Que ningú no perdi de vista el nucli del problema: les sentències del Suprem no tenen gaire cosa a veure amb una demanda de bona fe a favor de la defensa dels drets lingüístics individuals, encara que aquest sigui el pretext formal. No: hi ha la voluntat malèvola de provocar conflictes lingüístics amb finalitats polítiques. Amb la sentència del TC s’han obert les escletxes que permetran que aquest tipus de provocacions facin el seu curs als tribunals. Les sentències, doncs, satisfan els objectius polítics dels demandants, una estratègia que s’incrementarà.

En temps de recessió econòmica, ensenyament i treball, universitat i empresa, entren en tensió. En alta tensió. Quan van maldades, s’espera que el sistema educatiu es posi al servei del mercat de treball i deixi de perdre el temps amb banalitats com l’educació humanística. Ho ha explicat bé Stanley Fish, en el cas nord-americà. Fins i tot es dóna la culpa dels desajustaments en el mercat laboral al món educatiu. I és aquesta mateixa retòrica la que dóna lloc provocacions com la campanya Barcelona va per feina i altres de semblants que volen fer creure que amb una informació i una formació adequada es pot trobar feina, quan és obvi que el problema principal i primer no és la formació -en molt casos, sobreabundant- sinó la manca de llocs de treball.

No sé si el lector coincidirà en la meva apreciació, però m’ha semblat que en aquestes eleccions, de manera molt generalitzada, s’incorporava un nou qualificatiu -potser per ser precisos n’hauríem de dir un desqualificatiu– a l’argot propi del combat polític: l’anglicisme freaky. Així, hi ha hagut opcions polítiques que han estat menystingudes sense gaire més arguments que el de considerar que l’organització o el seu líder eren uns friquis.

Ara que PISA ens ha posat per damunt de països com Suècia, Alemanya, França i el Regne Unit en comprensió lectora, i que ens ha igualat amb els EUA, ¿on abocarem tota la bilis que per la baixa autoestima d’aquests darrers anys havíem dirigit contra els nostres mestres? De fa anys que havíem perdut els papers a l’hora de valorar la nostra escola, i PISA servia per justificar el prejudici previ.

A Crònica de demà, editatper primera vegada el1977 amb magnífiques il·lustracions de l’amic Joan-Pere Viladecans i un complet comentari crític de Ramon Pinyol, Martí i Pol hi publicava el conegut poema Ara és demà. El sonet de Martí i Pol començava així:

Ara és demà.

Una de les preguntes més repetides després de les eleccions ha estat on eren tots els independentistes que s’havien mobilitzat per les consultes o que s’havien manifestat el 10 de juliol. La pregunta, que no neix de la simple voluntat de saber-ne la resposta, sovint ha tingut un to insidiós, com volent dir que potser tot plegat era un bluf i que no n’hi havia per tant. I s’ha tornat a suggerir que això de l’independentisme no havia estat més que una resposta lligada a l’emprenyament per les provocacions habituals: ja se sap com som els catalans, sempre proclius als focs d’encenalls, però després abocats a les reaccions porugues i, per tant, al vot assenyat…

La variabilitat en els resultats d’aquesta convocatòria electoral respecte dels de fa quatre anys és tan gran que caldrà afinar molt en les anàlisis per fer-nos càrrec de la magnitud del canvi de la societat catalana. El més notable i general, és clar, és la victòria còmode i contundent de CiU. De CiU, però molt particularment d’Artur Mas, que ha demostrat que fins i tot en temps d’incertesa radical és possible pensar i actuar amb mentalitat de líder creíble, capaç de generar confiança. Però a més, queden pendents un munt de consideracions sobre com s’han mogut els vots d’aquí cap allà, i com caldrà interpretar els nous equilibris a la vista d’un examen més detallat fet sine ira et studio.

A Crònica de demà, editat per primera vegada el 1977 amb magnífiques il·lustracions de l’amic Joan-Pere Viladecans i un complet comentari crític de Ramon Pinyol, Miquel Martí i Pol hi publicava el conegut poema “Ara és demà”. El sonet de Martí i Pol començava així:

Ara és demà. No escalfa el foc d’ahir

Aquest diumenge, 14 de novembre de 2010, he publicat el meu darrer article com a col·laborador regular a l’AVUI. El primer el vam signar amb Joan Estruch el 14 de maig de 1976. És a dir, tres setmanes després de néixer el diari i, amb intermitències, hi he publicat durant més de 34 anys. Hi he escrit més d’un miler d’articles i n’he estat sotsdirector d’opinió. Ha estat el meu diari, el seguirà essent i hi tinc una vinculació afectiva que va molt més enllà del que és professional. I dec a l’AVUI molt del que he après en el terreny del periodisme. La relació amb els editors ha passat per períodes de tota mena, però ha acabat en un dels moments de millor sintonia -personal i professional- tant amb l’empresa, El Punt, com amb el director, l’amic Xevi Xirgu, a qui desitjo encert i èxit.