Societat 2.0 és el Projecte Final de Carrera de cinc estudiants de la Universitat de Vic de la llicenciatura de Comunicació Audiovisual. És una iniciativa pionera dins del món interactiu en català, ja que fins avui no hi havia cap projecte similar sobre aquest tema en el nostre idioma. El projecte està dirigit pel docent Arnau Gifreu i assessorat pel Doctor Món Rodríguez. Es tracta d’un Documental Multimèdia Interactiu que conté un Documental Audiovisual separat en cinc blocs on es repassen tots els aspectes socials de la comunicació i la societat 2.0, des dels d’aspectes empresarials, passant per la separació entre natius i immigrants digitals o fins i tot la bretxa digital a la que estem exposats.
És habitual que la retòrica política nacional parli de trens i estacions. Gairebé tots hi hem recorregut una vegada o altra. Jo mateix, per exemple, havia escrit que el nou Estatut era una via morta que no duia enlloc. Sigui com sigui, la metàfora de les estacions ha permès crear un sòlid imaginari gradualista en el sobiranisme català. La idea de fons és que no es poden cremar etapes així com així i que a poc a poc ja ens anirem acostant a la destinació final.
No és fàcil afegir arguments des de la més gran de les indignacions, sobretot quan la ràbia ja neix de la raó. Vull dir que, quan dijous a la nit vam saber que el senyal de TV3 s’havia apagat completament al País Valencià, la irritació no partia, si més no per als catalans que vivim a Catalunya, d’un fet que afectés directament la nostra experiència, sinó de la consciència que en una part de la nostra nació plena s’hi trepitjaven els drets de les persones a la lliure informació i s’intentava, per enèsima vegada, agredir la unitat de la llengua catalana. La història de TV3 al País Valencià és, alhora, la d’una lluita resistent i exemplar a favor de la llibertat i la cultura, liderada per Eliseu Climent i ACPV, i la d’una infàmia en contra de l’intercanvi lliure d’informació i la unitat d’una nació cultural comuna de gairebé una dotzena de milions de ciutadans.
La condición principal para reconocer la legitimidad del papel del Estado y de sus instituciones, es decir, para someterse al ejercicio de su violencia legítima, es que se pueda confiar en él. Uno respeta a lapolicía en la medida que actúa conforme alas normas establecidas y no según criterios arbitrarios. Uno acepta pagar los impuestos siempre que tenga la seguridad de que van a ser utilizados en beneficiodel interés general. Uno se resigna a estaren una lista de espera en el hospital, a recibir una plaza escolar en el centro que no ha escogido o a seguir una carrera universitaria en la segunda preferencia, siempre que tenga la convicción que se han cumplido estrictamente las reglas previstas en su reparto.
Cada revolució té la seva cançó. Ho vaig entendre el matí del primer dia d’enguany després de veure l’esplèndid documental Joan Baez, el so més dolç (Joan Baez: How sweet the sound, 2009), emès pel Sense ficció de Televisió de Catalunya. Per raons generacionals, vaig reviure la forta emoció de tornar a escoltar, tal com les havíem après, les cançons que ens omplien d’esperança mentre desesperàvem per la desaparició del dictador, una mort que finalment va arribar. Eren les mateixes cançons que ens desvetllaven la il·lusió d’una emancipació nacional plena però que, quaranta anys després, encara es fa pregar. ¡Que a prop que pots arribar a sentir allò que ha passat lluny, i que actual que pot ser allò que ja només és un record!
Aquest lloc web utilitza galetes per oferir-vos la millor experiència d'usuari. Al clicar "Acceptar" esteu donant el vostre consentiment per l'aceptació de les galetes i l'aceptació de la nostra política de galetes
ACEPTAR