Aquest papa diu la veritat: plega a causa de la disminució del seu vigor corporal i espiritual, sense el qual no es veu capaç de governar l’Església catòlica en uns moments especialment convulsos. 85 anys, a punt dels 86, són molts per tenir la força física necessària que demana el lideratge d’una institució tan gran. Però, sobretot, els darrers anys de pontificat han d’haver estat una prova molt dura per a Benet XVI: la ventilació pública dels casos de pederàstia davant dels quals ha reaccionat amb tanta energia com dolor, demanant-ne repetidament perdó (recordem la Carta als catòlics d’Irlanda , del març del 2010);

L’ambició nacional que ha plantejat una clara majoria de la societat catalana, més que no pas un canvi d’estatus en la relació amb Espanya, exigirà una metamorfosi interna d’una magnitud enorme. El fet que, d’entrada, el gruix del conflicte s’hagi projectat en la possible secessió d’Espanya, no tan sols emmascara la dimensió del desafiament, sinó que, el que és més greu, n’oculta la veritable naturalesa. Dit en dues frases: una, l’empresa més important que encararà una Catalunya independent és la de la transformació interior; i dues, la raó de tot plegat no és tant fugir d’un estat maltractador, que també, com poder dibuixar un horitzó propi de justícia i prosperitat.

Observo que es fa circular la brama que el procés cap a la independència s’està desinflant. A la sorpresa pels resultats del 25-N, sobre els quals es van fer caure sospites d’un suposat arronsament sobiranista, ara s’hi suma l’excusa del debat per la declaració sobiranista del Parlament de Catalunya, que alguns han volgut interpretar en clau d’error o de fracàs. I, per donar més versemblança a la reculada, hom ha recorregut als vells estereotips sobre la incapacitat “genètica” dels catalans d’encarar grans empreses i al seu caràcter ciclotímic expressat en grans eufòries seguides de grans depressions.

L’actual negociació al Parlament per la declaració sobiranista m’ha recordat una de les sessions que vam tenir a la Comissió d’Estudi sobre la Política d’Immigració a Catalunya, la primavera del 2001. El llavors president Joan Rigol l’havia creat incorporant-hi, a més dels representants dels grups parlamentaris i per primera vegada, un nombre igual d’especialistes en la matèria d’estudi, amb veu i sense vot. Doncs bé, en la sessió en què s’analitzava la primera versió del document final vam tenir un entrebanc insòlit. La diputada del PP va advertir que es plantava si no s’eliminava el terme immigració del preàmbul per referir-nos a la població arribada a Catalunya al llarg del segle XX. L’argument era que aquells més de tres milions de persones eren espanyoles i que, per tant, no podien ser qualificades d’immigrants.

En la recent inauguració del tram gironí del TGV, quan una diligent Alícia Sánchez-Camacho es va afanyar a presentar Pere Navarro a Mariano Rajoy -el primer li havia fet saber que no s’havien saludat mai-, el president espanyol es va aturar un moment i va dir al secretari general del PSC: “Cal recuperar el sentit comú”. I va seguir el seu camí… Sí, ja sé que el més comentat de la jornada van ser els discursos de Mas, Rajoy i del Borbó petit -aquest, en un bilingüisme digne del més avançat deixeble de Ciudadanos-, i les seves converses volgudament irrellevants durant el trajecte per tal que fossin revelades com a símptoma de “cordialitat freda”. Però el que a mi m’interessa és aquell breu intercanvi no protocol·lari de salutacions caçat al vol. M’explico.

La independència té uns adversaris directes, la legitimitat política dels quals no quedarà pas discutida per la seva posició en relació a les aspiracions d’una bona part dels catalans, sinó pels mètodes que facin servir per defensar la seva voluntat política. Tant és, doncs, si aquests adversaris s’emparen en un ideal nacional unitari fins ara fallit, si defensen interessos de mercat, de classe o de casta, com si els mou una pertinença emocional la ruptura de la qual conceben dramàticament: aquesta no és la qüestió. La qüestió és el tipus de combat i, si entren en el joc brut, és en la denúncia dels procediments en què s’haurà de posar l’accent, més que no pas en les motivacions.

El Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra -recitat per primera vegada el 1931 al Palau de la Música Catalana per ell mateix- és una denúncia de la covardia de la condició humana i un cant a l’esperança que l’estrella de Nadal ens en pugui deslliurar.

Ai, aire d’aquesta nit!

Dins la teva covardia

i en la gira del teu llit,

Si la primera batalla política després d’unes eleccions és establir un mapa de guanyadors i perdedors més enllà del que estableixen els mateixos resultats, la segona consisteix a dificultar el procés de constitució de govern. En el primer cas, cada força política es reubica en una posició no estrictament avalada pel nombres d’escons obtinguts, sinó pel seu valor de canvi. Només així s’entenen maniobres tan matusseres com que un partit amb nou diputats de 135 gosi demanar la dimissió del guanyador de les eleccions sense sentir-se ridícul. O que el més gran perdedor de les eleccions, en termes relatius, i des de l’esquerra, proposi un govern de concentració que inclogui la dreta-dreta i prescindeixi del líder del partit guanyador. Res de tot això és seriós, però està destinat a fer trontollar el projecte vencedor, que passa per un govern amb el suport de 71 diputats, és a dir, amb majoria absoluta.

Ara que la policia espanyola ja s’ha desentès definitivament de l’autoria de l’esborrany d’informe que va servir per desestabilitzar la darrera campanya electoral -i malgrat que a alguns res els atura i segueixen embrutant-, indigna el silenci que mantenen els que el van aprofitar per treure’n profit. Era perfectament esperable que des dels aparells de l’Estat, amb la complicitat de la premsa addicta, intervinguessin la campanya electoral. Però no era previsible que a Catalunya ens deixéssim entabanar per la provocació i que ens passéssim la segona setmana de la campanya adelitats en la versemblança o no de les insinuacions malèvoles i buscant inútils confirmacions i desmentiments a propòsit d’un document sense altra data ni signatura que no fos la del mitjà que el feia córrer. Si els dirigents de partits i els especuladors que des de les tribunes públiques es van enfilar dalt la difamació ara no tenen el coratge ni de disculpar-se -el mal ja està fet-, potser seria l’hora de publicar un recull precís de com s’hi van complaure.

Passades les eleccions i instal·lats de ple en el camp de batalla dels intents d’uns i altres per apropiar-se dels resultats, ara cal fer govern. I, sobretot, governar, malgrat els marges estretíssims que ens deixa la crisi i un Estat desconfiat i desafiant. És clar que les interpretacions ja no poden modificar els resultats però, a base d’estrafer la força que determina el nombre d’escons obtinguts, els perdedors intenten afeblir el guanyador. Només així es pot entendre que ningú no faci cap drama quan Iñigo Urkullu, futur president del govern basc, decideix formar govern en solitari amb el suport del 36 per cent dels escons del seu parlament, mentre aquí -començant per CiU mateix- se n’hagi organitzat un de gros pel fet que Artur Mas governi amb el 37 per cent dels escons, i dues vegades i mitja més de diputats que els que li van darrere.