Ara és l’hora. Vull dir, l’hora de la complexitat

La Veu ReagrupamentLa lògica dels fets polítics i la de la retòrica que els acompanya és ben paradoxal. Com més simples són els fets, més embolicat és el discurs. I com més complexos els fets, més tendència a la simplicitat dels discursos. Ja em disculpareu que comenci amb una sentència d’aquesta mena, però ho pensava darrerament, a la vista del desafiament –ja m’he cansat de dir-ne “procés”- independentista que Catalunya ha plantejat a l’Estat espanyol.

Efectivament, estem vivint els moments més complexos de la nostra història recent, i en canvi sembla que tenim tirada a simplificar la mirada que tenim sobre aquesta situació. Per exemple, a fixar-nos obsessivament en una data i a fer-ne qüestió de vida o mort. O a jutjar una decisió tàctica com una gran traïció a la causa. O a valorar una consulta, que no és més que un instrument al servei d’un camí costerut, com si fos el dia del judici final. I, no cal dir- ho, acabem fent de la “unitat” un tòtem sagrat, quan a vegades és convenient i ajuda a avançar, però en d’altres és un obstacle que ho paralitza tot. Tot és important, sí. Però res és definitiu.

El desafiament, en canvi, és tan obert, tan indeterminat, tan imprevisible, tan sorprenent, que crec que ens hauria de convidar a fer un exercici en sentit contrari. És a dir, a mostrar flexibilitat, a considerar moltes possibilitats, a respectar perspectives diverses. És –ha de ser– un temps de gran creativitat –que és l’única força que tenim–, i això està renyit amb les consignes. Crec que és temps de posar la mirada en l’horitzó i tenir en compte que no transitem per camins fresats, sinó per boscos, matolls, fangars, arenes, boires baixes… I que només mantindrem el rumb si, a més de mirar on posem els peus, no perdem mai de vista la referència de l’horitzó.

Diria que, essent com és de complicat l’objectiu, potser seria convenient que nosaltres mateixos no ens el féssim més difícil. Que relativitzéssim alguns fracassos, però també totes les victòries. Que entenguéssim que hi ha derrotes d’ara que són la condició de victòries futures, però que alguns èxits rotunds d’ara poden portar a errors de lectura i a desfetes rotundes en el següent pas.

Estic dient que m’agradaria veure més complexitat d’anàlisi per saber gestionar millor la incertesa del moment que no pas complaure’m en discursos abrandats de conviccions rotundes, com si en tot ens hi anés la vida o la mort, l’ara o mai, el nosaltres o ells. Trobo que quedem molt atrapats en el curt termini, que posem tota l’esperança en la propera data – ara l’Onze de Setembre, després el 9N, després… -, i que qualsevol d’aquestes batalles intermèdies es poden perdre, i algunes –deixeu- m’ho dir– potser s’haurien de perdre. Per exemple, vist com ha anat tot plegat –i com era previsible que anés–, potser ens hauríem pogut saltar el 9N i tota l’energia que hi abocarem. Però, es podia parar tota l’embranzida que hi havíem posat? Segur que no: massa tard. Ara, cal arribar- hi, petit qui peti. I vagi com vagi, estic segur que no afectarà al conjunt del desafiament ni al seu èxit futur. Però… Des del meu punt de vista, lavirtut de la gran musculatura de la mobilització social és que està queda limitada per la dimensió discreta del seu cervell. Vull dir que fer una Via Catalana o una V Catalana, és una demostració de força brutal i necessària, a més d’una demostració de capacitat organitzativa impressionant. Però això demana, sobretot, il·lusió, emoció, disciplina, compromís. Ara bé, no ens diu res de la complexitat que es deriva del que es demana, de l’heterogeneïtat dels que s’apleguen sota d’una consigna forta, de l’astúcia, la prudència i la mà esquerra, de les giragonses que la tàctica política obligarà a fer ni, sobretot, de l’estratègia global que caldrà seguir.

No voldria ser malentès, perquè en temps de guerra, qualsevol desviació de la consigna pot semblar una traïció. Prou que en sóc, si hagués de fer cas a les piulades que rebo! Precisament, la meva posició intel·lectualment voluntarista, a favor del desafiament, m’obliga a ser contingut en determinades discrepàncies que jo tampoc voldria que només contribuïssin a crear confusió, a part de considerar que no sóc ningú per pontificar. M’he equivocat massa en les meves previsions secretes per fer-ne massa de públiques alegrament. Però ara sí que tinc la necessitat de fer aquestes consideracions. Si us plau: primer, relaxem aquest ritme a què obliga la mobilització permanent i que crea una enorme ansietat; dos, aprenguem a pensar des de la complexitat que exigeix el moment i no des de la consigna, i tres, aixequem els ulls cap a l’horitzó i no quedem atrapats en el curt termini. El nostre objectiu és tan gran que no ens pot passar allò del proverbi xinés que diu que quan el dit assenyala la lluna, l’imbècil es mira el dit.