A part d’altres males arts antidemocràtiques, i davant de l’avenç imparable de l’independentisme a Catalunya, l’estat espanyol i els seus aparells de propaganda política recorreran a tota mena d’artificis per fer por. Primer, faran por als mateixos espanyols, exasperant l’impacte emocional d’una possible secessió. I després, por als catalans, fent-nos creure que no ens sabríem governar i que vindrien temps de decadència cultural, empobriment econòmic i de molta conflictivitat social. Qui minimitzi la hipòtesi de la reacció agressiva d’Espanya, s’enganya. I si no mesurem bé els riscos de la possibilitat que els espantalls que agitaran facin el seu efecte aquí mateix, podríem deixar escapar una oportunitat única per a la nostra emancipació nacional.

Quan siguem independents, a què dedicarem el temps lliure, per dir-ho com en Perales a la seva cançó? Com omplirem les nits i els caps de setmana sense haver de conspirar, ni redactar l’enèsim full de ruta ni haver-nos de mobilitzar contra la darrera provocació? Anirem més a teatre, a concerts i llegirem més? No ho sé. Però d’aquest escenari sense el pes del combat per l’alliberament nacional, tinc la certesa que el que no desapareixerà seran els debats cíclics -i ciclotímics- sobre la salut, el futur i les relacions de veïnatge de la llengua catalana. La independència ens estalviarà la molèstia dels tribunals forasters, que déu n’hi do, però la complexitat de la realitat sociolingüística i la vocació de polemistes de la llengua encara seran més grans.

Jordi Pujol acaba de publicar el tercer volum de les seves memòries, De la bonança a un repte nou . Pròpiament, acaben el 2003, just quan es va “enretirar” de la política, però les dicta a la llum de la realitat dels últims anys. I en presentar-les, ha fet saber que “abjurava” -això és, l’abandó públic d’una creença- de la Constitució espanyola. I ha afegit: “Els catalans s’han quedat sense Constitució”. Per rematar-ho, s’ha deixat entrevistar per Jordi Évole per dir-nos que si ara hi hagués un referèndum per la independència de Catalunya, votaria sí . Com que vivim temps tan accelerats i estem tan curats d’espants, les paraules de Pujol sembla que han passat una mica com si res. I, tanmateix, és notori que són d’una gravetat tan enorme que exigeixen ser comentades.

Retallar per retallar, no s’hauria de retallar res. Ara bé, a la universitat, com a tantes altres institucions públiques, el problema és haver crescut guerxos. I ara tenim dos problemes de naturalesa distinta que sumats es fan pràcticament irresolubles. Així, fins i tot abans de la crisi actual teníem pendent refer el mapa de titulacions per tancar les que eren redundants. Calia haver diferenciat entre universitats dirigides a oferir una docència excel·lent i les orientades als tercers cicles i la recerca, també d’excel·lència. Fer-ho tot barrejat vol dir fer docència cara i llastar la recerca. Docència i recerca han d’estar vinculades, però en el conjunt del sistema universitari català. S’havien de revisar les taxes, per fer-les socialment més justes, però també els incentius als treballadors per minimitzar els abusos. I calia haver renovat un model de governança que impedeix prendre decisions autònomes i responsables. Enmig de tan mala organització, salvada a cops de voluntarisme, la necessitat de fer estalvis ens ha agafat amb el pas canviat. Les retallades de pressupost precipitades i sense veritable capacitat de maniobra dels equips rectors s’acaben fent no pas on cal sinó allà on es pot: sobre els més febles i posant al descobert els forats mal tapats. Si es retallés per la banda de les ineficiències, no tan sols no seria greu, sinó que faríem un sistema més just. Però si estalviem per la banda més feble, n’acabarem conservant el pitjor i liquidant el futur.

La setmana passada, a més d’una millora general de les temperatures, ens va portar un bon regal: el president Pujol abjurant de la Constitució espanyola. I de propina, el mateix dia, Oriol Junqueras era convidat al Cercle d’Economia, on donava una lliçó a l’empresariat sobre els veritables interessos econòmics del país. Diuen que Salvador Alemany va comentar que era una de les millors conferències que havia escoltat de feia anys. Però l’alegria dura poc a casa del pobre, i la setmana que havia començat tan bé, va acabar amb un anunci preocupant del secretari general del PSC, Pere Navarro, i una desconcertant entrevista al president Artur Mas al Magazine de La Vanguardia . Concretament, Pere Navarro, en vigílies d’explicar la seva alternativa al pacte fiscal -el “pacte fiscal federal”-, assegurava que calia buscar una fórmula “que evités frustracions”. I Artur Mas trobava que parlar d’independència “és antic”, perquè avui dia s’és interdependent.

Estic convençut que les conseqüències d’aquesta dramàtica crisi de model social i econòmic en les nostres vides no seran exactament les que ara preveiem. Les profecies de futur solen fracassar sempre perquè les fem des d’uns pressupòsits que, precisament, són el primer que canvia a mesura que s’acosta el futur pronosticat. Per això quan vam canviar de mil·lenni -un temps propici a les profecies de futur- m’hauria agradat fer l’exercici d’anotar tots els pronòstics que feien els experts per veure quins -i quan- s’arribaven a complir. No ho vaig acabar fent. Però vist on som ara, no cal dir que al cap d’una dotzena d’anys les úniques previsions encertades potser haurien estat les més apocalíptiques de les sectes mil·lenaristes!

Les crítiques fàcils a la democràcia fan molt de mal al sistema polític que, amb ironia britànica, Churchill va definir com el menys dolent dels que es coneixen. I més encara quan aquesta cultura, molt severa davant de les temptacions despòtiques, té fonaments tan febles com en el nostre entorn polític. Aquests dies, el cas del jutge Garzón ho posa en evidència. La controvèrsia ideològica popular -i populista- que s’ha obert arran de les causes per les quals se’l jutja ha portat a oblidar que la qüestió de fons no és sobre la bondat o no dels seus propòsits, sinó sobre si les seves decisions judicials respectaven les garanties que han de caracteritzar la justícia en un sistema democràtic. Unes garanties entre les quals hi ha el dret a la defensa, i per tant a la confidencialitat de la relació entre acusat i defensor, i la no prevaricació, és a dir, la no comissió d’arbitrarietats a consciència.

Una de les cantarelles més habituals emprades per aigualir l’aspiració a la independència és la d’advertir que podria posar en risc la cohesió social del país. Primer s’accepta amb la boca petita que potser sí que la independència és l’única alternativa possible a la decadència social i a la desaparició nacional dels catalans però, immediatament després, s’assenyala el perill de fragmentació de la societat. Una ruptura que, implícitament, fa al·lusió a uns hipotètics ciutadans que tindrien altres lleialtats nacionals.

“Independència és cada instant, i l’objectiu final. Independència és identitat, i la llibertat per fer allò en què creus. També és poder prendre les pròpies decisions per veure el món tal com ens agrada. Per això, volem fer una declaració a favor de la independència: amb unes perspectives impressionants i uns motius plens de passió”. ¿Són paraules d’Alex Salmond al Parlament escocès? No. ¿Formen part d’un discurs secretament guardat per Artur Mas per portar els catalans a desfer les costures de la Constitució i l’Estatut que ens engavanyen com a nació? Tampoc. És el text de presentació a YouTube d’una recent campanya de publicitat televisiva de la casa Olympus per anunciar els seus nous models de càmera PEN.

Per què no quadren els darrers resultats electorals amb totes les enquestes que diuen que la meitat dels catalans volem la independència? Vet aquí un assaig de resposta. M’ha arribat a les mans un article de Rosa Camps, Xavier Mora i Maria Oliver, professors del departament de matemàtiques de la UAB, on exposen els resultats d’un experiment realitzat arran de les darreres eleccions espanyoles aplicant l’anomenat vot d’aprovació . El que plantegen aquests professors és de molta rellevància per conèixer més a fons la voluntat de l’electorat. Potser en una situació ordinària de simple alternança de partits al govern, la proposta no passaria de ser un joc matemàtic suggeridor sense grans conseqüències. Ara bé, a les envistes d’un procés de ruptura amb l’actual dependència i submissió a l’estat espanyol, la seva proposta esdevé fonamental per tenir una mesura el més exacta possible de les forces amb què comptem per atrevir-nos a fer el pas o per deixar-ho córrer.