Fets contra relats

La VanguardiaL’actual acceleració de la vida política fa posar totes les mirades en la distància curta. La majoria dels articles d’anàlisi de l’actualitat es veuen amenaçats per la possibilitat que un esdeveniment imprevist els faci obsolets abans de ser publicats. Els lideratges resten sotmesos a vaivens incontrolables i es fan més volàtils que els valors borsaris. Les enquestes clàssiques d’intenció de vot neixen mortes i només serveixen per aparentar una continuïtat inexistent. Els sistemes conceptuals que ens haurien de permetre comprendre la realitat quotidiana ens proporcionen fotografies mogudes d’entorns que abans tenien perfils nítids. Tot va tan de pressa que no percebem el temps llarg ni el punt de vista amb perspectiva.

Aquesta circumstància es fa del tot evident en la confrontació partidista. Ara mateix, els partits solen entrar en conflicte per la defensa d’unes posicions que tenen els dies comptats. El mapa polític, particularment a Catalunya, però també a Espanya i a bona part del nostre entorn europeu, es veu sacsejat per unes tensions que van molt més enllà d’aquest combat entre partits. I, tanmateix, els propis partits les ignoren i segueixen analitzant la situació com si el seu espai depengués només dels envits que es llencen entre ells. Per mostra, aquesta rara voluntat de reconstruir, amb més nostàlgia que audàcia, un centre polític que no és altra cosa que el forat produït per la fugida en estampida d’un espai que ha esdevingut putrefacte. Es defensa amb ungles allò que inexorablement està a punt de desaparèixer. I és una llàstima, perquè només l’assumpció que el mapa està a punt d’esclatar proporcionaria la generositat necessària per afrontar la profunda renovació que els cal.

El mateix succeeix en allò que se suposa que són les confrontacions identitàries. La persistència d’una concepció obsoleta del que és la identitat, fonamentada en models d’anàlisi propis de temps superats, permet seguir anunciant fragmentacions ingovernables i amenaces a la cohesió social. Torna a ser la mirada curta la que confon la crisi dels mecanismes tradicionals de solidaritat amb l’absència de vincles. Si, en canvi, paréssim atenció al temps llarg, podríem constatar l’aparició de sistemes d’interdependència molt més subtils i forts. Uns sistemes que perfeccionen la satisfacció de les exigències identitàries, que no són altres que les del reconeixement. Així, la inclusió social cada vegada depèn menys de la capacitat per adquirir uns trets d’identificació estables i, en canvi, en té prou amb l’establiment de xarxes de relació elàstiques que permeten mantenir ocult allò que, precisament, seria causa d’exclusió.

Tal com he sostingut en aquestes mateixes pàgines, el mateix es podria dir sobre el debat secessionista que tenim obert al nostre país. Només la mirada curta i el temps accelerat expliquen la incapacitat per desdramatitzar un procés que, al contrari del que se sol dir, encaixa a la perfecció amb els signes dels temps actuals. Si hagués estat possible abandonar les velles perspectives essencialistes del projecte nacional espanyol, l’aspiració independentista no hauria causat el trasbals a què estem assistint. En canvi, la comprensió serena, amb perspectiva, de quines són les conseqüències de la mundialització, paral·lela a la crisi dels estats, permet entendre que les independències del segle XXI resultaran extremadament positives per a la conformació d’un món socialment més equilibrat i políticament més governable. Estem davant d’un procés social nou, al qual apliquem categories velles -secessió, independència, separatisme, autodeterminació…-, i només la distància i el temps ens permetran anomenar-lo de manera més adequada i mostrar-ne l’oportunitat.

Voldria que aquestes reflexions s’entenguessin més com una autocrítica que no pas com un discurs de desqualificació arrogant. Perquè tinc la impressió que, particularment des de les ciències socials, i encara més per part dels inventors de relats socials i polítics, fem fotos en blanc i negre d’una realitat que tothom veu en color. Sembla que l’alta definició encara no ha arribat als nostres instruments de captació de la realitat. Tenim memòries amb poques gigues per a tanta complexitat. I treballem amb sistemes operatius que es col·lapsen. Crec que minimitzem les decisions audaces dels nostres líders -quan en prenen- perquè les mesurem amb aparells poc precisos. I menyspreem el que és nou -i els apliquem el dissolvent del populisme- simplement perquè no encaixa en els nostres esquemes.

Que ningú cregui que m’he perdut en l’especulació abstracta. Tinc al cap realitats molt concretes i pròximes. Per exemple, penso en el contratemps provocat per la celebració de la consulta del 9-N, un desafiament conceptualment inabordable amb el recurs a un sistema judicial que no havia previst res semblant. O bé en el paper determinant de l’Assemblea Nacional Catalana, que no es pot reduir ni a les apel·lacions habituals al paper de la societat civil, ni es pot simplificar suggerint que respon a un exercici d’exacerbació emocional. I penso en l’abraçada ideològicament incomprensible -en termes clàssics- entre Mas i David Fernández, però perfectament coherent entre portadors d’actituds audaces, conscients que estan assumint grans riscos, cadascú els seus.

Els fets desmenteixen els nostres relats. Però, com diria Chesterton, en contra de la nostra pròpia naturalesa, estem més disposats a dubtar de la veritat -dels fets- que de nosaltres mateixos.

Il·lustració per JORDI BARBA

Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ.