A l’hora d’observar els fets, sempre procuro tenir present el vell proverbi xinès: “Quan el savi assenyala la Lluna amb el dit, l’imbècil es queda mirant el dit”. I avui és un dia per tenir-ho molt en compte. Les consultes en una vuitantena de poblacions i a tres-cents mil catalans sobre la independència de Catalunya no són la Lluna: són el dit. Els vots, la participació, els resultats, són un gest extraordinàriament important i insòlit que en la seva segona edició, el 13 de desembre, ja va convocar l’atenció de mig món. Des de l’encert d’Arenys de Munt, amb la tercera convocatòria d’avui i la quarta ja anunciada per al 25 d’abril, les consultes representen un canvi de registre de conseqüències encara ara imprevisibles en el camí cap a la independència de Catalunya.
Continue reading
Més exasperant que la mateixa crisi econòmica és la incapacitat que mostra la política espanyola per contribuir a sortir-ne. El darrer debat a les Corts ha estat una veritable prova de fins a quin punt els interessos de partit poden quedar per sobre dels interessos generals, fins i tot davant d’una situació gravíssima. Ni govern ni oposició han estat a l’altura de les circumstàncies per poder aconseguir el gran pacte d’Estat, el Pacte de la Moncloa 2.0, que els moments reclamen. No és que PSOE i PP no siguin capaços de pactar: fins i tot van tenir el coratge de posar-se d’acord per governar el País Basc per fer fora del govern el PNB, just en les eleccions que Juan José Ibarretxe havia obtingut un dels millors resultats electorals de la història del seu partit. I, en una estratègia ben calculada, prèviament, PSOE i PP ja havien pactat també una llei de partits per tal de fer possible aquest acord infame. És a dir, que PSOE i PP, en contra dels sermonets que els hem d’aguantar, només identifiquen l’interès general amb el combat d’identitats i la unitat d’Espanya. En canvi, quan el que hi ha en joc és el benestar de la gent, els llocs de treball, l’arrencada econòmica, en definitiva, “allò que importa la gent”, llavors fan prevaler l’interès de partit.
EN AQUEST CONTEXT D’IRRESPONSABILITAT d’Estat, per dir-ho d’alguna manera, no és estrany que una veu com la de Duran i Lleida (“no és el moment de pensar en les properes eleccions, sinó en les properes generacions”) sigui vista i entesa com una crida sensata a la veritable defensa de l’interès general. I és lògic que obtingui la millor valoració enmig d’un debat entre hooligans. Es pot pensar, és clar, que la serenitat de Duran i Lleida és més còmoda pel fet de no participar en les expectatives de competir per la presidència del govern espanyol ni de guanyar-ne mai les eleccions. En aquest sentit, mantenir-se au-dessus de la mêlée té el mèrit que té, però en el context d’insensatesa política espanyola és molt d’agrair. Una altra cosa, és clar, és la lectura catalana que cal fer de la tradicional actitud del nacionalisme moderat català en els moments de crisi econòmica i política espanyola, en el sentit d’actuar sempre a favor dels interessos generals d’Espanya, i del poc reconeixement posterior d’aquesta contribució a l’estabilitat general de l’Estat. Tal com estan les coses, no cal dir-ho, l’interès d’Espanya ens arrossega a tots, i en aquest sentit, un paper com el de Duran i Lleida, a manca d’un altre horitzó immediat, és el que també més identifica l’interès de Catalunya. Cosa, per cert, que no es pot dir dels vint-i-cinc vots catalans malbaratats del PSC a les Corts, que no tan sols no tenen veu pròpia -com ha repetit Ernest Maragall aquests dies-, sinó que quan parlen -vegeu Francesc Vallès, coordinador dels diputats i senadors del PSC a l’AVUI del 17 de febrer- ho fan per dir coses tan inversemblants com ara que Zapatero està “en forma”, que no improvisa i que té un full de ruta clar. Són aquesta mena de discursos els que demostren un menyspreu absolut per la intel·ligència política del ciutadà i, en aquest cas particular, com la defensa del partit se situa per damunt de la defensa del país que els ha votat
TOT PLEGAT POSA NOVAMENT EN EVIDÈNCIA, per si encara no es tenia prou clar, que Espanya és un llast insostenible per a Catalunya. I ara no pas per al futur del català o per la dificultat de conservar el nostre patrimoni cultural. No: és un llast per a la recuperació econòmica. Rieu-vos de la importància econòmica de la reducció de vendes de cava català per culpa de les vel·leïtats independentistes de determinades declaracions inútils o per les conseqüències d’un hipotètic etiquetatge en català. El fet de pertànyer a Espanya no tan sols no ha permès fer la transformació econòmica que hauríem hagut de portar a terme aquests anys de bonança, sinó que ara que van mal dades, tampoc no ens permet avançar en la línia adequada tot i tenir les millors condicions per fer-ho. És difícil fer números exactes, però seria bo que algú calculés quant ens costarà de més i quant ens durarà de més aquesta crisi als catalans pel fet de ser espanyols.
POT QUEDAR EL DUBTE, ÉS CLAR, de si en unes altres circumstàncies, sabríem fer-ho millor. No són pas pocs els qui creuen que és millor ser cua de lleó que no pas cap de ratolí. O que és millor boig conegut que savi per conèixer. Ras i curt, que a Espanya ja sabem de quin mal hem de morir, però que el govern d’una Catalunya independent, a la vista de l’actual experiència, potser tampoc no sabria respondre millor als desafiaments del moment. Particularment, tinc la convicció que aquesta desconfiança endèmica en el propi país d’alguns catalans no és altra cosa que una manera de justificar la seva manca de coratge nacional i d’ambició patriòtica. Ja ho sabem que la independència no és xauxa i que no cura de la possibilitat d’un mal govern. Però també penso que algunes de les febleses actuals dels nostres governs no són tant resultat de la seva incompetència sinó d’un marc que estructuralment els debilita, que no els permet prendre grans decisions, que estan subjectes a gestionar les decisions -ara mateix, erràtiques- que es prenen des del govern central.
I ÉS QUE EN UNA CATALUNYA INDEPENDENT no tan sols hi hauria la possibilitat d’un govern excel·lent -l’oportunitat d’inventar i construir un país gairebé des de zero atrauria els millors professionals cap a la política-, sinó que sobretot em fa imaginar l’existència d’un gran consell, a l’estil finlandès, que des de la societat civil més compromesa i avançada contribuís a definir les grans prioritats de país. En sabríem, de governar-nos, doncs? La pregunta és relativament fàcil de respondre: si la política fos capaç de captar els millors que ara mateix ja tenim al país, sí.
PARADOXALMENT, PER ALS CATALANS, on ara es concentra la màxima incertesa no és en la possibilitat d’una Catalunya independent, sinó en una Catalunya espanyola. El major risc -econòmic, financer, fiscal, però també cultural i social-, ara com ara, el tenim pel fet de ser espanyols. Espanya no ens dóna estabilitat ni ens projecta amb confiança cap al futur. Els pocs anys que ho ha fet, ara ja ho sap tothom, era resultat d’un miratge. La novetat, doncs, és que per primera vegada tot fa pensar en la independència com en una oportunitat més que no pas com en una amenaça. Ara bé: les oportunitats no són una rifa que et toca. Cal saber-les aprofitar.
Que la política catalana no està bé de salut és una obvietat. La darrera mostra la tenim en aquesta reacció histèrica a una frase de dues línies al final d’un discurs agosarat de dotze pàgines del conseller d’educació Ernest Maragall. En aquest tipus de situacions, m’agradaria pensar que tot plegat és resultat de la deixadesa d’un país poc exigent -polítics i periodistes- i que, al capdavall, el que ha passat és que la mandra general ha impedit que hom es llegís les dotze pàgines i que tothom s’ha atrevit a replicar una frase sense conèixer-ne el context. Uns per escandalitzar-se’n farisaicament, d’altres per treure’n profit reinterpretant-la al seu gust. Probablement, la hipòtesi de la desídia i la peresa també és certa. Però, a més, s’hi afegeix la constatació encara més greu -de fet, terriblement dramàtica- que, d’una banda, la lluita política menysprea el debat d’idees i que, de l’altra, som tan febles que dir obvietats provoca grans terrabastalls.
LA CONFERÈNCIA DEL CONSELLER, doncs, mereixia una mica més de glòria -i de debat crític- per tot allò que hi exposava. Però resulta que el que ha provocat la gresca ha estat la constatació d’una evidència. Al final de la seva exposició, Maragall es demanava si era possible governar en coalició sense incoherències. Una pregunta, a la vista dels fets, absolutament pertinent. I després d’afirmar que sí, que s’ha demostrat moltes vegades i a molts llocs, el conseller es lamentava de no haver-ho aconseguit ara i aquí, malgrat que el balanç de govern -segons ell- fos bo i fins i tot incomparable amb cap període anterior. Tot això encara podria discutir-se, però l’esca de l’escàndol es redueix al fet d’haver afegit que, ara mateix, el país sembla que no vol aquestes coalicions, que n’està fatigat i que no recolzarà noves situacions d’inestabilitat. Més precís, més exacte, més cert, impossible. Maragall, però, no ho deia per repetir obvietats, sinó per mostrar la seva preocupació per la paradoxa que, malgrat això, molt previsiblement, la resposta electoral encara podria fragmentar més el panorama polític i el faria més inestable. Una observació intel·ligent i que, aquesta sí, mereix un comentari.
LES SOBREINTERPRETACIONS POSTERIORS en termes de crisi interna del PSC, la de Montilla confonent la fatiga del país amb la del govern, o la ridícula resposta de Joan Herrera donant-se per al·ludit, han estat tristes. L’única gràcia de tot plegat és que les reaccions, una darrere l’altra, han anat donant la raó a Maragall: només una gravíssima consciència d’inestabilitat poden explicar interpretacions periodístiques i reaccions polítiques tan simples, tan primàries. Sí: la política catalana té un problema i és la lleugeresa i la inconsistència dels seus drames. Al revés del que explica la teoria de les catàstrofes, aquí, no és que el vol d’una papallona provoqui un cataclisme, sinó que les obvietats fan que un milió de papallones aixequin el vol sense ser capaces de moure res de veritablement substancial.
TINC UN GRAN RESPECTE PER ERNEST MARAGALL, un dels pocs consellers que han entès -junt amb Montserrat Tura, Antoni Castells, Joan Manuel Tresserras i pocs més- que governar no és acomodar-se als equilibris de força existents per garantir-se una llarga vida política, sinó encarar-se precisament a les forces que -disfressades de progressistes o no- es resisteixen a qualsevol transformació positiva de la realitat. Francament: les discrepàncies polítiques que hi pugui tenir les considero poca cosa davant de l’admiració que sento pel seu coratge polític. Jo, certament, discrepo del punt de partida de la conferència de Maragall: que l’Estatut de Miravet permeti tenir una estratègia de país completa. L’Estatut dóna un cert marge de maniobra, sí. Però no facilita una estratègia completa quan no permet ni gestionar autònomament un aeroport, quan traspassa horaris i neteja i no vies i trens d’un sistema ferroviari de rodalia o quan no podem decidir la nostra política energètica i decidir si instal·lem o no un dipòsit temporal de residus nuclears. Coincideixo, en canvi, en les idees de Maragall sobre els canvis en el sistema econòmic o en l’Estat de benestar i, encara, sobre el paper que ha de tenir l’educació en aquest gran projecte de país. També té raó Maragall quan a les conclusions afirma que per avançar, el país necessita un projecte clar i un lideratge explícit. Una altra cosa és que ell els vegi lligats al socialisme català, en allò que interpreto com una concessió generosa al seu partit i més que no pas una realitat. Perquè aquesta és una de les grans raons de la inestabilitat de l’actual govern: que sovint hi ha hagut més projecte -si més no, ideològic- en els socis petits que no pas en el PSC, reduït a ser una màquina de manar-ho tot -ajuntaments, diputacions, Generalitat i Espanya- però amb molt poc cor polític.
TANMATEIX, ÉS AL FINAL DE LA SEVA CONFERÈNCIA que Maragall s’adona de la dramàtica paradoxa: quan més falta faria un govern fort, la realitat política es fragmenta. És que l’elector s’ha tornat cec i ximple? Tot al contrari: l’electorat ha descobert que no hi havia idees fortes, que no hi havia projecte, ni tan sols en els partits grans. L’electorat ha descobert que determinades grandàries eren postisses, anacròniques, fruit de les maquinàries propagandístiques i de les pors que s’han atiat per mobilitzar el vot. El “si tu no hi vas vas, ells tornen”, el “si guanya Zapatero guanya Catalunya”, són una extraordinària demostració d’aquesta buidor programàtica que queda desemmascarada després de recórrer reiteradament a la falsa amenaça del que ve el llop! Que ve el llop o que ve el messies mai no serà un gran projecte de país.
L’ELECTORAT ENCARA NO SABEM QUÈ VOTAREM. Però alguna cosa no quadra si es diu que no volem artefactes inestables i, alhora, es considera que podríem caure en la temptació de les “fugides endavant cap a paradisos o miratges que proliferen últimament o en la deriva italianitzant d’un populisme disfressat de sobiranisme”, com diu Maragall en referència clara als projectes independentistes en curs. La meva sospita és que la contradicció no està en l’electorat sinó en l’error de partida del conseller: l’Estatut no permet una estratègia completa de país perquè no és cert que sigui resultat d’un pacte bilateral i de caire federal. I l’independentisme no serà una fugida endavant, sinó l’arrencada, certament costa amunt, de la voluntat de construir “un projecte d’horitzó llunyà”. Conseller, i si allò a què ens obliga el “vintiuncentisme” que proposeu fos la independència?
Des de fora, és molt difícil d’entendre la sotragada viscuda a Reagrupament el cap de setmana passat. I pel que sé, des de dins de l’associació independentista, tampoc no s’entén gens. No sé quina era la gravetat del problema ni quina evidència se’n tenia per arribar a fer un gest, i més que un gest, una gesticulació tan autoritària com la que va fer la seva junta directiva. Però com que el gest que havia de resoldre el problema tampoc no ha estat explicat de manera satisfactòria, la confusió és total i el desconcert arriba als mateixos afectats, a banda i banda. Quan no hi ha explicacions polítiques clares, d’altra banda, és fàcil que s’entri en l’imperi de les interpretacions en clau personalista, a les quals es pretén reduir tot el conflicte. I aquest és un camí de mala sortida.
