Interrogants postelectorals
Les eleccions europees d’aquest darrer cap de setmana ens deixen sobre la taula més preguntes de les que, amb els vots, haguem pogut respondre. Podem dedicar temps a l’anàlisi dels resultats, a la nova composició del Parlament europeu o a les previsibles aliances que s’hi bastiran. Però tot això no és més que el dit que assenyala una lluna que queda més enllà en el temps i en l’espai. I els interrogants que s’han obert són tants que voldria començar a assenyalar-ne alguns.
En primer lloc, em sembla notori que tota la mecànica electoral és obsoleta i que, a més de les ineficiències a què obliga, implícitament, afavoreix la imatge d’una estructura anquilosada, lluny dels discursos que solen fer-nos sobre la innovació, la societat del coneixement o els desafiaments del futur. En part és així perquè cada país continua amb el seu propi model electoral. Però llavors que ningú no es queixi de si les campanyes també es fan més en clau local que no amb visió veritablement europea. Els absurds dies de reflexió, la prohibició de publicar dades que la xarxa distribueix de manera puntual o la inexistència de sistemes de votació electrònica per resoldre, sobretot, el vot des de l’estranger, en són exponents ben clars. Quina reforma farà Europa per convertir les eleccions en una carta de presentació atractiva d’un projecte polític convincent?
El segon interrogant té a veure amb un fet d’enorme rellevància: anem a votar un Parlament que sabem que no decidirà ni qui ni com ens governarà Europa. El dèficit democràtic no es resol amb aquest simulacre d’elecció del president de la Comissió Europea. A hores d’ara, bona part de la legislació que aproven els parlaments estatals es decideix a Europa. Però està en mans d’una burocràcia que s’atribueix una capacitat d’intervenció sense l’aval de les urnes. Només així s’entén que s’hagin pogut aplicar polítiques tan lesives per a la sortida de la crisi sense que, a l’hora d’anar a votar, haguem sabut de qui ens havíem de defensar. Algú creu que es pot demanar als ciutadans, sense grans dosis d’hipocresia, que tinguin més consciència democràtica de la que són capaces d’assumir les pròpies estructures de la Unió Europea?
Aquesta feblesa política, en tercer lloc, explica la incapacitat de les campanyes electorals de parlar d’Europa assenyalant un interès comú propi i no com a espai de negociació d’interessos particulars. Bona part de les campanyes electorals han acabat sent insistentment antieuropees. I no tan sols les dels euroescèptics. La del PSC, posem per cas, és paradigmàtica del que dic. Europa esdevenia l’única culpable de la imposició de les retallades o de l’atur, i l’ajustament de comptes s’havia fer contra Rajoy. En definitiva, com si el PSOE no hagués tingut el seu comissari i la seva responsabilitat en les polítiques europees, tot el missatge es dirigia més a dirimir un desafiament local, en la perspectiva de les properes eleccions espanyoles, que no pas a construir Europa. Algú s’estranya que Rubalcaba hagi hagut d’acabar plegant?
Lògicament, en la mesura que el vot se sotmet a la idea que Europa ens hauria de resoldre els problemes locals en lloc de vincular-lo a un projecte de futur lligat a un interès general transnacional, els resultats són cada vegada més fragmentats. Una fragmentació que potser sí que té un sentit en clau local, però que després es perd en l’espai europeu. És fàcil imaginar el paper d’estrassa que faran Ciutadans o UPyD a Europa. En clau local s’entén bé el seu naixement i el seu èxit. En clau europea els serà difícil trobar una acomodació que no els dissolgui entre les altres desenes de microofertes. I el que dic de Ciutadans i UPyD, no s’hauria de dir també de CiU i ERC, si no tinguéssim la perspectiva d’arribar a ser un nou estat d’Europa i de portar-hi no tan sols els nostres interessos sinó també els nostres projectes?
Els resultats d’aquestes eleccions ens haurien d’obligar a repensar les categories de classificació política que transposem massa automàticament dels espais estatals a l’europeu. Trobo que qualifiquem determinats partits que han tingut grans creixements de xenòfobs o d’extrema dreta amb una excessiva facilitat. Tant com ho seria qualificar el creixement dels que se situen a l’extrema esquerra d’antisistema o de revolucionaris. Ja m’està bé que siguem més indulgents a aquesta banda, però podria molt ben ser que els fonaments del malestar que recullen uns i altres no fossin gaire diferents, i que el que canviés fossin les respostes segons les cultures polítiques particulars. El cas de Marine Le Pen a França o de l’UKIP al Regne Unit es poden liquidar apel·lant als vells fantasmes del feixisme o el nazisme?
Finalment, i en sisè lloc, m’ha dolgut que no s’hagi aprofitat la campanya electoral per explicar millor el projecte europeu, tan críticament com fes falta, però esperançadament. I, sobretot, crec que s’ha perdut l’oportunitat d’explicar per què encara ens convindria acabar-nos d’europeïtzar en qüestions tan elementals com són el funcionament de la justícia, les facilitats per crear empreses, la qualitat de l’educació, els nivells de pràctica cultural, les taxes d’atur o el control del frau fiscal. A Catalunya hem aconseguit gairebé 11 punts més de participació que el 2009, i fins i tot hem superat la mitjana europea i igualat la d’Alemanya. Molt bé. Però no és a partir d’avui mateix que ja hauríem de treballar per garantir l’europeisme de les eleccions del 2019?
