No és el mateix la divisió d’opinions, d’estils de vida, de creences, d’ideologies o d’horitzons polítics en una societat, que la divisió de la societat que conté tota aquesta diversitat. Al contrari: la cohesió interna d’una societat avançada es teixeix gràcies a aquesta diversitat de fils que acaben constituint l’ordit i la trama social que la fan forta. En realitat, en una societat moderna, plural i innovadora, en procés de canvi permanent, res no divideix tant com la pretensió …
Had social media sites not played a role, we would not have an ongoing independence process in Catalonia. The opposition to independence by the hegemonic media —mainly TV networks and print newspapers, in a ratio of about 6:1— has only been countered thanks to the grassroots work by civil society, encouraged —to a great extent— by a very intense social media buzz. Criticism, humour —which drives out fear— and even epic have found on the internet the best possible channel to express themselves. This is a fact that will need to be kept very much in mind when future historians write about the impressive political movement that has been rocking Catalonia for ten years. Furthermore, it is no accident that the new Catalan president, Carles Puigdemont, has been an active member of this space of political dynamism. I will not claim that he has become president thanks to that, but I do think that being an active actor has afforded him a more comprehensive overview and a better understanding of the current political dynamic.
SO IT IS FROM THIS PERSPECTIVE that I would argue against the recent claims by Zygmunt Bauman, the prestigious sociologist. On January 9 he wrote in Spain’s El País that social networks are a pitfall since they construct a false community where dialogue does not occur because controversy is avoided: “many use social media to lock themselves within their comfort zone, rather than unite and broaden their horizons”. Nevertheless, the opposite is true. By definition, the net is a space for controversy. Also for serene dialogue, of course. But it shines especially in confrontation, like in a tavern brawl, and with the informalities that have traditionally accompanied that … but, fortunately, without being able to come to blows! Therefore, social media never protect. Rather, they expose; nor do they tame, but provoke. And while there may be cases of what Bauman scornfully calls “armchair activism”, in our case it is evident that this sort of activism has actually got us off our armchair to take to the streets in a civilised manner.
IT WILL ALSO BE THE NETWORKS that will allow, for the first time in the political history of nations and in a manner completely unheard of, the drafting if a new Constitution that will not be borne out of a meeting of a small elite who is awarded the capacity to write it up in the name of everyone else and then put it to a vote. Rather, here we will first have a bottom-up debate and, once it is taken onboard by a constituent parliament, it will travel from top to bottom again to be voted in a referendum. It will not be a bed of roses, to a great extent because, as the picture of what the new country will look like becomes sharper, it will be harder to preserve the common ground typical of the phase of demands which the formation of the government has closed off. But it will be precisely its dynamic of open controversy what will encourage broader social participation than was elicited by the previous stage.
THE SOCIAL NETWORKS, then, will not be a mere container to spread documents or the main communication channel among the participants of this Catalan constituent process. Rather, they will also determine the nature of the dialogue and the negotiation and, therefore, the nature of the agreements, too. Indeed, a moderating intervention of experienced political scientists will be required. But, likewise and to a greater extent, we will need experts who can analyse these networks, who can uncover —and so, make transparent— the internal logic of the debate so that we can sort what is useful from what is not, and to evaluate its consistency and representativity. Yes: in Catalonia, social networks will drive emancipation.
Fotografia: PERE TORDERA
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Sense el paper de les xarxes socials, no hi hauria hagut procés sobiranista. L’hegemonia mediàtica en contra de la independència, sobretot televisiva i a la premsa escrita -en proporcions, aproximadament, de 6 a 1-, només ha pogut ser trencada gràcies a l’activisme de la societat civil, esperonat, en molt bona part, per una intensíssima activitat a les xarxes socials. La crítica, l’humor -exorcitzador de les pors-, i fins i tot l’èpica, s’han expressat millor a la xarxa que en cap altre lloc. És un fet que caldrà tenir molt en compte en les futures històries d’aquest impressionant moviment polític que en deu anys ha trasbalsat el país. I, en aquest sentit, no es pot considerar una mera casualitat que el nou president de la Generalitat, Carles Puigdemont, hagi format part d’aquest espai de dinamització política. No diré pas que hagi arribat a la presidència gràcies a aquesta circumstància, però sí que el fet que n’hagi estat un actor viu li proporciona una mirada i una comprensió més completes de la dinàmica política actual.
