Males arts polítiques

La VanguardiaTothom sap que el 9-N no ha pogut ser el referèndum que el Parlament de Catalunya va demanar a les Corts espanyoles el 8 d’abril passat, apel·lant a l’article 150.2 de la Constitució. Ni tampoc s’ha pogut fer la consulta no referendària i no vinculant prevista a la llei 10/2014 del Parlament de Catalunya aprovada el 26 de setembre passat. I no ho ha estat perquè, amb arguments legals, ni les Corts van permetre el primer procediment, ni el Govern espanyol va tolerar el segon i va portar la llei i la convocatòria al Tribunal Constitucional, que les va suspendre. Finalment, el que ha permès posar urnes i fer la pregunta promesa el 9-N, contra la previsió de molts, és el que s’ha qualificat de procés participatiu i que ha rebaixat les accions formals a mínims per tal d’esquivar noves prohibicions.

No entro en detalls coneguts ni faré valoracions polítiques sobre aquesta història que, en lloc de ser encarada políticament, ha estat conduïda amagant-se sota una empara jurídica i una lògica judicial. Ara bé, sí que voldria posar de manifest alguns abusos argumentals que, més enllà de l’opinió que tingui cadascú del procés, en cap cas no em semblen acceptables en un debat que, si més no, no hauríem de renunciar a fer amb la màxima intel·ligència de què siguem capaços. Per començar, crec que s’ha posat de manifest els titubejos del Govern espanyol respecte de la tercera fórmula enginyada per Artur Mas per poder complir –ni que fos parcialment– el compromís electoral adquirit per la majoria parlamentària que va reclamar el dret a decidir a les eleccions del 25 de novembre del 2012. De considerar el 9-N una costellada, fins al punt que el Govern de Rajoy va mostrar- s’hi inicialment indiferent, es va passar a atorgar-li la dignitat de referèndum secessionista encobert.

Això va forçar tornar-lo a portar al Tribunal Constitucional per suspendre cautelarment… un simulacre. La suspensió –i no pas cap sentència contrària, com he sentit a dir– va facilitar una escalada d’amenaces judicials tan severes en les conseqüències com vagues en les raons.

Es va arribar a la vigília del 9-N amb un atac als sistemes informàtics que havien de permetre desenvolupar la jornada i amb dubtes sobre hi hauria retirada policial d’urnes. Per acabar el vaivé governamental, mentre amb una mà el president Rajoy, la vigília, declarava que aquest 9-N no era “ni un referèndum, ni una consulta, ni res que s’hi assembli” i que per tant “no produeix cap mena d’efecte”, amb l’altra mà, a la vista de la magnitud de la resposta, el ministre de Justícia i la secretària general del PP mantenien la duresa de les amenaces judicials. Però, si no era un referèndum ni una consulta, ni tenia cap efecte, llavors per

què es va molestar a al·legar que sí que ho era, el Tribunal Constitucional? I per què s’insisteix a perseguir judicialment allò que no és res? Segonament, ha estat d’una enorme hipocresia acusar el procés participatiu de no respectar les mínimes garanties democràtiques.

Aquests dies, per referir- m’hi, he citat repetidament aquella frase de John Milton a La raó del govern de l’Església (1641-1642): “Aquells que han tret els ulls al poble li retreuen la seva ceguesa”. Efectivament, primer s’ha impedit fer una consulta amb totes les garanties democràtiques, i quan s’ha hagut de recórrer a un model de perfil formal més baix, llavors s’ha retret que no les complís. La inconsistència de la

crítica sobre les garanties democràtiques no s’acaba aquí. Especialment, perquè és el mateix Partit Popular que va recórrer a una recollida de signatures amb urnes per justificar el seu recurs a l’Estatut de Catalunya de 2006, o el que s’ha mostrat molt sensible a mobilitzacions convocades per la Conferència Episcopal Espanyola. Una hipocresia extensible a altres actors polítics, com certa premsa espanyola que semblava tan sensible al 15-M i que ara troba tan inútil una consulta amb més de dos milions de participants. Finalment, m’ha sorprès la insistència de diversos analistes –i també de polítics espanyols que han estat menyspreant el 9-N– a voler comparar els resultats del procés participatiu amb tota mena de referèndums i convocatòries electorals anteriors.

Aquí ja no podem parlar d’hipocresia, sinó d’indecència. No és comparable amb cap elecció allò que no s’ha permès que es fes en les mateixes condicions. El procés participatiu ha estat sotmès al boicot de partits tan destacats com el PSC, PP i C’s, que han deixat desemparats a la seva sort els ciutadans que volien expressar l’opinió que ells podien representar. A més, les condicions materials amb què s’ha hagut de celebrar ha posat enormes obstacles en la quantitat de meses, en la seva localització o en les condicions d’identificació. Ja he dit, també, que el 9-N s’ha celebrat sota tota mena d’amenaces. I quan, malgrat tot, hi participen més de dos milions tres-cents mil catalans, llavors pretenen comparar-ho amb processos electorals normals. Increïble! Entenc perfectament que hi hagi partits, organitzacions, premsa i persones contràries a la independència de Catalunya. Però seria molt desitjable que el debat es produís amb bons arguments polítics i amb dades contrastades, i no amb amenaces, hipocresies i males arts. I no és propi d’un Estat que es qualifica de democràtic i que pot combatre el sobiranisme català amb una força infinitament superior en mitjans i capacitat d’influència internacional recórrer al joc brut de la manera que ho està fent.

Il·lustració per JAVIER AGUILAR

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.