EL CAS DE REAGRUPAMENT, que he estat seguint amb interès, és digne de consideració. En la mesura que ha estat vist com una amenaça electoral, principalment pels que li són més propers a les seves tesis i electorat, és explicable que se n’hagi parlat poc i malament. Tampoc Reagrupament no ha fet gran cosa fins ara per fer-se entendre i desmentir les interpretacions esbiaixades. Ara bé, el perfil dels associats a Reagrupament és veritablement sorprenent perquè, per primera vegada, l’independentisme creix en uns sectors generalment refractari als radicalismes. I això indica que no és que ara aquesta gent s’hagi tornat arrauxada, sinó que l’independentisme s’ha anat tornant madur, serè, assenyat, racional. De manera que feia falta que algú recollís aquest nou esperit, fora dels partits parlamentaris. Els alts perfils professionals dels associats i la diversitat d’edats, o el fet que en el seu gruix no es tracti d’antics militants ressentits amb els seus antics partits, fan dels reagrupats un fenomen realment inèdit, per no dir admirable. Just quan més es lamenta la desafecció política, resulta que una associació política, en pocs mesos, és capaç de mobilitzar més de 3.500 membres que paguen quota i que han estat fonamentals en l’organització de les consultes independentistes.
REAGRUPAMENT, PERÒ, NO ÉS UN PROJECTE d’organització fàcil. Una cosa és una associació, d’estil horitzontal i assembleari, que permet la gran diversitat de perfils ideològics aplegats per l’horitzó comú de la independència, i una altra cosa és una estructura organitzativa capaç de traduir aquesta voluntat en una opció electoral d’èxit. En aquest segon cas, l’horitzontalitat impedeix l’eficàcia i la coherència necessàries. I aquí és on, des del meu punt de vista, es produeix la fiblada que ha donat lloc a la rara contorsió del passat cap de setmana. Una de les virtuts de Reagrupament ha estat que, com a associació, només permet la incorporació a títol individual. Algunes plataformes independentistes se n’han queixat, perquè pretenien entrar-hi com a tals, però això n’hauria alterat el sentit i la coherència. Ara bé, el cert és que no tot l’independentisme sense partit està reagrupat. Hi ha vida independentista fora de Reagrupament. I, el que sembla raonable és que, si bé és perfectament lògic que existeixin fórmules d’associació diverses en funció del tipus d’acció que duen a terme, en canvi, a l’hora d’organitzar una oferta electoral, la major part de tot aquest independentisme sigui capaç de sumar energies.
PROBABLEMENT -DES DE FORA és fàcil de dir-, Reagrupament ha tardat massa a definir com articularia aquesta relació entre l’associació i la plataforma electoral, que difícilment podia estar formada exclusivament pels reagrupats. Per exemple, com ha suggerit algun dels seus membres, hauria estat molt raonable establir una clara incompatibilitat entre les responsabilitats de direcció a l’associació i l’assumpció de càrrecs polítics, a l’estil del Partit Nacionalista Basc. Reagrupament, una associació acabada de crear però amb les eleccions a la cantonada, hauria d’haver pensat que no era l’instrument adequat per elaborar programes electorals per a una candidatura que finalment hauria de respondre a uns criteris ideològicament més diversos i organitzativament més tècnics i més professionalitzats. I el cas és que ni amb una elecció per demarcacions electorals ni amb una de general, no es pot resoldre aquest encaix entre associació i llistes. Màxim, Reagrupament podia escollir en unes primàries possibles candidats per optar, en un segon moment, a incorporar-se a unes llistes electorals amb altres possibles candidats. I Reagrupament podia exigir participar en la redacció del futur programa electoral, una vegada coneguda la candidatura i la seva fesomia final. Però un salt de l’associació a les eleccions en solitari, que l’enfrontés a dues o tres ofertes electorals més de significació semblant, seria una decisió que obstaculitzaria els seus propis objectius.
NO VOLDRIA ENTRAR MÉS DEL COMPTE a la vida interna de Reagrupament. Però crec que la simple dimissió-expulsió de quatre membres de la junta directiva i el retorn dels dimissionaris autorehabilitats no és suficient per tancar bé el conflicte. No puc parlar per tots, però hi ha un parell de dimitits que puc assegurar que són Reagrupament pur i dur, i que no mereixen l’exclusió. I hi ha dimissionaris reincorporats que encara no entenen el gest de Carretero i que estan aclaparats per la responsabilitat adquirida i a la qual volen respondre amb dignitat. S’imposa, en la mesura del possible, aplicar-se la medecina pròpia d’una organització que s’autoanomena reagrupament. I s’imposa donar explicacions raonables i, si cal, fer autocrítica. Tot per, immediatament, definir i aprovar tan aviat com es pugui una estratègia electoral i una articulació transparent entre l’associació i les exigències de l’oferta electoral final, per tal d’evitar noves tensions.
AMB TOT, I FACI EL QUE FACI REAGRUPAMENT, l’independentisme a Catalunya és una realitat àmplia que ja no farà marxa enrere. En part, no ho oblidem, ja té representació al Parlament a través dels partits actuals. La meva sospita és que de diputats independentistes “en potència” ja n’hi ha molts, si no són majoria i tot. La part d’independentistes que no se sent còmode amb la representació partidista actual, la que no se sent compromesa amb l’actual Estatut i demana una ruptura democràtica que no sembla que els partits actuals estiguin disposats a assumir, seria bo que també tingués veu parlamentària. Però també cal dir que la història de l’emancipació nacional dels catalans no s’acabarà a les properes eleccions. Reagrupament, fins ara, ha sabut expressar prou bé aquesta aspiració. Els seus dirigents tenen l’enorme responsabilitat de no decebre-la. La generositat ha de ser la gran divisa de l’independentisme que necessitem.
Me confieso un reciente converso a la serie televisiva The west wing – El ala oeste de la Casa Blanca-que no he conocido hasta hace relativamente poco. Del tiempo que dedico a la televisión, en estos momentos, casi todo se concentra en intentar avanzar capítulos y temporadas de la manera más veloz posible. Siendo el último en llegar, no voy a ser yo quien vaya a descubrirles la inteligencia política de esta serie norteamericana creada por Aaron Sorkin, repetidamente premiada mientras se emitió desde 1999 y hasta el 2006, aunque sí voy a decir que es uno de los mejores elogios que desde la televisión pudiera haberse hecho a la política. Desde los mordaces capítulos que en su momento nos sirvió TV3 de Sí, ministre y luego Sí, primer ministre,que nos invitaban a un sano ejercicio de escepticismo a través del desvelamiento del poder de los altos funcionarios – donde los haya, claro-por encima de los políticos, no había visto nada que pudiera despertar tantas vocaciones políticas ni someter al televidente a un baño de cultura política democrática semejante.
