Deslligats, però connectats
M’adono perfectament que, enmig del clima polític d’aquesta setmana, la reflexió que proposaré al lector, amb una citació de Buda inclosa, li semblarà no tan sols extemporània, sinó escrita des de la galàxia on aquell ministre espanyol voldria enviar una Catalunya independent. Però la faig precisament aquesta setmana perquè crec que el millor remei per als moments d’ofuscació i de temptacions autoritàries és obrir finestres cap al futur i mostrar que no és cert que el món s’ha d’enfonsar inevitablement sota els nostres peus. Sí: parlaré de les futures bones relacions entre Espanya i Catalunya, ni més ni menys.
Per fer-ho, però, m’hauré de corregir a mi mateix, en un article de l’11 de juny passat a La Vanguardia, i que vaig titular “La desconnexió”. No és que em desdigui de l’argumentació de fons que hi feia, però he de rectificar el terme amb què volia desmentir la tesi del xoc de trens i que contraposava a una simple “desconnexió”. I és que arran d’un text de la psicoterapeuta novaiorquesa Zelda Schemaille titulat “Detachment? Disconnection”, a mi, per parlar dels efectes d’una hipotètica secessió de Catalunya, em sembla molt més acurat parlar de deslliurament, de deslligament, de deixar anar, més que no pas de desconnexió.
Schemaille, una psicoterapeuta que ha vinculat la seva pràctica dins de la Gestalt amb el budisme, es refereix a la confusió –com la meva– entre deslligar i desconnectar. Per la psicòloga, quan estem emocionalment lligats vivim amb la creença que la nostra felicitat depèn de l’objecte al qual estem enganxats. Des del seu punt de vista, però, aquest lligam comporta una fugida del propi jo i situa la felicitat en alguna persona o en alguna cosa, fora de nosaltres mateixos. A causa de la dependència a aquest algú, als diners, les propietats o les ideologies, quedem atrapats en un estat d’obsessió i patiment que oculta el jo veritable i tota la seva força. És per això que la psicoterapeuta adverteix que el gran desafiament de tot procés de separació és que es faci amb estimació i amb el cor obert. Mantenir-se atrapat en la dependència cap a l’altre o cap a l’objecte exterior produeix amargor i ressentiment i perpetua el patiment. Desfer-se d’aquesta dependència amb estimació i sense desconnectar permet recuperar la pau interior. Zelda Schemaille acaba la seva reflexió amb una citació de Buda: “Deslliga’t amb amor, però resta connectat a tu mateix, als altres, al món”.
Doncs bé: la reflexió sobre la diferència entre deslligar i desconnectar em sembla especialment pertinent en aquesta hora de greus dificultats en les relacions entre Espanya i Catalunya. Una distinció que pren tot el seu sentit, amés, després d’escoltar les paraules del president Artur Mas de dissabte passat dites en castellà i adreçades al conjunt dels ciutadans espanyols.
El president Mas va voler distingir entre el dret dels catalans a escollir la forma d’Estat i, per tant, la vinculació política amb Espanya, de l’existència de llaços familiars, històrics, culturals i de tota mena, que no han de quedar per força interromputs. Exactament el que assenyala Schemaille: cal deslligar-se de les relacions obsessives, mantingudes per un sentit de propietat que oculta el propi ésser, amb l’objectiu no pas de desconnectar, sinó d’aprofundir en aquesta relació.
Des del meu punt de vista, i si adoptem una perspectiva històrica, encara podríem anar més lluny en aquesta idea per fer notar que qui més necessita deslliurar- se de l’altra part per recuperar la pau interior és Espanya de Catalunya. Històricament, el catalanisme –i fins fa quatre dies– havia buscat un marc de relació amb Espanya que, a partir del reconeixement del seu jo nacional, pogués participar activament en la construcció d’un estat plurinacional i, fins i tot en el cas d’Unió Democràtica, d’una relació confederal. Però la història de la negació obsessiva del caràcter nacional de Catalunya per part d’un determinat projecte de nació espanyola ha estat la veritable font del desacord actual. Vull dir que qui té un vincle de dependència patològic amb Catalunya és Espanya, que no es pot imaginar a ella mateixa sense aquest lligam, sense aquesta possessió. Per això la visió dramàtica que des d’Espanya es fa d’una pretesa divisió no és pas entre catalans, com afirmen, sinó la que ells pateixen per la pèrdua del que consideren seu. I és per això, també, que de la secessió política i administrativa en deriven una inevitable desconnexió total, innecessària i absurda pels catalans.
Des del punt de vista català, la separació està exempta de tot aquest dramatisme. El deslliurament no és entès com una desconnexió, sinó com la possibilitat d’una millor relació. I més quan les fronteres administratives vigilades, les fronteres comercials, les acadèmiques, les culturals –i, a Catalunya, la frontera lingüística entre català i castellà– ja han desaparegut dels nostres imaginaris.
En una futura relació lliure i entre iguals, Espanya i Catalunya podran desenvolupar grans projectes en tots els terrenys. Molt més grans que fins ara, quan una dependència obsessiva ha restat capacitat a uns i altres. És per això que, en aquests dies d’ira, citar Buda no m’ha semblat impertinent: deslliguemnos amb amor, però restem connectats a nosaltres mateixos, als altres i a la resta del món.
