El procés de transició cap a l’estat propi fa que tinguem el país molt descompensat. Si ara mateix en féssim una radiografia, el veuríem deformat, amb algunes parts molt desenvolupades i apuntant clarament al futur que s’acosta, mentre d’altres encara es mostren inflexibles o porugues, resistint-se a acceptar els canvis que vénen. Crec que no ens ha d’estranyar ni neguitejar que sigui així. Els àmbits més dinàmics i agosarats, els que ja han assumit més decididament els escenaris de futur, són els que en l’actual estat de coses no hi tenen res a guanyar, o fins i tot molt a perdre, i que veuen tot d’oportunitats en el que s’acosta. En canvi, els sectors més resistents al procés són els que veuen perillar els seus interessos derivats de les posicions de privilegi que ocupen, i pels quals els escenaris de futur tenen un cost d’oportunitat més gran en la mesura que hi va la pèrdua dels avantatges actuals.

El debat obert sobre l’ escrache , com proposava l’Albert Pla de dir-ne provisionalment, té interès més enllà dels fets que l’han dut a l’actualitat política. I crec que en la imprecisió sobre allò que denomina hi ha el germen de la confusió i la confrontació de parers que ha produït. El mateix Albert Pla, en el seu article del 30 de març, definia l’escrache com a “manifestació que es convoca davant el domicili o lloc de treball d’un personatge públic per reprovar-li el comportament en determinats afers públics o socials”. I vet aquí el problema: en una societat democràtica no és el mateix una manifestació davant el domicili privat que davant el lloc de treball. En el primer cas, es busca l’escarni, mentre que en el segon s’exerceix un dret democràtic.

Durant els anys de més estabilitat política, quan les majories parlamentàries a Catalunya eren perfectament previsibles, quan a l’horitzó només s’hi veia més de la mateixa cosa, la crítica política era qualificada de “pessimista”. Sempre em vaig defensar d’aquesta qualificació explicant que quan escrivia procurava deixar de banda el meu estat d’ànim personal. Si les meves anàlisis no anunciaven res de bo, no volia que fos a causa de cap mena de mal humor personal. Desgraciadament, i massa sovint, en els punts de vista públics s’hi detecten no tan sols estats d’ànim personals, sinó també ressentiments, revenges o complaences agraïdes. No estic suggerint pas que me’n surti del tot: només dic que intento evitar-ho.

És prou coneguda la distinció que va fer Max Weber entre l’ètica de la convicció i la de la responsabilitat. Si actuem amb tota fidelitat a les conviccions ètiques i polítiques -o a uns valors, com en diuen ara-, per bé que això ens farà coherents amb aquests principis de partida, tal com deia Weber, inevitablement ens portarà a desentendre’ns de les possibles conseqüències no esperades de la nostra acció, que podrien posar en perill el mateix principi que ens guia. En canvi, si actuem atenent-nos responsablement a les conseqüències de la nostra acció, llavors no queda més remei que transigir amb les conviccions inicials -a vegades, fins i tot trair-les o ajornar-les parcialment- per tal de tenir en compte els efectes no volguts i aconseguir, fins on sigui possible, els objectius inicials per bé que evitant mals majors.

L’anunci, aquesta darrera setmana, d’un nou “clima de diàleg” entre els governs espanyol i català ha estat, per a uns, l’anunci d’un període de bonança, d’assossegament, mentre que molts altres l’han percebut com l’anunci d’una possible pedregada damunt de l’incert procés de transició nacional a l’estat propi. Efectivament, uns han recorregut a l’exaltació d’un nou temps de diàleg com a estratagema per alleujar les seves pors a la secessió de Catalunya.

L’elecció del papa Francesc ha provocat una reacció extraordinàriament positiva arreu del món, gairebé unànime. Si més no, entre els que n’han parlat, perquè els possibles reticents amb la figura de Jorge Mario Bergoglio, de moment, resten en silenci o es mouen en secret. És cert que les primeres paraules, a la institució de la Paraula, i els primers gestos, a l’organització mestra en litúrgia, són radicalment diferents dels del seu antecessor. Un nou estil que, inevitablement, l’acosta a Angelo Giuseppe Roncalli, Joan XXIII, el predecessor més estimat del poble. Unes diferències amb Benet XVI, doncs, que rauen principalment en la proximitat i la claredat: a Francesc se l’entén, i ha abandonat el hieratisme a què darrerament ens havíem acostumat.

El camí sobiranista que els catalans hem emprès és, alhora, d’una extraordinària claredat argumental i d’una extrema complexitat processual. Vull dir que, en primer lloc, les raons que l’emparen són fortes: una demanda democràtica radical a favor del deure de decidir el nostre futur polític, i tots els fonaments històrics, econòmics, culturals, lingüístics i polítics que facin falta. (Feu un cop d’ull a www.elclauer.cat ). Segonament, cal reconèixer que la via que porta cap a la constitució d’un estat propi no és gens fresada: no està jurídicament regulada, no hi ha possibilitats d’establir un full de ruta precís i els antecedents del nostre entorn geopolític només serveixen a mitges.

Faig un pronòstic per a d’aquí sis mesos: a partir de la tardor d’aquest any, a Espanya es començarà a estendre l’opinió que, tot comptat i debatut, el més convenient per a tothom és que Catalunya decideixi el seu futur polític amb llibertat. I que, si vol, segueixi el seu propi camí fora de l’estat espanyol. Ja compto que a la majoria de lectors aquest vaticini els semblarà del tot improbable. Però la meva idea és que el fet que es compleixi o no depèn de nosaltres mateixos. I, com que veig que cada vegada som capaços d’actuar amb més intel·ligència davant del desafiament que representa el procés d’emancipació que hem formulat, crec que està al nostre abast aconseguir-ho.

Plou sobre mullat. Si la vida política institucional ja feia anys que anava pel pedregar del descrèdit, tot d’una sembla que s’ha estimbat definitivament i que és en caiguda lliure cap al no-res de la desconfiança indiscriminada. A la impressió general que l’acció política anava fent la seva al marge d’una bona interlocució amb el ciutadà corrent, ara s’hi afegeix l’explosió dels casos de corrupció -presumpta o confessa-, dels de prevaricació i tèrbols tràfics d’influències, els d’espionatge de tothom a tothom o les formes més que dubtoses de finançament dels partits, com ara els escandalosos sous que reparteixen les diputacions per la dedicació al servei dels partits.

Els anys d’abundància fàcil ens van convertir en una societat de moral distreta. Enmig de la laxitud ambiental, certament, hi havia persones rectes. Però la seva integritat, darrerament, havia hagut de mantenir-se en contra del corrent general. La seva honradesa era objecte d’escarni social, i només l’han vista premiada per les nits de son plàcid que proporciona una consciència tranquil·la, que déu-n’hi-do. El que hauria d’haver estat habitual, la common decency de què ens parlava diumenge a l’ARA Ignasi Aragay citant Orwell -tan pròpia de les classes modestes que havien fet virtut de les estretors quotidianes-, aquests anys de creixement ximple es va convertir en una heroïcitat quixotesca. Tot el que ara esclata no és d’ara: és de quan no hi havia crisi, de quan se suposava que anàvem tan bé que fins i tot ens esgarrifàvem que hi haguessin sous de només mil euros.