Pues bien, en uno de los capítulos del final de la segunda temporada se puede oír la siguiente frase: “El pueblo dejó de confiar en el Gobierno porque el Gobierno dejó de confiar en él”. Una frase justa y exacta que nos acerca al gran reto de la desafección política con el que pronto nos enfrentaremos en las cada día más cercanas elecciones nacionales catalanas – si el Tribunal Constitucional no dicta antes lo contrario-al Parlament. Se trata de una idea que podría extenderse al conjunto de la política y, particularmente, a la acción de los partidos políticos y no solo del gobierno. En Catalunya se ha dejado de confiar en la política – gobierno y partidos-en la medida que estos dejaron de confiar en los ciudadanos. Y para muestra, los inútiles intentos de acordar las grandes leyes que deberían establecer la reglas del propio juego democrático – la ley electoral-y de la organización de la administración territorial – la ley de la organización veguerial-y que, para justificarlo, se ha oído aquello de “tampoco estamos tan mal”.
El caso de la ley electoral me parece especialmente ejemplar. Los partidos siguen proponiendo distintos modelos de sistema electoral no en función del que debiera ser su objetivo general de mayor representatividad, proximidad y control por parte del ciudadano, sino del cálculo que hacen sobre cuál de ellos va a resultarles más ventajoso. Lo más surrealista del caso es que para sus cálculos recurren a los resultados obtenidos por el sistema antiguo, como si el nuevo modelo no fuera a producir otra cosa que un reparto distinto de lo que ya suelen conseguir habitualmente. Precisamente, uno de los objetivos para abandonar el sistema actual es el de conseguir una mayor visibilidad de los candidatos, ahora prácticamente desaparecidos bajo el cabeza de lista y aspirante a la presidencia. Si el modelo funcionara, las listas de los partidos deberían ser muy distintas de las actuales hasta conseguir perfiles de políticos mejores y más cercanos. Y, si todo funcionara según lo previsto, el ciudadano podría tomar más informadas y mejores decisiones. Es decir, en algunos casos, decisiones distintas a las actuales. De esta manera, ya no se trataría de repartir los mismos votos en proporciones distintas, sino que quedaría abierta la posibilidad de resultados diferentes a los actuales, y en cualquier caso, más fieles a la voluntad política del ciudadano.
La cuestión de fondo es la siguiente: ¿por qué no se ponen de acuerdo en un nuevo sistema? Muy sencillo: porque no confían en el ciudadano, porque tampoco confían en su propia capacidad para competir en un cuerpo a cuerpo más directo y sin la mediación de un marketing electoral bien controlado desde el centro y porque, en definitiva, confían bien poco en que una mayor radicalidad democrática les pueda reportar ningún beneficio partidista. Con siete años de tripartito, habrá quedado definitivamente claro que las grandes leyes que nunca pudieron sacar adelante los gobiernos de CiU, no fue por incapacidad de aquellos, sino por la escasa confianza de todos ellos en las decisiones electorales de los catalanes. No les importa saber qué queremos con más exactitud que la actual si esto fuera a cambiar el statu quo vigente.
Esta pérdida de confianza en el pueblo también explica las dificultades de las administraciones de rango superior para tratar de manera decente a las de rango inferior y, de manera muy concreta, a las administraciones municipales. Se ha visto en los casos recientes de Vic y Ascó, en los que en lugar de atender a las razones de las autoridades locales que conocen de cerca las demandas sociales más directas – en ambos casos, había mayorías transversales en las decisiones tomadas-,se prefirió escuchar la fuerza de otras voces organizadas que, aunque legítimas, no tienen la representatividad democrática de las primeras, pero sí pueden complicar los cálculos electorales hechos desde las direcciones centrales de los partidos. Una vez más, falla la confianza en la expresión más cercana a la voluntad popular y crece la desconfianza del pueblo hacia quien no confía en él.
Vamos a tener ante nuestras narices unas elecciones que van a ser de infarto, y lo peor que podría pasar es que acabáramos prefiriendo ver una buena serie de ficción política en la pantalla de televisión que una mala campaña electoral en la calle. Confío en que, por lo menos, no se adelanten las elecciones y pueda tener vistas ya las siete temporadas completas de The west wing.
El catalanisme polític, sigui en el seu vessant sobiranista, sigui en el vessant independentista, segueix atrapat en el que per mi és un greu malentès conceptual. Ara ERC, ara CiU, tornen a aquest lema que, des del primer dia que el vaig sentir dir per part d’una organització sobiranista, trobo que grinyola: parlo del dret a decidir. La meva opinió és que es tracta d’un malentès en el qual els dos partits han anat a parar no pas per cap mena d’incompetència intel·lectual, sinó perquè ha esdevingut un refugi còmode per no haver de dir les coses pel seu nom. Perquè, ¿què és el dret a decidir? On està reconegut? En què es fonamenta? Qui el garanteix? Fins on arriba? Qui el pot exercir? A qui cal reclamar-lo?
AMB EL DRET A DECIDIR, ENS SEGUIM movent maldestrament per trobar una via que porti a la plenitud nacional. Una expressió com aquesta conté greus paranys que, des del meu punt de vista, l’inhabiliten per esdevenir una guia útil i eficaç de canvi. Per començar, és diàfan que el dret a decidir és un eufemisme per evitar l’ús del terme clau que podria crear incomoditats, o sigui, el del dret a l’autodeterminació. Que parlar d’autodeterminació i independència a CiU resulta incòmode, és conegut. No tota la coalició n’és, d’independentista, i fins i tot líders d’Unió s’hi han expressat obertament en contra. No tan sols això, sinó que la seva estratègia política sempre ha passat per aconseguir acords amb Espanya -a favor de Catalunya, no cal dir-ho-, però sempre han renunciat a anar-hi a plantejar clarament un projecte d’emancipació. Déu me’n guard de posar-me a casa dels altres -sigui la casa poc o molt gran- per dir-los què han de fer! Però si no es té un projecte independentista, el millor seria reconèixer-ho sense embuts. Ara bé, CiU ha trobat una certa confortabilitat en aquesta expressió del dret a decidir, que sembla molt i no és res. Perquè si parlem en termes polítics seriosos, l’únic dret a decidir que tenen els catalans és el que està establert a l’Estatut de Catalunya, i encara mentre el Tribunal Constitucional no digui el contrari. Fora de l’Estatut, per dir-ho així, només hi ha poesia. I és que, políticament i jurídicament parlant, en una societat democràtica, els drets els estableixen les lleis i no pas suposades lleis naturals no escrites.
EN EL CAS D’ERC, TOT I QUE S’HI ESCUDEN menys, el fet que també utilitzin aquesta expressió, sembla encara més impropi. ERC pot parlar -o hauria de fer-ho- amb total desacomplexament de la independència. Ara bé, una idea de gradualisme des del meu punt de vista confusa els porta també sovint cap al dret a decidir. Perquè el cas és que a la independència hom s’hi pot acostar o se’n pot allunyar només en el sentit que en el país hi ha més o menys independentistes. Però no en el sentit de ser-ne més o menys, d’independents. D’independent, no se’n pot ser “una mica” o “força” o “molt”, com es diu a les enquestes, sinó que se n’és o no se n’és. La independència, doncs, obliga a formular de manera clara un punt de ruptura, amb cop de porta o sense, però no pot ser vist com un procés gradual. Espanya ho té ben clar, això. I no perquè un partit independentista governi -en coalició- a Catalunya, accepta que el nostre país ja sigui “una mica” independent. En tot cas, a Espanya encenen totes les alarmes i posen en marxa tots els mecanismes d’autoprotecció per si de cas l’independentisme es decidís a fer el pas. Per tant, quan ERC parla de dret a decidir, també fuig d’estudi, potser per justificar un gradualisme legítim, però que, segons el meu parer, crea més confusió i desànim que no pas entusiasme i adhesió al projecte d’emancipació nacional.