ÉS DES D’AQUESTA PERSPECTIVA, doncs, que es poden discutir les afirmacions que darrerament ha fet Zygmunt Bauman. El prestigiós sociòleg ha dit -a El País, el 9 de gener passat- que considerava que les xarxes socials eren un parany perquè construïen una falsa comunitat on el diàleg no hi tenia lloc pel fet que s’hi evitava la controvèrsia: “Molta gent fa servir les xarxes no pas per unir, per ampliar horitzons, sinó per tancar-se a la seva zona de confort”. Tanmateix, el cert és el contrari. La xarxa és un espai de controvèrsia per definició. També de diàleg serè, esclar. Però sobretot s’encén en la confrontació, com qui discuteix a la taverna i amb les informalitats que tradicionalment li han estat pròpies… i amb la fortuna de no poder arribar a les mans! De manera que les xarxes socials en cap cas protegeixen sinó que exposen, i no amansen sinó que provoquen. I si bé hi pot haver casos d’allò que Bauman en diu despectivament “activisme de sofà”, en el nostre cas és una evidència que ha estat un tipus d’activisme que ens ha fet aixecar del sofà per anar a omplir molt civilitzadament places i carrers.
TAMBÉ SERAN LES XARXES les que permetran, per primera vegada en la història política de les nacions, de manera absolutament inèdita, que una nova Constitució neixi no de la reunió d’una petita elit a qui s’atribueix la capacitat d’elaborar-la en nom de tots per després sotmetre-la a votació desí o no. Aquí hi haurà un debat previ que anirà de baix cap a dalt, i que, un cop assumit per un Parlament constituent, tornarà cap avall per ser referendada. No serà un camí senzill. En molt bona part perquè, a mesura que es concreti el dibuix de com hauria de ser el nou estat, no serà fàcil mantenir l’espai de coincidència propi de l’etapa reivindicativa que acaba de concloure amb la formació del nou govern. Però, precisament, serà la seva dinàmica de controvèrsia oberta el que convidarà a una participació més àmplia del que l’etapa reivindicativa ha convocat.
LES XARXES SOCIALS, en definitiva, no seran només un contenidor per a la difusió de documents o el principal canal de comunicació entre els participants en aquest procés constituent, sinó que determinaran el tipus de diàleg i de negociació, i, per tant, també la naturalesa dels acords. Caldrà la intervenció moderadora de politòlegs experts, sí. Però, tant o més, necessitarem experts en l’anàlisi d’aquestes xarxes, que posin al descobert -i, per tant, facin transparents- les lògiques internes del debat per tal de discernir el gra de la palla i per poder-ne avaluar la consistència i la representativitat. Sí: aquí, les xarxes socials seran un esperó per a l’emancipació.
Fotografia: PERE TORDERA
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Em disposo a assenyalar de manera concreta el senyal de stop menys respectat de la ciutat. No ho dic a la babalà, sinó després d’una atenta i continuada observació. És en un punt força transitat, que recull bona part del trànsit que hi aboca el carrer Ramon i Cajal. Em refereixo al final del carrer Salvador Busquets, en el seu enllaç amb Prat de la Riba, just abans de l’encreuament amb Pearson. Només cal aturar-se una estona davant d’aquesta cruïlla per comprovar-ho. Pràcticament només es fa l’stop quan s’ha de respectar el pas dels vehicles que pugen per Prat de la Riba.
Lamentaria profundament que arran d’aquest article, la policia municipal ho aprofités per fer-hi l’agost, cosa que –si més no durant uns dies- seria fàcil d’aconseguir. I ho dic no pas perquè sigui favorable a la indisciplina viària, de la que ja m’he queixat en altres ocasions, sinó per una raó totalment contrària. Crec que es tracta d’un stop absolutament mal posat, i que la pràctica demostra que no té cap utilitat. La cruïlla té altres problemes. Per exemple, els vehicles que vénen per Pearson des de Salmerón, quan arriben a Prat de la Riba es troben amb un muret enjardinat construït no fa massa que els dificulta enormement la visibilitat i que força a treure molt el nas de vehicle per veure si es pot passar o no. Però, sobretot, es troben que a més de vigilar els vehicles que pugen per Prat de la Riba, també han d’estar atents als que arriben de Salvador Busquets i no fan l’stop.
