Després de llegir el complet reportatge a l’ARA sobre els casos de corrupció, hom es fa moltes preguntes. Una, si la societat espanyola -i la catalana, per extensió o contaminació- és especialment corrupta. Una altra, com és que els casos de corrupció en política no tenen càstig electoral. I encara una tercera, que és la que més em preocupa, si l’abundància de casos de corrupció pot arribar a contaminar els comportaments públics del ciutadà i fer-lo més indulgent amb les petites corrupteles pròpies i alienes. Dit a raig: si fins i tot la casa reial es dedica al pillatge a l’engròs, ¿serem tan ases de no aprofitar la distracció del venedor per emportar-nos aquella bossa que ens fa goig?

Aquestes festes de Nadal he compartit unes estones de conversa amb uns amics nord-americans. I, esclar, hem parlat de la crisi aquí i allà. Dos mons amb dues cultures polítiques i econòmiques tan diferents que no és estrany que les aproximacions superficials marcades pels prejudicis només produeixin malentesos. I quin contrast entre l’obsessió espanyola per la unitat de mercat atribuint a la diversitat de normatives autonòmiques la pèrdua d’inversions i de competitivitat, i el cas nord-americà. Allà, la diversitat interna entre estats multiplica per mil les nostres “peculiaritats” i a ningú se li acut, per raons econòmiques, posar en qüestió les respectives sobiranies, tan gelosos cadascun de la pròpia com respectuosos amb la dels altres.

Totes les cròniques del discurs de Nadal d’Artur Mas coincideixen a destacar la voluntat del president d’afegir “relat” als sacrificis que s’imposen als catalans. És a dir, més enllà de si el Govern ja fa el que creu que ha de fer, finalment s’ha entès que tan important és tenir el valor de dir la veritat i d’actuar en conseqüència, com saber donar sentit i horitzó als sacrificis que hi van afegits. I per bé que en certs ambients emprenedors la gosadia de prendre decisions ja és vista per ella mateixa com a plena de sentit, la majoria dels mortals -sobretot si es tracta dels que finalment hem de fer més esforç per empènyer el carro- no en tenim prou sabent que cal sortir del fangar sinó que ens cal una promesa de país per seguir endavant.

El llenguatge que utilitzem varia amb el temps incorporant la sensibilitat cultural de cada moment. Així, si fa unes dècades parlàvem de la intel·ligència mesurant-la amb coeficients matemàtics que permetien objectivar-la en una escala numèrica, més tard vam entendre que per valorar-ne la dimensió social calia afegir-hi variables afectives. I vam descobrir la importància de la intel·ligència emocional. Tots aquests canvis no mostren només una evolució atzarosa del coneixement científic, sinó una necessitat social que ens predisposa tant a la descoberta com a l’acceptació de les noves idees. És per això que resultaria de molt interès saber per què els darrers anys hem deixat estar les intel·ligències i hem passat a destacar un nou concepte: el del talent.

La cada vegada més clara consciència d’incertesa ha escurçat, dramàticament, la nostra perspectiva temporal. La supervivència accentua la importància del present, dia a dia, però no per instal·lar-s’hi en un frívolcarpe diem , sinó per viure’l com una victòria, com qui assoleix un cim. Per això, a l’hora de fer previsions, la setmana vinent ja és el mitjà termini, i tres mesos fan impossible cap predicció. Això és així en el terreny econòmic, però la manca d’horitzó ho envaeix quasi tot. Les feines per sempre es tornen insegures i els estalvis de tota la vida es poden fondre en un obrir i tancar d’ulls. També és cert que aquest clima, com assenyalava Gregorio Luri diumenge en aquest mateix diari, mostra quins són els espais de veritable solidesa que s’escapen d’aquella suposada liquiditat baumanniana que semblava que ho havia d’ofegar tot. Però fins i tot aquestes xarxes sòlides senten el vertigen del futur incert.

Exagerant una mica, diria que el país es divideix bàsicament en dos tipus de sensibilitats. D’una banda, hi ha els que s’indignen per les retallades, però que són absolutament insensibles a l’espoli fiscal espanyol (expressió rigorosament científica, mal que li pesi a la presidenta del Parlament). De l’altra, hi ha els que ens mig resignem -jo sóc d’aquests darrers- a l’estalvi que es veu forçat a imposar el nostre govern, però que cada dia estem més sulfurats amb l’espoli que el provoca i el descarament amb què s’aplica.

El món ferroviari ens ha donat grans metàfores polítiques. Per exemple, que l’Estatut de Catalunya del 2006, per a les aspiracions nacionals dels catalans, és una via morta. I la prova és que a hores d’ara ningú ja no en parla, ni per reclamar allò que li va ser amputat el 2010 pel Tribunal Constitucional. Una via morta on ha quedat aturat per sempre més el tren autonòmic constitucional, del qual els catalans hem anat baixant tips de no anar enlloc. Cal estar molt atents a les metàfores polítiques, doncs, perquè contenen interpretacions d’una gran força, l’èxit de les quals pot marcar de manera profunda la nostra visió de la realitat i la manera de reaccionar-hi.

1. LES PRIMÀRIES DEL PSC.Crec que tinc una bona proposta que ofereixo desinteressadament als socialistes catalans per ajudar-los a esclarir el camí cap a l’elecció del seu proper secretari general i futur candidat a la presidència de la Generalitat. A hores d’ara, tothom està d’acord que parlar idiomes és una condició fonamental per a un bon futur professional, especialment en un món global i interdependent. Doncs bé: es tractaria que el PSC fes una primera selecció eliminatòria exigint als possibles candidats un bon coneixement d’anglès. I parlar una quarta llengua hauria de ser un mèrit molt tingut en compte pels congressistes. Sí, ja sé que tampoc Rajoy parla la llengua en la qual li arribaran les ordres des d’Europa. I fins ara els candidats del PSC han cregut que en tenien prou sabent espanyol, vist l’origen de les ordres que havien de complir. Però cal advertir als candidats que hi ha perspectives certes per a les legislatures vinents de la necessitat d’haver-se de relacionar en igualtat de dignitat política -i en anglès- amb la resta de dirigents europeus.

Acabo de tornar d’una ciutat espanyola, d’un breu viatge professional de vint-i-quatre hores. Gairebé tot, pel que fa al món acadèmic universitari, era força semblant al que ja conec. No és estrany, perquè pertanyem a un mateix sistema que en determina les regles de joc bàsiques. En canvi, de tornada dalt l’avió, encara em sentia trasbalsat per l’experiència d’estrangeritat radical viscuda amb els meus col·legues universitaris quan, la nit abans, havíem deixat de parlar de feina i havíem buscat espais de conversa comuns. Francament, i no exagero, llavors vaig poder constatar, amb evidència empírica, que aquell no era al meu país: no hi va haver espais compartits.

Malgrat l’extraordinària pressió de la metròpoli espanyola per homogeneïtzar-nos, i tot i estar encadenats d’una manera encara molt i molt notable als mitjans d’incomunicació nacional, el País Basc i Catalunya han resistit bé a allò que se n’ha dit el tsunami blau: la brutal majoria absoluta del PP a les darreres eleccions generals. Naturalment, això no significa que no ens hagi deixat xops. Però el cert és que només ho ha fet en allò que ja era l’espai més políticament colonitzat.