No seria honest si no reconegués que, quan es va anunciar, la convocatòria d’una cadena humana per a l’Onze de Setembre em va semblar d’un risc excessiu. No tant perquè desconfiés de la capacitat de resposta popular, com perquè veia difícil, organitzativament parlant, l’ocupació ordenada de 400 quilòmetres de carretera. Tanmateix, a la vigília de la gran demostració, seria injust no reconèixer que l’èxit organitzatiu ja és un fet inapel·lable que mereix tots els elogis. Tot s’ha previst fins al més petit detall: tram per tram, la ruta, l’aparcament, els serveis, la seguretat, els coordinadors, les emergències mèdiques, la difusió internacional… I la consciència de l’alta responsabilitat política que hi assumirem cada participant resoldrà qualsevol incident i hi afegirà l’entusiasme en positiu que ja vam viure l’any passat.

És una evidència incontrovertible que els partits contraris a la independència de Catalunya segueixen sense trobar arguments per oposar-s’hi. I ja han tingut tant de temps per pensar-hi que, a aquestes altures de la pel·lícula, tot fa sospitar que no n’hi deuen haver! És cert que entre ells -PP i PSC- estan dividits, però no pas perquè no coincideixin en el projecte polític nacional, que és el mateix, sinó perquè a Catalunya, just perquè el seu principal marc de referència és l’espanyol, no poden deixar d’estar radicalment confrontats. Quin drama! Com a catalans, PSC i PP són a la mateixa banda, però com a espanyols, que és en allò que coincideixen, Espanya els enfronta. Només C’s s’escapa de la contradicció -i se’n beneficia- perquè, també paradoxalment, és l’únic partit dependentista estrictament català o, com es deia abans, no sucursalista. És ben bé que, recordant Pascal, es pot dir que “la política té raons que la raó desconeix”.

“Quasi 50.000 nens catalans pateixen carències alimentàries”, publicava a portada l’ARA del dimarts 6 d’agost del 2013. Era un dels titulars més curosos, juntament amb “Alerta sobre la malnutrició de 50.000 nens catalans” de La Vanguardia i “50.000 infants en risc” d’El Punt/Avui. El Periódico optava per un altre estil: “SOS infància”. I de la demagògia es passava a la mentida: “Cerca de 50.000 niños catalanes pasan hambre” (Eleconomista.es); “Los niños catalanes padecen graves problemas nutricionales” (Infancia Hoy) o “El ICS descubre malnutrición en 50.000 niños” (Redacción Médica), entre molts d’altres. Què havia creat aquest estat d’alarma mediàtica?

[Articles anteriors: Presumpció d’indecència · Sobreactuar i sobreinterpretar · L’escàs sentit institucional]

A l’hora d’acabar aquesta sèrie de quatre articles sobre la cultura política catalana, torno a recordar que la meva pretensió no passava de fer una modesta i intuïtiva aproximació a alguns dels aspectes que la caracteritzen. El mateix concepte de cultura política és més intuïtiu que estrictament descriptiu, i no té una definició clara i precisa. En els articles precedents he parlat de les regles del joc polític entre partits, que considero que són a l’origen del mateix desprestigi de la política. Què no se’n desprèn, per exemple, de la piulada d’un diputat socialista que aquests darrers dies vinculava l’increment d’ofegats a les platges catalanes amb la suposició que el Govern estava distret organitzant la Via Catalana? Suggerir -com han fet tants discursos en seu parlamentària- que hi ha governs tan irresponsables que són feliços creant malestar a la ciutadania és traslladar el debat polític racional a un pla moralista, més propi d’una conferència episcopal -hi ha diputats que, sistemàticament, sermonegen- que no pas d’un Parlament democràtic.

[Articles anteriors: Presumpció d’indecència · Sobreactuar i sobreinterpretar / Article posterior: I això, qui ho paga?]

S’ha dit molt sovint que la nostra cultura política té molt poc “sentit institucional”. És cert. Ens costa molt entendre quin és el valor d’una cerimònia oficial, saber quin és el paper dels símbols en un ritual polític o aprendre a escoltar com cal l’himne nacional. Però aquesta ineptitud no és específica de la cultura política. Segons el meu parer, tenim un tarannà entre poc amant dels formulismes i obertament irreverent davant de qualsevol ordre jeràrquic, i aquesta disposició es fa extensiva a tots els àmbits de la vida social. Entre els catalans hi predomina una concepció rousseauniana molt simple de la condició humana, que afavoreix una sistemàtica desconfiança cap a l’organització social, que sempre trobem culpable de la pèrdua d’una innocència i una bondat originals.

