduir a poc més de 108.000 participants. I per a bé o per a mal, el 10-J del 2010 Contrastant ja no existia…)

El problema d’haver de recórrer a aquest mecanisme d’excepcionalitat en una societat democràtica és que en els sectors més implicats es generen unes grans expectatives que després solen frustrar-se per la manca d’efectivitat d’un gest que ha costat déu i ajuda d’organitzar. A l’eufòria del 10-J del 2010 tothom recordarà que la va seguir una gran depressió per la suposada “inutilitat” de la gran concentració. Què s’esperava? ¿Que l’endemà el president Montilla proclamés la independència? Per part meva sostinc tot el contrari: aquella manifestació va ser extraordinàriament efectiva. Això sí, no n’hauríem d’haver exagerat ni la magnitud d’assistents, ni la significació política ni les expectatives que havia de tenir en una societat democràtica, on la veritable força d’una voluntat política es mesura a través d’unes eleccions i de les majories parlamentàries corresponents. I anem a la manifestació de l’11-S del 2012.

En primer lloc, tot i que estem parlant de la Diada Nacional de Catalunya i que, per aquesta raó, a la celebració hi ha de caber tothom, cal recordar que la manifestació sempre ha tingut un caràcter estrictament reivindicatiu. El debat entre celebració i reivindicació és propi de cada 11-S, començant per les discussions sobre els continguts de la celebració institucional al Parc de la Ciutadella. Però la manifestació, de fa anys, és un clam independentista. I aquest any encara ho serà més. En tot cas, qui no vulgui pols que no vagi a l’era.

Certament, i segonament, enguany concorren unes circumstàncies especials. El país bull davant de la certesa definitiva que la via autonòmica és tancada -per defunció- i que a aquestes altures, sostenir alternatives federalistes s’ha convertit en una broma de molt mal gust. Es pot entendre que, des de la responsabilitat de govern, es facin gestos tan inútils -i potser alhora tan necessaris- com el de la proposta de pacte fiscal, entès com la darrera frontera abans de la ruptura amb la legalitat constitucional vigent. Al capdavall, aquest govern no pot anar legítimament més lluny d’aquí perquè aquest era el seu compromís electoral. Per anar més enllà, li calen noves eleccions. Ara bé, només cal escoltar com el mateix govern defensa el pacte fiscal per veure que sap perfectament que, més d’hora que tard, li caldrà travessar aquesta frontera. No minimitzo pas la importància d’haver portat el 80 per cent dels catalans fins a aquesta darrera frontera. I per això, des del meu punt de vista, no veig cap inconvenient -tot el contrari- al fet que a la manifestació d’enguany hi hagi una bona representació dels que han arribat a aquest punt fronterer de fa poc. Si es diu que la gana arriba menjant, no tinc cap dubte que -com ja va passar el 10-J- després de l’11-S, molts dels que hi puguin haver anat amb la bandera del pacte fiscal en tornaran amb l’estelada. Que ningú no els privi, doncs, d’aquesta extraordinària experiència!

Pot llegir l’article a la versió Premium del web del diari Ara clicant aquí.