On sou, president?

Necessitem, amb urgència, veus polítiques sòlides. L’agreujament de la recessió econòmica que viu Catalunya, la manca d’un full de ruta convincent per plantar-hi cara i, sobretot, l’absència d’un horitzó que n’assenyali la sortida, les fa imprescindibles. Mai no havien urgit tant des del canvi de règim a la democràcia i, a Catalunya, des dels primers passos cap a la reconstrucció nacional d’ara fa trenta-dos anys. Perquè, què van trobar els catalans en una oferta electoral encara a mig coure com la de CiU per donar-li una victòria imprevista l’any 1980, i en uns temps també de tanta incertesa? Doncs el lideratge fort d’un home com Jordi Pujol que amb el seu discurs atribuïa ple sentit a una aventura que ningú encara no s’havia atrevit a dibuixar.

Parlo de la necessitat de veus sòlides, en plural, que no caiguin en temptacions populistes ni demagògies fàcils, que tot hi convida. Fan falta veus de tots els àmbits: també de l’empresarial i professional, i del món del pensament i de la cultura. Ara bé, si hi ha una veu que cal poder escoltar per damunt de les altres, una veu que tingui la més gran responsabilitat nacional, és la del president del Govern, que és qui ha merescut la confiança majoritària del país per a conduir-ne els destins actuals. I vull dir-ho amb tot el respecte, però també amb tota la cruesa que exigeix el moment: la veu del president no se sent com l’hauríem de poder escoltar.

Del candidat i després president Artur Mas en vam escoltar les primeres exigències greus d’austeritat, advertint-nos de les grans dificultats que s’acostaven. Van ser paraules que es van rebre com una prova de sinceritat i coratge, admirables –per poc habituals– en un polític. I crec que a la vista dels fets es pot dir que, en general, el país es va fer càrrec de la magnitud dels desafiaments i hi ha respost, més que amb resignació, amb comprensió serena. Més enllà de les protestes previsibles i en alguns casos justificades, hem entès que la caixa era buida. L’esforç de contenció en els estils de vida, els canvis en les rutines més interioritzades, el reajustament d’expectatives sobre el nivell de serveis públics que solíem exigir, vistos en el seu conjunt, són impressionants. I, tanmateix, cal reconèixer que ens hi hem acomodat amb més seny del que ningú no hauria previst d’avançada.

Ara bé, si aquella exigència inicial d’austeritat va ser vista com a necessària i suficient per sortir del forat, ara ja sabem que amb els ajustaments pressupostaris no n’hi ha ni per començar. Tot el contrari, l’austeritat ha fet transparents moltes altres febleses del sistema, tant polítiques com econòmiques, perquè les ha agreujat. L’espoli fiscal no és d’ara, esclar, però és ara que s’ha fet insostenible i dramàticament injust. Les desigualtats en les oportunitats escolars o els abusos en l’assumpció dels costos de mobilitat com ara els peatges de les autopistes no són pas nous, però sí que és ara que s’han fet insuportables. És per tot això que amb aquell discurs agosarat d’una austeritat convertida en virtut nacional, ja no n’hi ha prou i fins i tot es podria tòrcer en contra del propi Govern si no és capaç de recórrer a noves virtuts més convincents i eficaces.

L’evidència del silenci presidencial, per bé que té antecedents greus, s’ha fet especialment clamorosa davant de la petició de rescat al Govern espanyol. La situació econòmica límit que l’ha exigit, les conseqüències polítiques que té sobre l’autogovern, la pèrdua de confiança en les pròpies institucions o, encara, el deteriorament de la imatge internacional d’un país que havia estat reconegut com un dels quatre motors d’Europa, no es poden liquidar amb quatre explicacions tècniques sobre les dificultats de finançament. Ni que vagin a càrrec del millor conseller d’Economia del món. El president del país, en primer lloc, hauria d’evitar que la comprensió inicial pels sacrificis econòmics no es convertís en mera resignació, que és l’avantsala de la desesperació.

Cal atribuir un sentit clar a allò que n’hem acabat dient retallades, perquè l’austeritat, per ella mateixa, no es justifica. En segon lloc, el president hauria de donar valor i orientació als esforços positius que es fan per sortir de la depressió econòmica. No es tracta només de sobreviure a les amenaces, sinó de tenir la convicció que les forces estan ben orientades i que no seran en va. I, tercer, tot això no és possible lligar-ho sense dibuixar un projecte ambiciós de país que tingui la capacitat d’estirar cap endavant un poble que està dient a crits que no es vol resignar a una derrota collectiva.

El president, i el Govern en general, ara mateix estan aclaparats per les adversitats que han de gestionar. Tothom amb dos dits de front es pot fer càrrec de la situació. Però ja no ens consola tenir un govern dels suposats millors gestors. Els catalans també estem aclaparats per les dificultats materials, i encara més, per la manca de perspectives en tots els terrenys. Ens cal, doncs, un govern amb molta força, imaginació i consistència política, capaç de fixar un horitzó que vagi més enllà de la data en la qual Espanya digui que això del pacte fiscal ho deixa per a més endavant.

No ens enganyem més: el pacte fiscal és una petició feta des de la impotència política i transmet més esperit de derrota que de lluita i victòria. Allò que podia semblar atrevit en una campanya electoral el 2010, ara s’ha tornat irrellevant. Qui pot pactar res des de la intervenció i amb les escorrialles d’un autogovern assetjat per tots els fronts? No és prou clar, a hores d’ara, que sense sobirania no hi ha futur i que sense independència no hi ha dret a decidir res?

President: necessitem saber amb urgència fins a on us veieu capaç de portar aquest país, perquè aquest qui dia passa any empeny s’està fent insuportable.

Pot llegir l’article en català al web per a subscriptors de La Vanguardia.
Il·lustració de JAVIER AGUILAR