Un dels moments més rodons del Concert per la Llibertat, segons el meu parer, es va produir amb la intervenció de Peret. D’una banda, va aconseguir fer emmudir l’estadi amb la seva emotiva i alhora sòbria interpretació de L’emigrant , un poema de Jacint Verdaguer amb música d’Amadeu Vives, estrenat el 1894 per l’Orfeó Català, probablement desconegut per molts dels assistents a la festa. Però també va triomfar amb la nova versió d’una vella jaculatòria -ara en diuen mantra – a ritme de rumba de la Barcelona olímpica, i que al programa encara venia amb el títol original en espanyol: Ella tiene poder . Aquest ella , que en la primera versió era la Barcelona dels Jocs Olímpics, dissabte es presentava amb un “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”.

És una obvietat que sense bona informació no hi pot haver bona política. O, dit d’una altra manera, que l’exercici de la democràcia pressuposa l’existència d’unciutadà ben informat , en els termes del sociòleg austríac Alfred Schütz. Segons Schütz, entre l’home del carrer que només coneix allò que experimenta directament i l’expert en un camp específic, hi ha el ciutadà que sap que el seu món personal està determinat per afers públics que no li són directament accessibles. Per això, aquest ciutadà necessita tenir accés al coneixement socialment derivat que li arriba a través d’analistes i comentaristes capaços de proporcionar informació contrastada i de fiar.

Dimarts passat, després de setmanes d’haver d’escoltar la cançoneta que el Govern només es dedicava a la transició nacional, el president Mas presentava un complet pla de govern 2013-2016. Per dir la veritat, es tractava de la concreció ampliada d’allò que ja s’havia fet públic -sense gaire pena ni glòria- en ocasió dels 100 primers dies de govern. Ara, l’eixPreservació de l’estat del benestar se subdividia en un de cohesió social i serveis i un altre de desenvolupament sostenible i territori, i se n’hi afegia un de setè de projecció exterior amb menció especial a la identitat, llengua i cultura catalanes. I tot organitzat en objectius, mesures, actuacions i un sistema d’indicadors per avaluar-ne els resultats. Però res de tot això no va merèixer aquella atenció mediàtica que acaba carregant-se l’interès informatiu dels fets.

En temps de canvis radicals, el més difícil és deixar de veure el món que arriba segons els marcs de pensament antics i començar a entendre’l segons les traces d’allò que arriba. És per això que l’anàlisi del present s’ajusta malament a la clàssica dicotomia dreta-esquerra, i en canvi es divideix entre els qui veuen amenaçat l’ordre conegut, i els qui confien en la promesa de l’ordre que ha de venir. El que per a alguns és anunci de calamitats, per als altres és esperança de temps millors. No m’atreveixo a dir qui tindrà raó. Si els nous temps no acabessin d’arribar, hauran tingut raó els catastrofistes. Si l’eclosió del nou món es confirma, guanyarem els que hi apostem sense por.

Diu que a Espanya encara es pregunten si això de la independència de Catalunya va de debò. Sembla que els espanyols no s’ho acaben de creure i es veu que molts pensen que si se surt de la crisi o si Espanya ens fa un més bon tracte fiscal, ens en desdirem. Fins i tot, per convèncer-se que no cal patir, posen en dubte que el president Mas sigui independentista. Així ho desvelava fa pocs dies l’anterior president espanyol, Rodríguez Zapatero, el valor de la paraula del qual coneixem prou bé tots els catalans i, particularment, el mateix Artur Mas.

Entenc que el debat a Catalunya sobre el projecte de nova llei d’educació del ministre Wert, la Lomce, s’hagi centrat en la qüestió dels usos del català com a llengua vehicular. La llei afegiria riscos a un model d’immersió que ha funcionat mitjanament bé, però que podria espatllar-se si se’l posa en tensió. I, en aquest sentit, s’agraeix la defensa ferma que n’han fet la consellera Irene Rigau i el govern sencer. Tanmateix, la llei mereix altres objeccions tant o més de fons. N’hi ha de caràcter pedagògic. La llei parteix més de consideracions morals que no pas pròpiament educatives. Per això vol millorar la qualitat escolar a base de retornar a formes de pressió i control com els exàmens de nivell i les revàlides. Fa poc vaig tenir el goig de participar en una jornada on es presentava un model d’aprenentatge amb suport digital anomenatSupera’t . I, certament, allò sí que és una manera de respondre als desafiaments actuals, als antípodes de les solucions que proposa la llei del PP. Els reptes de l’escola d’avui en cap cas es resoldran a cop de (una altra) llei.

No conec cap teoria acadèmica solvent sobre l’existència, en política, de cercles polítics virtuosos i viciosos. La politologia no és un camp d’expertesa que pugui acreditar i, per tant, reconec que em moc en el terreny de la pura especulació. Però ja fa temps que tinc la impressió que, en relació al conflicte polític entre Espanya i Catalunya, la primera ha caigut en un cercle viciós del qual no sap com escapar, i la segona s’ha instal·lat en un cercle virtuós sense haver d’esforçar-s’hi gaire.

Probablement, la pregunta que més sovint ens fem les darreres setmanes els uns als altres és aquesta: “Ens en sortirem?” Una pregunta breu, en la qual un modestíssim pronom feble conté de manera implícita tota la força i tot el dramatisme d’un complex procés polític d’emancipació, el final del qual és tan impressionant com incert. “Ens en sortirem, Salvador?”, em pregunten els amics i coneguts, amb la consciència plena que ja hem començat un camí que no té marxa enrere però el recorregut del qual s’assembla més a una aventura per un territori inexplorat que no pas a una excursió amb guia turístic al davant. Per això tenim raó de preguntar-nos-ho: en el nostre cas, la independència no és un camí fressat amb full de ruta precís i data d’arribada fixada. Així doncs, ens en sortirem?

Per deformació professional, cada vegada que es publiquen enquestes d’opinió, especialment sobre qüestions polítiques -tant és que siguin del CIS, del CEO o de qualsevol altre organisme-, no puc evitar parar més atenció a com es formulen les preguntes que no pas a les mateixes respostes. M’interessa veure fins a quin punt és la pregunta la que crea les condicions de la resposta, i si és el qüestionari el que imposa una lògica global que minimitza el caràcter inconsistent d’unes opinions individuals construïdes a partir d’influències múltiples i contradictòries.

Fa una setmana, el president Artur Mas acabava una llarga entrevista fent-se una pregunta a ell mateix i responent-la taxativament: “El catalanisme que ha construït l’estat del benestar, en pot ser l’enterrador? La resposta és clara: no”. Efectivament, el catalanisme mai no ha estat una ideologia merament identitària, sinó un projecte vinculat a dos principis universals: a la llibertat dels pobles i a l’aspiració de prosperitat. És gràcies a la universalitat d’aquest horitzó, doncs, que el catalanisme va poder comptar amb rellevants companys de viatge durant la llarga oposició franquista malgrat que fossin més aviat reticents amb les llibertats nacionals.