En desgreuge pel que no vaig dir

En la investigació que vam fer amb el professor Joan Estruch a finals dels anys setanta sobre els suïcidis a Menorca vam descobrir alguns fets insòlits. Entre d’altres, que la taxa era constant en el temps –malgrat els notables canvis socials–, però molt desigualment estable en el territori, malgrat ser una illa on els estils de vida, lògicament, eren semblants a tots els municipis. Una altre fet que l’estudi va posar de manifest era que els suïcidis consumats no eren la “punta de l’iceberg” de les temptatives, sinó que es tractava de fenòmens sorprenentment diferents. Les xifres dels suïcidis consumats i les de les temptatives no tenien res a veure. Més homes unes, més dones les altres. Més vells unes, més joves les altres. Molta regularitat unes, una gran variabilitat les altres. És a dir, era clar que es tractava de fenòmens diferents, fet molt rellevant per a les polítiques de prevenció.

Alertat per aquesta experiència, quan enguany es va publicar l’estudi ‘Violence against women: an EU-wide survey’ de l’European Union Agency for Fundamental Rights (vegeu El Periódico del 5 de març), a més d’assegurar-me del rigor de la metodologia emprada –una macroenquesta a més de 40.000 dones, en potser l’estudi més rigorós que hagi conegut–, em van interessar alguns aspectes particularment sorprenents dels resultats. A més de la preocupació personal per una plaga tan greu com és la violència de gènere, m’estranyava que, com en altres informes anteriors, Espanyaaparagués com a país amb taxes comparativament baixes de dones assassinades (per exemple, en els segon i tercer Informe Internacional de Violencia contra la Mujer del Centro Reina Sofía, amb dades de 2003 i de 2006).

Sigui com sigui, del conjunt d’estudis analitzats, resulta rar –si més no, pel sentit comú– que les taxes més altes de violència física i sexual de la UE siguin a països com Finlàndia –sí, el dels alts resultats educatius–, Suècia –el país conegut per les seves avançades polítiques socials– o Dinamarca. I, per contra, sorprèn molt que les taxes més baixes siguin les de Grècia, Espanya, Portugal, Itàlia, Irlanda, Polònia o Àustria, tots països de tradició catòlica. No és aquest el lloc per entrar a fer especulacions sobre el per què d’aquests resultats i que no sigui només per discutir uns resultats perquè no encaixen amb els nostres prejudicis, que és el primera reacció que tots tenim.

Certament, que es tinguin taxes més altes o més baixes, no canvia la gravetat dels fets. Que a la Unió Europea el 33 per cent de les dones de més de 15 anys hagin patit alguna forma de violència física o sexual segons l’estudi de 2014, és d’una brutalitat que mereix repulsa i respostes. Però l’atenció a les xifres, a la comparació per territoris i per altres variables, ajuda a entendre millor les circumstàncies i a orientar millor les polítiques, més enllà dels mers rituals de condemna o les genèriques accions de presa de consciència que se solen mostrar poc eficaces. I, en particular, és rellevant pels casos més dramàtics, els homicidis, on la transversalitat dels perfils socials d’agressors i víctimes fa difícil establir causalitats directes de factors socials, tal com era el cas dels suïcidis consumats. És a dir, són fets que podrien estar determinats per circumstàncies poc abordables des de les polítiques socialsmés tradicionals.

Vet aquí el fons de les dues o tres breus intervencions –plenes de cauteles– que vaig fer a ‘El Matí de Catalunya Ràdio’ el dimarts 9 de desembre i que qui vulgui pot escoltar a la seva web. Sembla que no va servir de res advertir que intentar comprendre els fets no vol dir justificar-los, que les meves observacions no podien relativitzar la gravetat de cada cas, o que en parlar de xifres em referia només als casos d’assassinat. Hi ha qui m’ha fet dir tot el contrari: que banalitzava la gravetat dels fets dient que les assassinades eren poques, o que parlava “amb la supèrbia de la ignorància”. I fins i tot s’ha demanat que el CAC m’expulsi de les tertúlies. Que des de l’anonimat de la xarxa se m’insulti, ja m’hi he anat fent. Però que persones a qui respecto em suposin tanta baixesa moral, m’ha dolgut profundament. I explicar-m’ho, em porta a fer unes reflexions personals que no m’atreveixo pas a fer públiques.