[Article anterior: Presumpció d’indecència / Articles posteriors: L’escàs sentit institucional · I això, qui ho paga?]

La cultura política d’un país no la construeixen només els polítics i les estructures organitzatives i institucionals dins de les quals s’han de moure. A més del protagonisme que també hi puguin tenir els mateixos ciutadans, hi són determinants els mitjans de comunicació queretransmeten el joc polític i, per tant, tota la colla de periodistes i veritables -i presumptes- experts que la interpreten. O, més ben dit, que lainterpretem , per no amagar el cap sota l’ala. Doncs bé: des del meu punt de vista, el més perillós d’aquesta relació entre política i periodisme és entrar en l’espiral que va de la sobreactuació del polític a la sobreinterpretació de l’analista, fet que obliga a una més gran exageració del gest polític, que, al seu torn, facilita l’anàlisi tremendista del tertulià… I així, fins que es desinfla el globus comunicatiu, es perd l’interès per allò que semblava ser el darrer espeternec de la legislatura, i només en queda confusió i alguna esgarrinxada personal, que la víctima ha d’acceptar amb resignació. No cal que digui que, ben al contrari del que caldria, a polítics, periodistes i analistes, aquestes espirals ens engresquen i, per tant, més que no pas evitar-les, les busquem.

[Article posteriors: Sobreactuar i sobreinterpretar · L’escàs sentit institucional · I això, qui ho paga?]

Trobo legítim -i convenient- que ens preguntem si la cultura política democràtica catalana que hem desenvolupat al llarg d’aquests trenta-i-pocs anys és l’adequada per poder encarar un desafiament tan gran com el de la independència de Catalunya. Per part meva, confesso que no conec cap estudi que l’hagi analitzat a fons de manera sistemàtica, comparada i amb rigor acadèmic i, per tant, només m’hi puc aproximar a partir d’intuïcions obertes a una discussió més experta que la meva.

Llegeixo que Josep Antoni Duran i Lleida ha dit que ERC “ha guanyat la batalla de les idees”. A més, ha afegit que és un triomf d’ERC que el discurs dominant en aquest país ara sigui el de la independència. Com que Duran i Lleida no sol donar peixet a ERC, les seves afirmacions deuen apuntar cap a una altra banda. Però com que no en conec el context ni el contingut complet, no vull polemitzar amb les intencions de Duran i Lleida, sinó que desenvoluparé l’implícit que hi ha en les frases que s’han pogut llegir a la premsa. És a dir, vull discutir la idea que són els partits els qui guanyen o perden les batalles de les idees i els que són capaços d’imposar un discurs dominant. 

Aquestes darreres setmanes, el país ha estat molt pendent d’una conversa privada de poc més de dues hores. Molts hi han buscat informació secreta, en la confiança que allò que es deia en la intimitat havia de ser més veritat que allò que es confessa en públic. I el disgust ha estat de dimensions siderals. De creure que se sabria què s’amagava a sota d’algunes catifes, els qui l’han escoltat s’han trobat, amb permís de Kundera, amb “la insostenible lleugeresa del parlar”. Les converses privades poden contenir tanta veritat i tanta mentida com els discursos en públic, i només darrere de l’aparent lleugeresa de les paraules s’amaga l’evidència d’uns fets contundents.

A la memorable escena final del judici de la pel·lícula A few good men (Alguns homes bons, de 1992), dirigida per Rob Reiner i amb guió d’Aaron Sorkin -el mateix de la celebrada sèrie The west wing-, el comandant Nathan R. Jessep (Jack Nicholson) és interrogat pel tinent Daniel Kaffee (Tom Cruise) per tal que confessi si va donar una ordre a la base de Guantánamo a causa de la qual havia mort un jove marine . El comandant se sent acorralat i, encès, desafia l’advocat: “Vols respostes?” I el tinent li respon: “Vull la veritat”. Llavors, el comandant arrenca un discurs impressionant, que només puc reproduir parcialment: “Tu no pots suportar-la, la veritat -li diu-. Fill, vivim en un món que té murs, i aquests murs s’han de defensar amb armes. […] Tu et pots permetre el luxe de no saber el que jo sé.