Una de les crítiques que s’han fet al moviment per la independència de Catalunya -generalment, amb paraules menys amables que les que jo faré servir- és que ha creat una nova hegemonia que fa molt difícil, per no dir impossible, la lliure expressió dels que no en formen part. I, molt particularment, s’ha posat l’accent en el presumpte paper que han exercit els mitjans de comunicació -especialment els públics- per crear un clima “asfixiant”.
El debat sobre la pregunta que s’hauria de fer a la consulta sobiranista ha acabat ocupant un lloc central en el debat polític. “La pregunta” s’està convertint en un hipotètic lloc de trobada o de ruptura. N’han fet qüestió ERC i CDC, que exigeixen una pregunta clara i de resposta binària. Per Duran i Lleida la pregunta també és la pedra de toc per introduir la seva tercera via. I Pere Navarro ha fet de la pregunta el ser o no ser de la posició del PSC, en advertir -a l’entrevista que li feia Antoni Bassas- que no pensava fer pública la seva proposta fins que fracassés el diàleg [sic] entre Mas i Rajoy.
Crec que hi ha dues dades particularment rellevants del discurs d’ahir del president Mas, derivades no tant del mateix contingut, sinó per raó de les expectatives creades des de fora. En primer lloc, cal destacar que no fes explícit cap titubeig en relació al full de ruta establert fins ara sobre el procés de transició nacional. Les molt rellevants pressions rebudes –de manera gens casual– en vigílies del debat de política general i que podien haver fet preveure la introducció d’algunes ambigüitats en el seu parlament, no van produir cap efecte: la consulta segueix compromesa pel 2014. I d’unes possibles eleccions plebiscitàries –no desitjades pel president–, no tan sols va desaparèixer la referència al 2016 que havia generat tantes especulacions fa quinze dies, sinó que no va excloure que fossin anticipades i tot.
La Via Catalana ha desvetllat Espanya de la migdiada estiuenca amb un sobresalt de no dir. Fins ara, la majoria dels seus analistes havien considerat que la pulsió independentista no passava de ser la maquinació d’un president embogit, emparada per uns mitjans de comunicació públics manipulats i adoctrinadors. Guiats pels vells costums de relació amb el nacionalisme -i els hàbits de les pròpies pràctiques-, estaven convençuts que l’ardit es reduïa a l’enèsima maniobra d’una autonomia malcriada per aconseguir més “privilegis”. Tot plegat, pensaven, anava d’un xantatge emocional que es desinflaria amb quatre crits amenaçadors.
La magnitud de l’empresa i la velocitat i determinació amb què avança l’anomenat procés de transició nacional a Catalunya crea inquietud als qui no participen de l’emoció que l’acompanya. És fàcil ferse’n càrrec. L’abandonament de l’autonomisme constitucional per una aspiració clarament sobiranista, sense les ambigüitats de les que tant s’havia acusat al nacionalisme, no és fàcil de pair pels que se sentien compromesos amb el model anterior, o simplement pels que hi tenien interessos directes. A més, la rotunditat de l’aposta sobiranista ha traslladat totes les ambigüitats a l’altre camp.
Tothom ha assenyalat com un dels grans èxits de la Via Catalana de dimecres passat l’haver cridat l’atenció de tot el món cap a la nostra aspiració de llibertat política plena. El suplement de dissabte de l’ARA amb la selecció d’una dotzena d’articles publicats per la premsa internacional i, particularment, el recull de links elaborat per Vilaweb amb 120 referències de mitjans de 40 països diferents, és l’evidència definitiva d’aquesta victòria comunicativa. I tot aconseguit sense tenir els recursos habituals de què disposen els estats. A més, això arriba just després d’uns mesos d’una intensa -per no dir ferotge- campanya diplomàtica comandada astutament per José Manuel García-Margallo, un dels ministres més intel·ligents de l’actual govern espanyol.
No seria honest si no reconegués que, quan es va anunciar, la convocatòria d’una cadena humana per a l’Onze de Setembre em va semblar d’un risc excessiu. No tant perquè desconfiés de la capacitat de resposta popular, com perquè veia difícil, organitzativament parlant, l’ocupació ordenada de 400 quilòmetres de carretera. Tanmateix, a la vigília de la gran demostració, seria injust no reconèixer que l’èxit organitzatiu ja és un fet inapel·lable que mereix tots els elogis. Tot s’ha previst fins al més petit detall: tram per tram, la ruta, l’aparcament, els serveis, la seguretat, els coordinadors, les emergències mèdiques, la difusió internacional… I la consciència de l’alta responsabilitat política que hi assumirem cada participant resoldrà qualsevol incident i hi afegirà l’entusiasme en positiu que ja vam viure l’any passat.
No som davant d’una societat feble, prostrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. (…) Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable”. Així acabava l’editorial conjunt que van publicar dotze diaris catalans el 26 de novembre del 2009, aviat farà cinc anys, i en el qual La Vanguardia va tenir un paper destacat tant en la iniciativa com en la redacció. L’editorial titulat “La dignitat de Catalunya” era una advertència davant de l’amenaça que una sentència del Constitucional retallés greument aquell Estatut que ja havia estat aprovat per les Corts, el poble de Catalunya en referèndum i promulgat pel rei Joan Carles I.
És una evidència incontrovertible que els partits contraris a la independència de Catalunya segueixen sense trobar arguments per oposar-s’hi. I ja han tingut tant de temps per pensar-hi que, a aquestes altures de la pel·lícula, tot fa sospitar que no n’hi deuen haver! És cert que entre ells -PP i PSC- estan dividits, però no pas perquè no coincideixin en el projecte polític nacional, que és el mateix, sinó perquè a Catalunya, just perquè el seu principal marc de referència és l’espanyol, no poden deixar d’estar radicalment confrontats. Quin drama! Com a catalans, PSC i PP són a la mateixa banda, però com a espanyols, que és en allò que coincideixen, Espanya els enfronta. Només C’s s’escapa de la contradicció -i se’n beneficia- perquè, també paradoxalment, és l’únic partit dependentista estrictament català o, com es deia abans, no sucursalista. És ben bé que, recordant Pascal, es pot dir que “la política té raons que la raó desconeix”.
Els reformistes solen pagar amb el càrrec el dolor i els sacrificis que les reformes causen als ciutadans, tot i que en el fons els hagin evitat mals majors i, a llarg termini, els tornin la prosperitat”. Vet aquí una frase tan crua com carregada de raó. La naturalesa de la responsabilitat política té alguna cosa d’injusta, fins i tot de cruel. La sentència la recullo literalment de l’entrevista que feia Lluís Amiguet dijous passat a La Contra d’aquest diari a Johann P. Arnason, historiador i politòleg islandès.
Arnason lamentava la ceguesa d’una certa opinió pública d’esquerres europea que encara creu que a Islàndia s’ha produït una revolució. “Tot el contrari”, afirmava.
