Entrevista de FRANCESC ORTEU publicada al suplement del diari ARA, ARAcriatures. Podeu llegir l’entrevista al web del diari Ara, clicant aquí.

Salvador Cardús – “Convé educar virtuts i no valors”

No sé fins a quin punt es tracta d’un estat d’ànim popular generalitzat, però detecto que amb la política d’estalvi radical que està imposant el govern de CiU, s’estén molt ràpidament un nou tipus de malestar polític que mai no l’havia vist expressat de manera tan rotunda i àmplia. Hi ha molta gent del carrer que creu que el nostre govern carrega el mort de l’espoli fiscal sobre les nostres espatlles a causa de la seva covardia per plantar cara a Madrid.

Totes les informacions sobre les finances de la Generalitat mostren una situació gravíssima, amb un endeutament històric fora de control, una disminució greu dels ingressos, enormes dificultats per accedir al crèdit, l’exigència espanyola d’un objectiu de dèficit inassolible i l’impagament per part de l’Estat dels compromisos adquirits en l’últim pacte fiscal.

A aquest panorama desolador, passades les eleccions municipals, s’hi afegirà el desvelament de la situació extrema de moltes administracions locals, que tampoc no podran fer front als seus compromisos.

El Baròmetre és una infraestructura cultural d’estat, perquè ens ha independitzat dels instruments que treballen amb una perspectiva que determina què és i què no és rellevant a 600 quilòmetres d’aquí. I perquè introdueix racionalitat i precisió en la definició del territori, la identitat i la pertinença: l’espai comunicatiu. Rieu-vos, doncs, de cartografia, fites, barreres i tricornis: la frontera de la nació avui la defineixen els mitjans de comunicació. I, com sabem, l’orografia comunicativa catalana és tan heterogènia com el seu paisatge físic. Calia passar del teodolit al satèl·lit.

Sempre he tingut un enorme respecte pel president Jordi Pujol. I no tan sols el que mereix un president de Catalunya pel fet ser-ne, també per la seva grandària intel·lectual i com a excepcional home d’Estat en un país que no en som. Tampoc no tinc cap inconvenient a reconèixer que les meves modestes reflexions polítiques, sovint discrepants amb les seves, han estat conseqüència d’un constant debat imaginari amb el president. L’he tractat molt poc personalment, però sempre l’he tingut de referent, no pas com a nord i guia, sinó en el sentit que és en discussió amb el seu extens pensament que en moltes ocasions he pogut fer evolucionar les meves pròpies idees.

La convocatòria d’una consulta cívica sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt del 13 de setembre del 2009 va ser una idea veritablement genial. El context polític d’amenaça per la previsible sentència del Constitucional, un govern nacional feble i incapaç de reaccionar amb dignitat a l’afront, una ciutadania cuita de tantes provocacions i, cal dir-ho, la reacció matussera dels aparells de l’Estat i dels quatre representants de l’ultraespanyolisme agònic van determinar-ne l’oportunitat i l’èxit. Tot el país va girar els ulls cap a Arenys i fins i tot els que havien pensat que fer l’orni era la posició més astuta van haver de plegar-se a l’evidència del resultat: més d’un 40 per cent de vilatans van anar a votar per donar més d’un 96 per cent de vots favorables a la independència.

Pot semblar fora de lloc que sigui des d’unes pàgines dedicades a publicar opinions que un opinador a temps parcial es dediqui a discutir els excessos que es cometen a l’hora de demanar opinions i d’opinar. En el pitjor dels casos, fins i tot pot semblar que es tracti d’un manifest gremial en contra de l’intrusisme o en defensa d’una certa exclusivitat en el dret a opinar. Però la intenció és ben bé una altra. La meva preocupació és per allò que crec que és un abús, una desmesura i, en definitiva, un malbaratament d’energia intel·lectual –permetin-me el sarcasme– en l’actual sobreproducció d’opinions absolutament banals, desinformades i sense arguments. L’opinió entesa com l’expressió –o l’expansió– d’un gust subjectiu.

Un periodista de Vilaweb em telefona aquesta setmana i em demana com s’explica que tothom es posa d’acord a lloar els valors que orienten el treball del Pep Guardiola, és a dir, el sacrifici i l’esforç, l’ambició positiva i la perseverança, el treball en equip i la cooperació, llavors, la mateixa gent es comporta d’una altra manera, seguint valors acomodaticis i hedonistes o individualistes i egocèntrics. No sé si cal que digui que m’agrada que em facin aquesta pregunta. Tant, que com que la conversa telefònica és necessàriament breu, em queden ganes d’esplaiar-m’hi.

No m’alegro del trencament al si de Solidaritat per la Independència, encara que l’havia previst tot just tenir notícia de la seva creació i dels personatges que la lideraven. No calia ser profeta. Hi ha aventures oportunistes que s’expliquen pel perfil dels seus líders i són les seves mateixes personalitats allò que anuncia l’inevitable fracàs.