És a dir: crec fermament que no som davant d’un cas d’indisciplina viària sinó de mala ordenació de la senyalització. El comportament més racional, en aquest cas, és no fer cas de l’stop del carrer Salvador Busquets. Tant per la densitat de tràfic com per l’entrada de biaix a Prat de la Riba que permet una bona observació, un senyal de cediu el pas s’ajustaria molt més a la fluïdesa desitjable i que espera el conductor de manera raonable. Ja he dit que lamentaria que del meu comentari se’n derivés una acció merament punitiva. El que voldria aconseguir és que els tècnics observessin el conjunt de la cruïlla i que també atenguessin el comportament consuetudinari dels conductors. És a dir, que la norma s’adaptés al comportament racional dels conductors.
El cas que aquí esmento ni és únic, ni només es dóna en el camp de la circulació. Hi ha un munt de normatives, en la nostra vida social, que si bé se suposa que estan al servei de la bona convivència, a la pràctica es demostren o bé inútils, o fins i tot obstructives per a aquesta convivència. I quan la pràctica demostra aquesta inutilitat o aquesta obstrucció, seria convenient que els poders públics se sabessin adaptar a la realitat. Ara mateix penso en aquests corriols entre la gespa que se solen obrir en els parcs públics fora del que el disseny arquitectònic ha previst, i que també són el resultat de violentar un pas natural. Com passa amb els desviaments forçats de les lleres dels rius, que sovint acaben amb desgràcies.
L’stop del carrer Salvador Busquets és, també, una obstacle inútil al mig de la llera del riu de la circulació. I a no ser que se’m digui que hi solen haver moltes topades –no n’he vist mai cap-, més que no actuar repressivament, el que cal és acomodar-se als fluxos “naturals”. Ja he dit que això no era una denúncia, sinó una petició per acomodar la norma al costum.
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
Mentiria si digués que m’ha complagut el gir que ha permès l’acord final d’investidura. Al contrari, m’ha produït enuig i perplexitat. No hi sé veure totes les virtuts que li atribueixen. Potser perquè pensava que la manca d’acord no era el final del procés sobiranista, o que unes noves eleccions haurien clarificat el pes i el paper de cada candidatura, i encara perquè l’independentisme hauria pogut mostrar la seva resistència. Aquest acord a darrera hora, novament agònic, m’incomoda.
D’ENTRADA, CREC QUE L’ACORD és resultat de la suma de dues febleses. D’una banda, la de la CUP, embardissada en un joc que l’ha portat a una gran crisi interna, salvada al marge dels magnificats processos assemblearis. De l’altra, la feblesa d’un Junts pel Sí mancat de les mínimes confiances internes necessàries. I la suma de dues febleses no sé si pot donar lloc a una gran força comuna. Tampoc veig virtut en els canvis de relat polític a què ha obligat el pacte final. ¿La presidència entrava en la negociació, sí o no? ¿I les assemblees de la CUP tenien la darrera paraula o eren una cortina de fum per deixar que les grans decisions acabessin en mans de pocs? A la CUP se l’ha obligat a fer autocrítica, però seria bo generalitzar-la a la resta d’actors polítics i socials que han participat en les negociacions, i obligar-los a actuar en conseqüència.
M’HAURAN DE PERDONAR, a més, que no participi de la suposada màxima virtut que es diu que ha envoltat l’acord: la generositat. L’elogi de la generositat dels altres, quan a tu no t’ha costat ni cinc, és un gest molt a prop de la hipocresia. L’elogi de la generositat pròpia, quan es tracta de poder, o bé és arrogància moral o emmascara una derrota. A Artur Mas li podem agrair que reconegués que la decisió havia estat “dolorosa”, que és una manera honesta, sense arrogància, de dir que s’ha perdut. Potser aquest era l’únic acord possible, el que tenia menys riscos i el que garantia millor la continuïtat de tot plegat… Però que no em parlin de generositat si el que es vol dir és que és l’acord que protegia millor els interessos d’uns i altres. Finalment, hi ha un cost impossible d’avaluar a curt termini, i és la pèrdua del lideratge d’Artur Mas. ¿Excloure Mas amplia la base social o produirà una certa sensació de desemparament en el sobiranisme moderat -tan ampli com discret-, que pot superar els de l’“odi a Mas”, sorollosos però reduïts?