CERTAMENT, FORA DELS PARTITS, TAMBÉ SE SOL argumentar que l’ús d’una expressió com dret a decidirté la virtut d’aglutinar tant els independentistes com aquells que encara s’ho estan pensant o, també, els que simplement voldrien més autogovern però sense arribar a trencar els lligams amb l’Estat. Ara bé, precisament per la seva ambigüitat aglutinadora, és una expressió políticament eixorca. És molt semblant al que passa amb la idea de transversalitat que, amb l’argument de la força de la unitat entre diversos, sol acabar en la feblesa de tots. Fa algunes setmanes, Vicenç Villatoro s’hi referia amb la seva clarividència habitual a l’esplèndida columna diària: la unitat, gran eslògan del final de franquisme, a hores d’ara és un objectiu discutible. Encara més: jo crec que la transversalitat no té cap utilitat, més enllà dels fòrums d’intercanvi civilitzat d’idees entre adversaris. Però socialment i políticament, des del punt de vista de l’acció transformadora, la unitat, a manca d’un adversari comú perfectament identificat, ha esdevingut més un llast que no pas el combustible necessari per avançar. El dret a decidir, en aquest sentit, crec que és més un residu d’aquell ideal obsolet d’unitat, covat en l’antifranquisme, que no pas una idea de futur amb capacitat de transformació de la realitat actual. I, per això, sospito que, amb intenció clara o no, per als partits, el recurs al dret a decidir, és més una estratègia de justificació de les ambigüitats del seu present que no pas un veritable horitzó amb capacitat per orientar la presa de decisions.
L’expressió dret a decidir, doncs, cau en el parany de parar més l’atenció en aquell que hauria d’atorgar-lo, que no pas d’insistir en el necessari compromís de qui vol exercir-lo. Si jo liderés un partit amb voluntat de portar el país cap a la seva emancipació nacional, del que parlaria és del deure de decidir. Exigir drets significa tenir l’esperança posada en aquell que els ha de concedir, en aquest cas, cap a Espanya. En canvi, parlar de deures implica posar l’accent en l’obligació i el compromís de cadascú de nosaltres, però molt especialment dels propis líders nacionals, per aconseguir la ruptura necessària que ha de fer possible un marc polític que garanteixi l’exercici dels nostres drets nacionals. El deure de decidir assenyala l’exercici de la voluntat mentre que l’apel·lació al dret a decidir apunta a unes suposades obligacions d’uns tercers, que són els que esperem -inútilment- que canviïn. El deure de decidir recorda que la pilota de la independència és a la nostra teulada, mentre la reclamació del dret a decidir ajorna el debat sobre què és exactament allò que volem decidir. Perquè no ens hem d’enganyar: de decisió només n’hi ha una de possible, i no és un dret, sinó un deure patriòtic. La independència no és un dret natural: és el deure polític en el qual es comprometen voluntàriament i lliure un grup cada vegada més grans de catalans.
Aviso: sóc poc indicat per parlar d’enquestes d’opinió. Me les he mirat amb tanta desconfiança que he arribat a aconsellar que si sospitem que ens volen controlar les intencions, especialment les polítiques, mentim en legítima defensa. (Un consell una mica estúpid perquè em temo que, d’una manera o altra, ja és el que fa tothom.) Però sí: és lleig aconsellar dir mentides, i encara més lleig posar obstacles a la feina del propi gremi. I, encara més, tenint en compte que n’he fet i n’he utilitzat. Ara bé, precisament perquè és un tema que conec prou bé, i perquè hi ha enquestes que m’interessen molt -i d’altres gens-, me les miro amb ulls interessats i alhora escèptics. Per dir-ho així, veig les enquestes amb els mateixos ulls que un cuiner experimentat es miraria uns canelons en un restaurant poc acreditat…
ADVERTIT EL PERSONAL, PASSO AL COMENTARI. Aquesta setmana acaba de sortir la darrera enquesta de valoració del govern del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat de Catalunya. És un treball absolutament correcte, amb les virtuts i limitacions habituals d’aquests estudis. Les persones que dirigeixen el CEO, a més, són expertes i solvents. I l’empresa que l’ha portat a terme és ben coneguda en el sector. Res a dir. Tampoc no discutiré la utilitat d’aquests estudis per al govern, els partits i, en general, per als qui assessoren els qui gestionen el poder. Com en qualsevol altre producte, els estudis d’opinió ens aproximen a les percepcions que la gent tenim de la realitat, per bé que aquesta percepció tingui poc a veure amb la mateixa realitat. Quan es pregunta als consumidors si un detergent fa la roba neta, no importa gaire si realment la fa neta, sinó si el consumidor ho creu. I en opinió política, el mateix. Es pregunta si el govern governa bé, o quin és el principal problema que tenim, i la resposta no diu si el govern governa bé ni quin és el principal problema que tenim: diu com sembla que el govern governa, i diu quin és el problema que creiem que ens afecta, ni que la percepció sigui resultat dels nostres prejudicis.
EL CAS ÉS QUE ELS ESTUDIS D’OPINIÓ, com se sap, pressuposen que tots en tenim, d’opinió, i que totes les opinions valen igual. Però l’enquesta del CEO ens alerta d’entrada de la fal·làcia: les 1.400 opinions que recull l’estudi les donen uns individus que, en més d’un 50 per cent, no saben quins partits són al govern i que s’equivoquen o no recorden quan van ser les darreres eleccions catalanes en més d’un 80 per cent. Si es tractés, doncs, de saber la veritat, ens hauríem equivocat d’informants. Ara bé, si el que volem saber és què pensen fins i tot els que no pensen -políticament, vull dir-, llavors anem bé.
A LES RESPOSTES HI PESA LA DIMENSIÓ subjectiva. Ho demostra, posem per cas, que el 64 per cent de catalans enquestats creu que el principal problema és l’atur, i només un 28,5 per cent pensa que és l’economia. Ara bé, l’atur és una conseqüència de l’economia i no l’en podem desenganxar. Val a dir que la culpa no és de qui respon, sinó potser de qui pregunta, que és el que els ha tractat com si fossin dos problemes diferents, precisament perquè no vol saber la veritat, sinó què “preocupa” el ciutadà. Sobre això dels problemes, ha cridat especialment l’atenció que en el segon lloc, però només amb un 29 per cent de respostes, hi hagi aparegut la “insatisfacció política”. La gràcia d’una resposta tan críptica -¿què vol dir que la política no satisfà?- està en la manera d’interpretar-la. D’entrada, m’hi jugo un pèsol que si l’enquesta hagués proposat “la incompetència dels polítics”, la resposta hagués superat el 50 per cent. En segon lloc, el director del CEO, l’amic Gabriel Colomé, ha suggerit que pot tenir a veure amb els casos de corrupció. Res a l’enquesta permet afirmar-ho, i per tant -tot i que no dic que no sigui cert-, la idea és de collita pròpia. Intuïtivament, en canvi, a mi se m’acudiria lligar-ho amb aquella altra resposta que afirma que un 55 per cent d’enquestats diu que “aquest govern no sap resoldre els problemes”, o d’aquest altre 37 per cent que creu que sí que sap com fer-ho, però que necessita temps. Més temps? Que llavors no diguin que no hi ha gent de bona fe.
I DUES CONSIDERACIONS MÉS. El fet que una opinió sigui molt estesa no vol dir que sigui encertada. Per exemple, allò que semblem menys disposats els catalans a tolerar d’un govern seria una retallada de les prestacions sanitàries. Veieu, però, com canvia l’opinió dels nord-americans, que saben que si opinen a favor de tenir més prestacions, les hauran de pagar amb més impostos. Aquí, tots els experts saben -no opinen- que l’actual sistema de prestacions és insostenible, però ningú no té el coratge de fer allò que cal: aplicar un sistema de copagament per tal que no se’n vagi a fer punyetes la magnífica joguina de la sanitat pública catalana. I, tanmateix, les àmplies opinions públiques políticament consentides pesen més que els coneixements dels millors experts.
I ÚLTIMA. DIU L’OPINIÓ PÚBLICA, segons el CEO, que allò que més ens desagrada del govern són les seves desavinences (vet aquí una altra resposta que trobo que lliga amb allò de la insatisfacció, no troben?). Efectivament, negar que el nivell de desavinences d’aquest govern tripartit supera l’imaginable, seria ser políticament cec. Ara bé, el més curiós és que moltes de les desavinences no són tals. Molts analistes coincideixen a pensar que qui exagera la desavinença ho fa precisament per fer-se veure. M’hi jugo un altre pèsol que en els governs de CiU hi havia tantes o més discordances, però que no arribaven a fer-se públiques, simplement perquè ningú de CiU no n’hauria tret cap partit. Ve-t’ho aquí: desagrada allò que fan per agradar!
NO M’HO HA PREGUNTAT CAP ENQUESTA, però opino que un dels principals problemes del país és que el que és insatisfactori és l’opinió pública política. Vull dir: pobra, desinformada, acrítica i poc responsable. Això pot explicar que sigui habitual un dels fets que trobo més sorprenents de les crítiques que es fan els polítics entre ells. Si hi han parat atenció, solen retreure a l’adversari que no faci o pensi allò que volen fer o diu que pensen ells mateixos. És estrany. És com si la casa Danone s’anunciés lamentant profundament que la Nestlé no faci iogurts com els seus. O que la Renault declarés que és indignant que el darrer model d’Opel no sigui clavat al seu propi model. Són estranys, els nostres polítics. Jo celebraria que l’adversari no coincidís amb mi i ho trobaria lògic. I som rars, quan opinem sobre política, i els fem cas quan diuen coses com aquestes.
No és senyal de bona salut cívica que una mesura imprecisa -perquè ni tan sols té una base documental escrita- relativa a una declaració d’intencions de l’Ajuntament de Vic, en relació a establir una certa limitació en el procediment per a l’empadronament d’estrangers sensepapers, desfermi un conflicte ple de desqualificacions, campanyes de protesta, insults i acusacions injustes com les que hem vist aquests darrers dies. Fins a on he pogut aclarir-ho, l’origen de tot el daltabaix prové del fet que l’Ajuntament de Vic, amb l’acord de tots els representants al govern de la ciutat i que inclou CiU, ERC i PSC, té -o tenia- la intenció de demanar, per a l’empadronament, un permís de residència o un passaport amb visat d’entrada i acreditar un lloc de residència. Potser sí que és la mateixa imprecisió de tot plegat allò que ha contribuït a l’alarma, però en qualsevol cas no és acceptable la desmesura de la reacció.
NO PUC ENTRAR A DEBATRE EL DETALL d’una declaració d’intencions de la qual ningú no ha pogut llegir cap document precís, ni tampoc puc dir res sobre la seva legalitat perquè no és una qüestió d’opinió sinó que simplement cal que ho dictamini un expert. I, per cert, l’Ajuntament de Vic ja ha dit que s’ajustarà, escrupolosament, a la legalitat vigent un cop es tingui l’informe jurídic corresponent. Per si fos poc, es tracta d’un municipi que ha donat proves més que consistents -com tants altres municipis de Catalunya- d’haver estat capaç d’acollir en un temps breu una quantitat ingent d’estrangers, oferint-los serveis públics de qualitat -educació, salut i assistència social- i sense que s’hagin produït incidents de gravetat. Aquest tarannà obert, molt propi del país, cal dir-ho, ha produït en algunes persones -a Vic, però també en altres municipis- una intranquil·litat que ha afavorit el creixement d’un partit populista capaç de canalitzar la por i, apropiant-se-la, l’ha interpretat convertint-la en xenofòbia. Res estrany i que no sigui fàcilment explicable i universalment conegut. Per tant, sembla que no hi ha cap motiu per a una alarma tan exagerada: un ajuntament vol regular amb més cura el flux d’arribada d’estrangers per tal de seguir garantint la possibilitat d’acollida i integració -la crisi actual ho fa més necessari-; ho fa amb un suport polític majoritari rigorosament democràtic; sotmet la decisió final al compliment de l’estricta legalitat i, no cal dir-ho, la ciutadania té dret a valorar i discutir si la mesura servirà per a allò que es proposa, si no servirà de gran cosa o bé si provocarà el contrari del que s’espera. On és el problema?
TANMATEIX, ALLÒ QUE HAURIA D’HAVER ESTAT un debat raonable sobre els mecanismes de què disposa un govern municipal per arbitrar la convivència i sobre la seva eficàcia, ha merescut la desqualificació pública -jo diria que amb acarnissament- del govern espanyol i, de passada, de tota la caverna mediàtica de l’Estat i, no cal dir-ho, de les organitzacions que viuen de fer grossos aquests conflictes o d’aquests tertulians que, d’immigrants, només coneixen el que els fa la bugada. Però, per la responsabilitat del càrrec, el pitjor de tot és l’actitud de la vicepresidenta del govern espanyol, que repetidament s’ha dedicat a desqualificar l’Ajuntament de Vic. I, després, encara s’hi ha afegit l’inefable Zapatero aportant una idea tan subtil, noble i original com que “els immigrants irregulars tenen drets perquè són éssers humans”. La cara dura dels dos personatges en qüestió és tan gruixuda que es posa en evidència tota sola. Perquè, si hi ha algú veritablement responsable de l’existència d’immigrants “irregulars” -com diuen ells per ajustar-se a la més hipòcrita de les correccions polítiques-, és precisament aquest Estat que ells representen i defensen amb lleis d’estrangeria que han fet aprovar per reservar-ne els drets d’admissió i exclusió. Vull dir que si un immigrant és “irregular” no és pas per decisió de l’Ajuntament de Vic, sinó que és l’Estat qui l’ha convertit en un sensepapers. Per tant, és d’una barra sideral que sigui el cap del govern espanyol qui reclami “drets” -així, en general- per als “éssers humans” que són els “irregulars”, quan ell és el principal avalador de les lleis que els discriminen respecte dels “nacionals”. A què respon, doncs, l’acarnissament amb l’Ajuntament de Vic? És per desviar l’atenció d’altres problemes més greus? És una revenja pel quaranta per cent d’independentistes que a Vic han donat la cara?
