El Baròmetre és una infraestructura cultural d’estat, perquè ens ha independitzat dels instruments que treballen amb una perspectiva que determina què és i què no és rellevant a 600 quilòmetres d’aquí. I perquè introdueix racionalitat i precisió en la definició del territori, la identitat i la pertinença: l’espai comunicatiu. Rieu-vos, doncs, de cartografia, fites, barreres i tricornis: la frontera de la nació avui la defineixen els mitjans de comunicació. I, com sabem, l’orografia comunicativa catalana és tan heterogènia com el seu paisatge físic. Calia passar del teodolit al satèl·lit.
Sempre he tingut un enorme respecte pel president Jordi Pujol. I no tan sols el que mereix un president de Catalunya pel fet ser-ne, també per la seva grandària intel·lectual i com a excepcional home d’Estat en un país que no en som. Tampoc no tinc cap inconvenient a reconèixer que les meves modestes reflexions polítiques, sovint discrepants amb les seves, han estat conseqüència d’un constant debat imaginari amb el president. L’he tractat molt poc personalment, però sempre l’he tingut de referent, no pas com a nord i guia, sinó en el sentit que és en discussió amb el seu extens pensament que en moltes ocasions he pogut fer evolucionar les meves pròpies idees.
Diu Duran i Lleida que no vol entrar a valorar les paraules del president Jordi Pujol d’aquesta setmana passada a conferència “Residuals o independents”, en la que s’ha declarat sense arguments per no defensar la independència de Catalunya com a darrera via per salvar el futur i la dignitat de la nació i dels catalans.
No calia ser gaire espavilat per saber que els sectors contraris a la independència de Catalunya, davant dels progressos evidents dels que hi són favorables, s’organitzarien. I, és clar, no ho fan convocant referèndums populars, ni grans manifestacions, ni fent col·lectes a canvi d’estampetes patriòtiques, que és cosa del populatxo. Ho fan convocant les elits econòmiques a reaccionar, organitzant clubs d’agermanament catalanoespanyol i demanant la implicació activa dels poders fàctics. Sempre, a més, amb recursos il·limitats i sota el gran mantell protector dels interessos d’Estat.
Había imaginado que la cumbre anticrisis catalana del viernes pasado iba a ser un gran gesto dirigido al país para que acabara de convencerse de la gravedad de la situación económica. Es decir, que se trataría de sacar una fotografía para que la ciudadanía entendiera mejor la necesidad de aplicar las duras medidas de ajuste presupuestario que, inevitablemente, van a cambiar a fondo nuestros estilos de vida cotidianos y que limitaran significativamente las redes de protección públicas. Hasta ahora, sabemos que el Gobierno catalán cifra esta reducción en un 10% para 2011, pero que descontados los gastos fijos, va a suponer un recorte mucho mayor en sus efectos directos sobre cada uno de nosotros.
La convocatòria d’una consulta cívica sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 va ser una idea veritablement genial. El context polític d’amenaça per la previsible sentència del Constitucional, un govern nacional feble i incapaç de reaccionar amb dignitat a l’afront, una ciutadania cuita de tantes provocacions i, cal dir-ho, la reacció matussera dels aparells de l’Estat i dels quatre representants de l’ultraespanyolisme agònic van determinar-ne l’oportunitat i l’èxit. Tot el país va girar els ulls cap a Arenys i fins i tot els que havien pensat que fer l’orni era la posició més astuta van haver de plegar-se a l’evidència del resultat: més d’un 40 per cent de vilatans van anar a votar per donar més d’un 96 per cent de vots favorables a la independència.
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR