Es pot planificar la incertesa?

Es pot planificar la incertesa?


Diari de Terrassa

Compadeixo els tècnics i polítics que han de fer previsions de serveis públics a partir de projeccions demogràfiques. I, molt particularment, els planificadors de serveis escolars. Aquesta setmana hem sabut que la previsió a Terrassa de places d’ESO que havia fet la Generalitat havia quedat curta. Un error de només un 2 per cent -50 places menys sobre 2.430-, però suficient com perquè les hipersusceptibilitats polítiques s’hagin irritat.

Fa un temps, la demògrafa Anna Cabré va dir que actualment -i és una situació inèdita- és més fàcil fer previsions demogràfiques a 50 anys vista que no pas per als propers cinc anys. Ja ho vam veure a finals del segle passat i primers anys d’aquest amb una immigració que desbordava tots els càlculs. Després, just abans que esclatés la bombolla, alguns estudis encara feien previsions a l’alça. Tinc un estudi seriós de 2006 que preveia la necessitat de quatre milions més d’immigrants a tot Espanya per a l’any 2020. Però, quan va arribar la crisi, el creixement migratori es va aturar en sec i ara ens queixem dels que han de marxar. I qui sap on serem d’aquí dos i tres anys. Hi haurà més o menys creixement? Més o menys atur? Més o menys immigració?

Encara és fàcil recordar quan es van començar a tancar escoles i instituts per manca de població per escolaritzar. Ara, per un creixement de població a secundària obligatòria que no sabem quan durarà, què cal fer? Més edificis que caldria tancar al cap de cinc o set anys de la seva inauguració? Diu l’informe de Diari de Terrassa que el curs 2025-26 la demanda local podria haver baixat en més de 330 alumnes. Naturalment, això suposant que res no canviï, que és la hipòtesi menys probable de totes en temps de canvis accelerats. Poden ser 330 menys, com 500 menys o 200 més. Aneu a saber. I si els recursos són escassos -i més que ho seran els propers temps si es volen mantenir les pensions-, quina és la decisió més racional? Què faríem si nosaltres haguéssim de decidir l’ampliació de casa nostra amb més habitacions per a uns fills que no sabíem si acabaríem tenint?

Mirem-ho per l’altra banda, per la disminució de la demanda. Si l’Institut d’Estadística de Catalunya preveu que el 2026 hi haurà 22.117 criatures menys de 0 a 11 anys -menys d’un 17 per cent dels actuals-, què se’n farà, de les escoles que sobraran arreu del país? I ja sé que només estic parlant d’edificis, que són estructures fixes que demanen grans inversions. Però i què passarà amb el professorat que ara falta i demà sobrarà? Les decisions d’ara no es poden prendre al marge de les previsions a cinc, deu o quinze anys, ni que l’usuari del servei només pensi en el seu fill i en el setembre de 2017. Cal donar el servei, però amb perspectiva de futur, per no malbaratar recursos que aquest mateix usuari, d’aquí a quinze anys, reclamarà per cobrar la pensió. On és el problema, doncs, amb les aules “bolet” transitòries?

Torno a la meva cançó de sempre. Quants pares saben què costa -què ens costa a tots- tenir un fill escolaritzat a primària o secundària? Quants ciutadans saben quants impostos se’ns menjaria construir ara centres d’ensenyament que potser s’hauran de tancar d’aquí a sis o set anys? La política no va només d’atendre drets en abstracte, sinó d’administrar-los bé amb recursos escassos. Ho torno a dir: compadeixo els qui han de fer previsions a països com Catalunya, on tot canvia tan ràpidament, i on la crítica política és tan propensa a la demagògia.

 


Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.