BEN AL CONTRARI DEL QUE SUGGEREIX L’ACTITUD mesquina d’aquests dirigents, la possibilitat de debatre els desafiaments que ha representat l’arribada nombrosa d’estrangers i la manera d’atendre i organitzar la seva incorporació a la societat catalana, no hauria de merèixer aquesta reacció criminalitzadora. El precedent d’un Pacte Nacional per a la Immigració que estableix bases de consens sobre aquesta realitat, hauria de donar més confiança per avançar en el debat i no pas esdevenir una excusa per censurar que se’n parli. En molt bona part, l’èxit dels partits xenòfobs aquí i a tot Europa té a veure amb la incapacitat d’articular discursos públics sobre la immigració per part dels partits de cultura democràtica per la por de ser titllats de políticament incorrectes. Hi ha hagut un temps que no es podia associar la paraula problema a un fet social tan radicalment transformador de la realitat social com és el del creixement demogràfic accelerat. Hi ha hagut un temps que només eren ben rebuts els informes que demostraven que la immigració era un negoci per als autòctons, com intentava demostrar un treballet de l’ara ministre d’Indústria quan era responsable d’una oficina d’estudis de la Moncloa, Miguel Sebastián. Com tampoc no s’ha pogut dir sense ser sospitós de racisme que una arribada continuada d’alumnes al llarg del curs a les aules creava enormes dificultats en el treball ordinari, o que els serveis sanitaris quedaven col·lapsats i que sovint se’n feien usos abusius, per exemple amb suplantaments d’identitat.
ÉS PER TOT AIXÒ QUE EM FA MALA ESPINA la reacció histèrica davant d’una mesura que simplement es proposa portar al pla de la decisió política allò que la ciutadania viu com una preocupació important i que no és intel·ligent deixar a les mans dels partits xenòfobs. I és també per això que m’indigna la hipocresia dels representants de l’Estat que fabriquen “irregulars” i llavors exigeixen als ajuntaments que els garanteixin els “drets humans” sense donar-los instruments i recursos per poder exigir els deures que es deriven d’aquest drets. Malament si la convivència s’ha de bastir sobre la hipocresia i la censura.
Som a tocar d’unes eleccions que tothom considera transcendentals per al futur del país. El cas és que no tan sols elegirem govern per a quatre anys més sinó que amb el vot apuntarem molt més enllà. En aquest context, és lògic que es temi que el mapa polític quedi alterat per les conseqüències d’aquests anys de desafecció cap als ciutadans per part dels polítics. Però això és poc comparat amb la il·lusió -potser exagerada- amb què altres esperen l’expressió electoral dels darrers senyals públics d’una més gran ambició nacional. En conseqüència, els resultats són més incerts que mai. I és per això que cada partit busca apressadament la seva nova posició en funció de la lectura que fa de l’actual realitat social i política catalana. Perquè, si en alguna cosa hi ha acord, també, és que els tradicionals eixos de la política catalana -el nacional i l’ideològic- han mogut el seu punt de creuament: l’abscissa nacional ha posat el seu punt zero més a prop de la independència, i l’ordenada ideològica, a causa de la crisi econòmica, presenta més disgregació que mai. La centralitat política del 2010 ja no és on era el 2006, i saber llegir bé la realitat els determinarà els resultats.
TANMATEIX, EN AQUESTES ELECCIONS HI HAURÀ un nou desafiament que complicarà molt les estratègies electorals dels partits. Aquests, a més a més de situar-se en les coordenades nacionals i ideològiques, hauran de dir si dibuixen l’horitzó de plenitud nacional dels catalans dins del marc constitucional espanyol vigent o si el situen més enllà d’aquesta frontera. Davant d’aquest envit, ja sabem que la posició més conservadora serà la del PSC, que, tal com va anunciar el president Montilla en el seu discurs de Cap d’Any, es pensa mantenir estrictament dins dels compromisos del que quedi de l’Estatut del 2006 després de la sentència del Tribunal Constitucional. Per la seva banda, ICV segueix sortint per la tangent en insistir en la proposta d’un model federal i plurinacional que Espanya, ara i adés, s’ha cansat de fer-nos saber que no pensa acceptar i que, de totes maneres, la Constitució no permet. Deixem de banda el PP, a qui l’Estatut del 2006 va gran i, per tant, només pot fer una proposta nacionalment reaccionària. Queda ERC, que sota la direcció sòlida de Puigcercós sembla disposada a esmenar errors del passat recent en relació amb les expectatives que havia creat el 2003. I, finalment, tenim CiU, que, ara que té la victòria a les mans, s’haurà d’encarar sense escapatòria possible amb el dramàtic dilema que sempre ha anat ajornant: a més de tornar al govern, ¿aspira a portar Catalunya a la independència, o no?
DIT EN ALTRES PARAULES, L’AGENDA ELECTORAL del 2010, a més de la crisi de confiança en els partits, de la crisi econòmica i de la crisi de la gestió d’un Estatut que amb tres anys de vida ja presenta senyals de fatiga en els seus materials, haurà d’incloure el debat sobre la necessitat d’una imprescindible ruptura democràtica amb l’ordre constitucional espanyol en el cas de voler atendre les demandes d’una via cap a la independència. La novetat, des del meu punt de vista, és l’ampli convenciment que dins de l’actual marc constitucional espanyol ja no hi ha més camí per recórrer. L’Estatut no és “un horitzó per a tota una generació de catalans”, com ens deia el president Montilla, sinó una cotilla i, per a molts, el pou on s’ofegaran totes les ambicions.
LES AMBIGÜITATS QUE SE SOSTENIEN en la confiança d’un possible avenç en l’autogovern sense haver d’esmentar el nom de l’estació final, no es podran mantenir per més temps. I això val, en primer lloc, per als partits sobiranistes. Per a ERC, perquè si vol plantejar seriosament una consulta formal sobre la independència, haurà de dir com pensa produir la ruptura amb una llei de referèndums les preguntes dels quals han de tenir el vistiplau de Madrid. Per a CiU, perquè si surt amb la promesa del concert econòmic, també caldrà que digui com produirà la ruptura necessària amb el recent pacte estatutari, la Lofca, la Constitució o, en darrer terme, el Tribunal Constitucional, que el fan impossible. Però també val per al PSC o per a ICV, perquè hauran de dir ben clarament si pensen posar límits a la mera possibilitat de deixar expressar unes aspiracions democràticament legítimes, ni que no les comparteixin o fins i tot les combatin. ¿Fins on arribarà la responsabilitat democràtica del seu compromís amb Catalunya? ¿Sabran ser tan democràticament rigorosos com ho són els partits laborista o conservador a Escòcia, que no volen la independència però respecten el referèndum que proposa el SNP?