CERTAMENT, TAMBÉ PUC VEURE la cara positiva de la sortida final. Primer, pel nou president. Forma part de la nova generació d’excel·lents alcaldes que ha donat Convergència, amb experiència de gestió propera al ciutadà, després d’un itinerari professional sòlid més enllà de la política. Anticipa, doncs, la refundació del centre polític convergent, amb un clar perfil socialdemòcrata. També puc assegurar que és una gran persona, i ja va demostrar diumenge que, finalment, a la política catalana hi ha arribat el sentit de l’humor. L’acord, a més, estalvia carregar unes noves eleccions sobre les espatlles d’un ciutadà políticament saturat. El risc d’una gran abstenció era elevat, i no poder repetir-ne el caràcter plebiscitari hauria desdibuixat el 27-S sense saber si l’escenari final d’un 6-M hauria facilitat la governabilitat. Afegim-hi el fet que unes noves eleccions allargaven un mínim de tres mesos més -i ja en serien sis- la provisionalitat d’un govern en funcions, just en un moment clau -i feble- de la política espanyola.
EL CAMÍ CAP A LA INDEPENDÈNCIA entra en una nova fase, amb unes noves coordenades, ara mateix desconegudes. Tant de bo sàpiga dotar-se de l’estratègia que li ha faltat, sense perdre la intel·ligència tàctica amb què s’havia mogut fins ara.
Fotografia: MANOLO GARCIA
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Vista la il·luminació de Nadal dels carrers de Terrassa, queda clar que la ciutat, per tota mena de raons, ha renunciat a convertir-la en un plat fort d’aquest cicle festiu. Des dels experiments anteriors a la mateixa crisi, amb unes estrelles que per estalviar havien de durar anys i que al cap de pocs mesos van acabar en un abocador…
Pot llegir l’article al web del Diari de Terrassa clicant AQUÍ.
La molt previsible decisió final de la CUP –per qui no s’hagués volgut deixar enganyar– ha tornat a obrir la caixa dels trons, que en política és la caixa de les interpretacions. Interpretacions en lluita per veure si n’hi ha cap que esdevingui hegemònica i estabilitzi, ni que sigui temporalment, el camp de la política. Noteu, particularment, que la fragmentació de les interpretacions és molt superior a la de la mateixa representació parlamentària. Fins i tot els tertulians esgarrifats per la fi del bipartidisme i la fragmentació del Parlament espanyol, no paren d’esmicolar cadascun dels partits fins a fer-ne sorra fina…..
Pot llegir l’article al web de La Vanguardia clicant AQUÍ
Abundan las lamentaciones sinceras por la falta de acuerdo para formar gobierno, acompañadas de un cierto dramatismo impostado que da por muerta una pulsión de libertad que ha superado circunstancias más graves que la presente. Forman parte de una mirada hacia atrás, a menudo más orientada a ajustar cuentas y justificar renuncias que a seguir hacia adelante. Son inevitables, e incluso pueden ser necesarias para redimir la frustración de unas expectativas no cumplidas. Que sean la historia y los que se vean capaces de escribirla los que ajusten cuentas a su debido tiempo y a la vista de cuál sea el final.
Ahora, sin embargo, el tiempo se nos echa encima: tenemos elecciones a tres meses vista. Y ya vamos tarde para considerar sobre qué bases se podrá volver a convocar el voto del ciudadano paciente, del impaciente y del aburrido. Las próximas elecciones ya no serán ni un segundo plebiscito ni un simple retorno al escenario autonómico. Del plebiscito debemos retener dos datos: dio mayoría parlamentaria independentista pero se quedó corto en votos y hay que ampliar la mayoría social soberanista. Y el postautonomismo, con la inocencia ya perdida, creo que lo ha descrito bien Miquel Puig: “La independencia y un país mejor los haremos la gente de orden o no se hará. Ahora está más claro que ayer. A trabajar”.
Para ir a las elecciones, pues, propongo una nueva perspectiva y cinco objetivos principales. En primer lugar, será inexcusable empezar con una promesa de reparación a los más injustamente damnificados por una crisis que no todo el mundo ha tenido que asumir según sus responsabilidades. Sin una autocrítica franca, atrevida y creíble -especialmente por parte de los que han tenido responsabilidades de gobierno-, no se puede dar ni el primer paso. Una autocrítica, claro, acompañada de un plan de acción consistente y realista, preciso en el corto, el medio y el largo plazo. El trabajo parlamentario de estos tres últimos meses puede ser muy útil.
En segundo lugar, debe haber un compromiso de honestidad radical. Esto pasa por garantizar la máxima transparencia y control exigible en una democracia de calidad. Y, para ser creíble, primero hay que hacer un escrutinio exigente en el interior de las propias organizaciones. Y no estoy pensando sólo en las formas de corrupción económica, sino también de corrupción democrática en general: la gestión de las decisiones y sus resultados, de la información… Y ya sea en las formas de gobierno como en la organización interna de los partidos.
