És habitual que la retòrica política nacional parli de trens i estacions. Gairebé tots hi hem recorregut una vegada o altra. Jo mateix, per exemple, havia escrit que el nou Estatut era una via morta que no duia enlloc. Sigui com sigui, la metàfora de les estacions ha permès crear un sòlid imaginari gradualista en el sobiranisme català. La idea de fons és que no es poden cremar etapes així com així i que a poc a poc ja ens anirem acostant a la destinació final.
No és fàcil afegir arguments des de la més gran de les indignacions, sobretot quan la ràbia ja neix de la raó. Vull dir que, quan dijous a la nit vam saber que el senyal de TV3 s’havia apagat completament al País Valencià, la irritació no partia, si més no per als catalans que vivim a Catalunya, d’un fet que afectés directament la nostra experiència, sinó de la consciència que en una part de la nostra nació plena s’hi trepitjaven els drets de les persones a la lliure informació i s’intentava, per enèsima vegada, agredir la unitat de la llengua catalana. La història de TV3 al País Valencià és, alhora, la d’una lluita resistent i exemplar a favor de la llibertat i la cultura, liderada per Eliseu Climent i ACPV, i la d’una infàmia en contra de l’intercanvi lliure d’informació i la unitat d’una nació cultural comuna de gairebé una dotzena de milions de ciutadans.
Cada revolució té la seva cançó. Ho vaig entendre el matí del primer dia d’enguany després de veure l’esplèndid documental Joan Baez, el so més dolç (Joan Baez: How sweet the sound, 2009), emès pel Sense ficció de Televisió de Catalunya. Per raons generacionals, vaig reviure la forta emoció de tornar a escoltar, tal com les havíem après, les cançons que ens omplien d’esperança mentre desesperàvem per la desaparició del dictador, una mort que finalment va arribar. Eren les mateixes cançons que ens desvetllaven la il·lusió d’una emancipació nacional plena però que, quaranta anys després, encara es fa pregar. ¡Que a prop que pots arribar a sentir allò que ha passat lluny, i que actual que pot ser allò que ja només és un record!
S’ha convertit en un recurs general apel·lar a la necessària cohesió de la societat catalana per posar objeccions a un procés d’independència de Catalunya. El perill de la fragmentació social és invocat no tan sols pels unionistes que confien –encara!– en un encaix feliç dels catalans a Espanya, sinó també pels sobiranistes dubitatius i fins i tot per molts independentistes de via lenta. Mai ningú no acaba de dir exactament per on se suposa que passaria l’esquerda d’aquesta divisió, és a dir, qui són els que no acceptarien el resultat d’un procés d’emancipació que –i en això, l’acord és total– només seria legítim en una expressió netament i àmpliament democràtica.
L’editorial d’aquesta setmana del president Jordi Pujol al butlletí del Centre d’Estudis que du el seu nom representa un pas de gegant en el camí de Catalunya cap a la independència. I ho és no tant perquè Pujol ens descobreixi res de nou, sinó perquè el que més necessita el procés engegat ara fa quatre d’anys és guanyar plausibilitat. Vull dir que, en general, els catalans ben informats ja saben que la independència és necessària i desitjable. Però el principal obstacle que té per esdevenir l’objectiu de la gran majoria de catalans és que sigui vista com a assolible.
Per què no podem pensar que la delinqüència és cosa de la immigració i, en canvi, ens quedem tan amples quan la relacionem amb la pobresa? ¿És més políticament correcte estigmatitzar els pobres que els immigrants? ¿Potser és més fàcil culpabilitzar de la delinqüència la pobresa perquè considerem que, al seu torn, és culpa dels “dolents” de sempre, és a dir, dels rics, del mercat o del capitalisme? De fet, convé recordar que hi ha delinqüents rics, i no pas pocs, i que per tant hauríem d’exigir –mantenint-nos en l’estil de la correcció farisaica imperant– que tampoc no es vinculés delinqüència i pobresa.
Davant de cada nova tragèdia causada per individus trastocats, es desencadena una oferta d’explicacions urgents que, si bé no resolen res, sembla que apaivaguen l’ansietat social que ha creat el drama. Parlo d’oferta d’explicacions perquè no tinc clar que es correspongui a una demanda prèvia. Ara bé, si els mitjans de comunicació les donen, és que deuen tenir comprovat que l’audiència les agraeix. Fa poques setmanes van ser els assassinats a Olot comesos per una persona psíquicament destarotada, i ara ho ha estat la matança de Tucson, on un altre pertorbat ha provocat una nova desgràcia.
Qui vulgui entendre per què Carretero diu que “ERC ha de pilotar l’independentisme”, que llegeixi el llibre de Francesc Orteu “Carretero. Retrat d’un metge que fa política”. Carretero sembla difícil perquè l’interpretem d’una manera complicada. Carretero diu això… perquè ho pensa d’aquesta manera. Sense segones.
Carretero no parla en nom de Reagrupament, que d’això, a l’associació, no en saben res. Mai no ha tingut vocació de líder.
La decisió del PP a Catalunya de fer servir una marca blanca a les eleccions municipals per despistar l’elector i així aconseguir superar la misèrrima xifra de 284 regidors –no arriba ni a una quarta part dels d’ERC– és la prova més rotunda de la seva fràgil posició política en l’espai polític català.
El PP és present en menys d’un 3% dels governs municipals, i la seva gallejada tercera posició al Parlament –obtinguda amb un 12% dels vots, és a dir, amb poc més d’un 7% del cens electoral– no pot emmascarar la seva marginalitat objectiva en la vida social dels catalans. Una altra cosa és que com a estructura política es vegi beneficiat per la posició predominant que ocupa en un bipartidisme estatal que a nosaltres ens és absolutament foraster.
Després d’una vintena d’anys d’autogovern, Catalunya iniciava la primera dècada del segle XXI amb una consciència clara que el model que havia conduït Jordi Pujol amb mà ferma estava esgotat. Després de quatre anys de pactes amb Aznar, l’anticatalanisme era més viu que mai, les agressions simbòliques i materials al país se succeïen i l’erosió fiscal de l’economia catalana no s’aturava. L’Aznar que Pujol havia ajudat a encimbellar era més superb, altiu i arrogant que mai. El pujolisme tocava a la seva fi, i CiU escollia un successor, Artur Mas, que el 2002 volia marcar la nova etapa amb el seu primer gran i ambiciós discurs polític, “Catalunya sense límits”.