ÉS EN AQUEST MARC QUE ÉS NECESSARI que a les properes eleccions hi hagi ofertes polítiques electorals que plantegin, amb tota claredat, la via d’una futura ruptura radicalment democràtica amb el marc constitucional espanyol. Perquè ara ja sabem -i el Tribunal Constitucional no tardarà a certificar-ho- que dins de la Constitució de 1978 no es pot parlar democràticament de tot. I per tant, no ens podem enganyar: sense ruptura no hi ha més futur que el present d’ara, que l’anar tirant de sempre, que la instal·lació en la nostàlgia de la nació que mai no arribaríem a ser. Es pot entendre que hi hagi partits que sentin l’arribada de noves ofertes rupturistes com una amenaça i que se’n defensin amb arguments tan capciosos com els d’una perniciosa fragmentació del vot sobiranista o amb la banalitat que la política és massa complicada per a novells. Perquè és notori que es tracta d’excuses: que revisin críticament qui va dividir el vot sobiranista quan més falta feia la unitat, o que recordin quantes vegades -tots- han demanat de fer-se una foto amb el líder que ha sabut gestionar amb èxit empresarial i amb resultats esportius un món tan complex i global com el del futbol.
ELS FÀSTICS A LES AMBICIONS POLÍTIQUES de Carretero o Laporta, des del meu punt de vista, són més resultat de la resistència a haver-se d’encarar a les propostes rupturistes que anuncien que no pas del temor a la pèrdua de vots. Per dir-ho clar: el recurs a la imatge de les “falses dreceres” per desqualificar l’independentisme no és gaire menys ètic que les acusacions de “messianisme” o de presumpta incompetència a un ciutadà que expressa el desig de dedicar-se a la política després d’haver demostrat un alt compromís, en situacions ben delicades, per la llibertat del país. Torna el vell dilema de la ruptura democràtica, doncs, i aquesta vegada no hauríem d’acceptar més transicions fraudulentes.
El poder político, que no es un poder- poder – o sea, que no es un poder “fáctico”-sino un poder por delegación, aunque obtenga su legitimidad formal de la mayoría de votos que permiten su ejercicio, necesita construir y mantener su autoridad a través de la permanente imposición de una definición de la realidad que lo defienda de sus adversarios. Es decir: por mucho que un gobernante asegure que lo importante son los hechos y no las palabras, en el fondo sabe que sin palabras, los hechos en sí mismos no significan nada, o peor, que pueden significar cosas contrarias. Vean, si no, como las dos mayores “victorias” postestatutarias según el Gobierno tripartito – el acuerdo de financiación y el traspaso de cercanías-,perfectamente objetivables en su dimensión fáctica, pueden ser consideradas simultáneamente como las dos mayores derrotas del Gobierno y la prueba definitiva de las limitaciones estructurales del actual Estatuto de autonomía. La cuestión no está sólo en los hechos, sino en las expectativas, en las ambiciones, en los horizontes dentro de los cuales cabe situarlos y, en definitiva, juzgarlos.
Una ocasión oportuna para observar esta necesidad de definir la realidad a favor propio para simular una voz con autoridad la dan las declaraciones oficiales y los discursos formales de los máximos líderes políticos. Y el reciente discurso de fin de año del president José Montilla nos ofrece un caso de absoluta transparencia. Relean una de las frases centrales del discurso, la que quizás haya provocado mayor debate, sobre las disyuntivas que Catalunya deberá decidir en el 2010: “Pararnos, retroceder o buscar falsos atajos, o mantener el horizonte que nos hemos trazado y asegurar que una gran mayoría se compromete a trabajar para conseguirlo”. En su formulación, y teniendo en cuenta que de lo que se trata es de decidir el “camino a seguir”, no queda ninguna duda que ni pararse, ni retroceder ni seguir atajos falsos – cada posibilidad fácilmente atribuible a las ofertas de los partidos oponentes, dentro y fuera del Gobierno-,son verdaderas disyuntivas. De manera que si Montilla impusiera a la sociedad catalana su definición presidencial de la realidad política actual, sólo cabría un posible camino que andar y una única decisión razonable que tomar en el 2010: votar PSC.
Afortunadamente, en este caso, la capacidad para imponer su definición de realidad no está en la fuerza retórica del discurso sino en algo más prosaico y, en el fondo, menos eficaz: en el hecho de que fuera emitido en horario de gran audiencia y recibiera la máxima atención informativa. Se trata de una fuerza cuantitativa, pero no cualitativa, por decirlo de alguna manera. Si no, vean el gran efecto que produciría un pequeño cambio en las palabras de Montilla sobre las disyuntivas posibles en el camino a seguir: “Pararnos, retroceder o seguir dando rodeos, o atrevernos a dar el gran paso que nos hemos trazado y asegurar que una gran mayoría se compromete a trabajar para conseguirlo”. Simplemente, he convertido “mantener el horizonte” en “seguir dando rodeos”, y los “falsos atajos” en el “gran paso”. Y, disculpen la petulancia, pero dadas las circunstancias creo que retóricamente es algo más convincente la idea de invitar a dar un gran paso – el que fuere-que la de mantener horizontes, que, en una situación de crisis general y con la amenaza del Tribunal Constitucional en ciernes, no resulta de un gran atractivo político.
Por lo que llevo leído, parece ser que lo que más molestó de esta frase del presidente Montilla fue que abandonó su tono institucional, incluso gubernamental, para entrar en el debate partidista ante unas elecciones que se acercan dos días por cada uno que pasa. Hilan muy fino, los políticos, cuando juzgan a sus oponentes. En cambio, para mí, lo que verdaderamente interesa de la frase es su retórica confusa, si no contradictoria. Por una parte, está la voluntad clara de descalificación del independentismo, aun evitando nombrarlo pero recurriendo al eufemismo con significado negativo del “falso atajo”. Pero, por otra parte, no deja de ser interesante que, aunque falso, lo considere un atajo, de manera que lo descalificado, al final, sólo es el camino propuesto aunque quizás no el objetivo: ¿considera el presidente que existe un atajo bueno para llegar a la independencia? O, incluso, ¿cree Montilla posible que los rodeos del PSC nos podrían a llevar, con más tiempo, al mismo destino? Y, por encima de todo, ¿es cierto que las próximas elecciones ya ofrecerán la posibilidad de “tener el derecho a decidir” si optamos por los atajos, sean buenos o falsos?
No me cabe la menor duda de que se acercan unos meses en los que hablar de “falsos atajos” para mencionar al independentismo sin nombrarlo, o calificar el soberanismo de CiU como “deriva” para sugerir una pérdida de rumbo sin explicitarlo, van a ser protagonistas del debate político. Y no es menos cierto que quizás también se hable de los “rodeos” del PSC (en catalán, de las marrades,con un sentido menos suave que el de ambigüedad o divagación y más cercano a la idea de movimiento tortuoso y erróneo). Sí: es muy probable que los que están insistan en hablar de derivas, atajos y rodeos. Pero creo que al país le sabrá a poco, y va a exigir que se discuta sobre nuevos horizontes y proyectos.