Con estas dos primeras exigencias satisfechas se puede pasar a atender el mantenimiento y el crecimiento de la base social. Por un lado, hay que ofrecer garantías de seguridad jurídica y personal al ciudadano moderado, que es la mayoría. Puig habla de gente de orden, que es la manera de referirse a toda la gente que quiere trabajar con dignidad, que se preocupa por el futuro de sus hijos y del planeta, que quiere prosperar individual y colectivamente o que sabe que la educación cívica y en conocimientos es la mejor apuesta de futuro. No es la indignación la que puede poner condiciones, sino la responsabilidad. Y en este campo hay mucho trabajo hecho que las plebiscitarias, inexplicablemente, ignoraron. Por otro lado, es imprescindible dar una respuesta adecuada a los catalanes que sienten un afecto profundo por España. Y esto sólo puede venir de hacer una propuesta precisa de relación constructiva con España que permita y prometa conectar con ella en unas condiciones mejores que las actuales.
Finalmente, de todas las palabras que describen el proceso soberanista, debería acabar imponiéndose la idea de emancipación, es decir, la liberación de una servidumbre forzada. Una emancipación política, económica, social y cultural que no se hace contra nadie y que va a favor de todos. ¿Vamos a votar?
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
Abunden les lamentacions sinceres per la falta d’acord per formar govern, acompanyades d’un cert dramatisme impostat que dóna per morta una pulsió de llibertat que ha superat circumstàncies més greus que la present. Formen part d’una mirada enrere, sovint més orientada a passar comptes i justificar renúncies que a seguir endavant. Són inevitables, i fins i tot poden ser necessàries per redimir la frustració d’unes expectatives no acomplertes. Que sigui la història i els qui es vegin capaços d’escriure-la que passin comptes quan sigui l’hora i a la vista de quin sigui el final.
ARA, PERÒ, EL TEMPS se’ns tira a sobre: tenim eleccions a tres mesos vista. I ja fem tard per considerar sobre quines bases es podrà tornar a convocar el vot del ciutadà pacient, de l’impacient i de l’avorrit. Les properes eleccions ja no seran ni un segon plebiscit, ni un simple retorn a l’escenari autonòmic. Del plebiscit n’hem de retenir dues dades: va donar majoria parlamentària independentista però va quedar curt en vots i cal ampliar la majoria social sobiranista. I el postautonomisme, amb la innocència ja perduda, crec que l’ha descrit bé Miquel Puig: “La independència i un país millor els farem la gent d’ordre o no es farà. Ara està més clar que ahir. A treballar”.
PER ANAR A LES ELECCIONS, doncs, proposo una nova perspectiva i cinc objectius principals. En primer lloc, serà inexcusable començar amb unapromesa de reparació als més injustament damnificats per una crisi que no tothom ha hagut d’assumir segons les seves responsabilitats. Sense una autocrítica franca, agosarada i creïble —especialment, per part dels qui han tingut responsabilitats de govern—, no es pot fer ni el primer pas. Una autocrítica, esclar, acompanyada d’un pla d’acció consistent i realista, precís en el curt, el mitjà i el llarg termini. El treball parlamentari d’aquests tres darrers mesos pot ser molt útil.
EN SEGON LLOC, hi ha d’haver un compromís d’honestedat radical. Això passa per garantir la màxima transparència i control exigible en una democràcia de qualitat. I, per ser creïble, primer s’ha de fer un escrutini exigent a l’interior de les pròpies organitzacions. I no estic pensant només en les formes de corrupció econòmica, sinó també de corrupció democràtica en general: la gestió de les decisions i els seus resultats, de la informació… I tant en les formes de govern com en l’organització interna dels partits.
AMB AQUESTES DUES primeres exigències satisfetes, es pot passar a atendre el manteniment i el creixement de la base social. D’una banda, caloferir garanties de seguretat jurídica i personal al ciutadà moderat, que és la majoria. Puig parla de gent d’ordre, que és la manera de referir-se a tothom que vol treballar amb dignitat, que es preocupa pel futur dels seus fills i del planeta, que vol prosperar individualment i col·lectivament o que sap que l’educació cívica i en coneixements és la millor aposta de futur. No és la indignació qui pot posar condicions, sinó la responsabilitat. I en aquest camp hi ha molta feina feta que les plebiscitàries, inexplicablement, van ignorar. D’altra banda, és imprescindible donar una resposta adequada als catalans que senten un afecte profund a Espanya. I això només pot venir de fer unaproposta precisa de relació constructiva amb Espanya que permeti i prometi connectar-hi en unes millors condicions que les actuals.
FINALMENT, de totes les paraules que descriuen el procés sobiranista, s’hauria d’acabar imposant la idea d’emancipació, és a dir, l’alliberament d’una servitud forçada. Una emancipació política, econòmica, social i culturalque no es fa contra ningú i que va a favor de tothom. Anem a votar?
Fotografia: PERE VIRGILI
Pot llegir l’article al web del diari Ara clicant AQUÍ
La decisió final de la CUP hauria de ser rebuda com una gran lliçó política pel conjunt dels sobiranistes. I és que ha quedat clar que l’engrescament, l’entusiasme i l’estètica del somriure no són suficients per plantar cara a un desafiament de les proporcions del que s’ha posat al davant. Tampoc no serveix la improvisació antisistema. Potser perquè puc dir que conec de prop la cultura política de la CUP, no sóc dels que ara farà sang amb el temps perdut “negociant”, ni amb les seves lògiques de presa de decisió, ni tan sols amb la decisió final.
Tot era previsible. De manera que qui ha de reflexionar és qui ha demostrat que no els coneixia, i no perquè ells no haguessin estat clars en tot moment. Fins i tot, més que els electors, qui ha de reflexionar són les institucions i els mitjans de comunicació que, a causa de la seva actitud condescendent, no van voler veure les limitacions ideològiques i organitzatives que tindria la CUP en cas de ser decisiva en el terreny de joc parlamentari. No crec que l’electorat sobiranista s’hagi desdit del seu horitzó, però sí que ha perdut la innocència. I això és una molt bona notícia.
En segon lloc, a part d’haver malbaratat i perdut la seva fugaç capacitat de ser determinant, qui també ha perdut la innocència és la mateixa CUP. Amb la seva decisió ha posat en evidència que són molt bons a l’hora de denunciar les febleses del sistema, però que quan s’han de posar la granota i agafar les eines per canviar-lo, temen embrutar-se les mans. I al final, una CUP poruga ha pres la decisió que posava menys en risc l’organització.
Al capdavall, en el no a Mas, des del principi, hi eren tots. Però en una transigència estratègica, només la meitat. Per tant, no és cert que el debat de fons hagi estat “independència o revolució”. No els faig tan simples. Les assemblees han servit per saber què garantia millor la seva supervivència i què accentuava el risc de trencament intern si es facilitava la formació de govern a Junts pel Sí. Una decisió conservadora per retornar a la zona de confort, que és la de la retòrica revolucionària sense compromisos amb la realitat. Les paraules de Gabriela Serra d’ahir a la roda de premsa ho confirmaven amb rotunditat. A partir del març podran tornar a fer discursos i donar lliçons.
En tercer lloc, més que no pas el futur de la CUP i els seus resultats electorals del proper març, el que ens ha d’interessar a partir d’ara són els moviments dels altres partits independentistes. D’una banda, els de Convergència i Demòcrates, perquè essent el 27-S irrepetible, ara els caldrà ajustar ràpidament l’estratègia i definir un relat propi per a la nova legislatura. De l’altra, els d’ERC i els seus socis, que hauran de reconsiderar si els gestos per fer-se seu l’esquerranisme populista, i totes les desconfiances que han alimentat cap a Artur Mas, els acabaran sent útils per evitar que l’unionisme d’esquerres els passi al davant.
Com sol ser habitual en el voluble terreny de la política, les conseqüències d’una decisió com la de la CUP són imprevisibles. Caldrà esperar els propers dies per veure quines són. Dono per descomptat, així mateix, la celebració que se’n farà des de l’unionisme local i des de la política espanyola. Però també preveig el gran alleujament que la decisió de la CUP produirà en l’independentisme central, assenyat i consistent, l’únic que pot ser vencedor i que permetrà reprendre el procés amb un pas ferm i segur. Un govern condicionat per una CUP cagadubtes i havent-se de fer perdonar un sí acomplexat a Mas, hauria representat divuit mesos d’encallament. Sí: tots hem perdut la innocència -d’aquí que tants ara en demanin disculpes-, però el procés ha tornat a quedar obert de bat a bat. Jo me n’alegro.