Aquest diumenge, 14 de novembre de 2010, he publicat el meu darrer article com a col·laborador regular a l’AVUI. El primer el vam signar amb Joan Estruch el 14 de maig de 1976. És a dir, tres setmanes després de néixer el diari i, amb intermitències, hi he publicat durant més de 34 anys. Hi he escrit més d’un miler d’articles i n’he estat sotsdirector d’opinió. Ha estat el meu diari, el seguirà essent i hi tinc una vinculació afectiva que va molt més enllà del que és professional. I dec a l’AVUI molt del que he après en el terreny del periodisme. La relació amb els editors ha passat per períodes de tota mena, però ha acabat en un dels moments de millor sintonia -personal i professional- tant amb l’empresa, El Punt, com amb el director, l’amic Xevi Xirgu, a qui desitjo encert i èxit.
Em sembla d’una evidència rotunda que en aquestes eleccions hi haurà una distància enorme entre la demanda social que en aquest moment els catalans fem a la política i l’escassa oferta que ens presentaran els partits. L’excepcional situació econòmica, cultural i política creada per la confluència entre la depressió econòmica internacional i la patacada pel fracàs de la sentència del Tribunal Constitucional han creat un marc d’incerteses extraordinari davant del qual el ciutadà, legítimament, espera respostes agosarades i eficaces dels qui es veuen amb cor de dirigir el país.
Continue reading
- Amb la visita del papa Benet XVI haurà passat, amb perdó, com amb el porc: que se n’aprofita tot. Aquí –com a tot arreu, val a dir-ho– aquest tipus d’esdeveniments convoquen tota mena d’accions oportunistes, incloses les dels qui n’haurem escrit articles i sense excloure’n les dels mateixos organitzadors, que entre tots n’acaben enfosquint el sentit original i genuí. Ara bé, en bona part, qui va començar a oferir carn a la fera va ser el mateix arquebisbat de Barcelona que, veient a venir el xàfec, es va dedicar a justificar la visita dient que seria el fet de més transcendència per a Barcelona des dels Jocs Olímpics de 1992.
Continue reading
- Vaig saludar Joan Solà i Cortassa per darrera vegada en l’acte d’inauguració del curs acadèmic de l’Institut d’Estudis Catalans, tot just fa quinze dies. Com a vicepresident que n’era, seguia la comitiva, darrere del president Salvador Giner i del pare abat de Montserrat Josep Maria Soler, abans d’entrar a la sala Prat de la Riba. Agafat a la seva muller, l’Adelaida, el vaig veure molt afeblit, li vaig demanar per la salut i em féu algun comentari de circumstàncies, aquesta vegada més trist que irònic. Potser un “no gaire bé”. Sense aturar-se, ens vam donar la mà i vaig dir-li: “Ànims!”.
Continue reading
- És molt possible que aquest article enfonsi el meu crèdit com a analista, si és que mai n’he tingut, i que quedi en evidència que no sóc capaç de veure-les venir i faci dubtar de si mai les he vistes passar. Però sí: em decideixo a confessar les meves intuïcions electorals per d’aquí a un mes, amb la reserva lògica sobre els possibles efectes devastadors que pugui produir la campanya electoral, que a hores d’ara no puc endevinar. He d’advertir, tanmateix, que aquestes intuïcions no es corresponen, necessàriament, amb allò que desitjo que passi. Parlo d’allò que pot passar, a diferència del que fan els que tenen en joc interessos directes en aquestes properes eleccions, i que confonen realitat i conveniència.
Continue reading
- Sóc dels que estan fermament convençuts que la crisi actual tindrà conseqüències extraordinàriament positives per al futur del nostre país. No dic, és clar, que la crisi sigui justa a l’hora de repartir els sacrificis que s’hauran de fer. Tot al contrari, el més habitual és que paguin justos per pecadors, i aquesta vegada no serà diferent. La crisi no la pagaran els que l’han provocat, per bé que també és cert que, poc o molt, tots vam repenjar-nos en el creixement insostenible que l’ha desencadenat. I és que, encara que costi acceptar-ho, el mal es va fer mentre creixíem, sense que ens n’adonéssim, com aquells càncers que no mostren cap símptoma fins que són irreparables.
Continue reading
- De la mateixa manera que els nacionalistes espanyols no se’n senten, de nacionalistes –un procés de degeneració sensitiva que també afecta alguns catalans partidaris de la nació–, ara descobrim que hi ha independentistes espanyols que tampoc no saben que en són. O no ho saben, o no hi han reflexionat fins ara, quan el seu independentisme donat per descomptat topa amb altres projectes que el posen en qüestió. Probablement, això és el que li passa al fins ara ministre espanyol de Treball, Celestino Corbacho, que podríem agafar com a model del procés encara balbucejant de presa de consciència que viuen amplis sectors de la població catalana.
Continue reading
- “Aigo, vos demanam, aigo, i vos, senyor, mos dau vent”, canta Maria del Mar Bonet en una de les seves bellíssimes i impressionants cançons. I jo no sabria expressar millor la situació que es crearà al nostre país arran de les eleccions del dia 28 de novembre. És a dir, ens trobarem, per una banda, amb una ciutadania que majoritàriament ha pres consciència que l’autonomisme és una via morta que no du enlloc, i de l’altra, unes ofertes electorals que fan curt d’horitzó –encara tossudes a negociar amb Espanya– o que fan curt d’organització, per improvisació o joventut.
Continue reading
- A mesura que s’acostin les eleccions sé que em costarà més escriure sobre política: les paraules i les idees van perdent la seva autonomia i s’interpreten més pel context de guerra electoral que no pas per la voluntat del qui les diu. Ara, per exemple, si escric que estic molt d’acord amb el que acaba de dir el president José Montilla sobre les relacions entre política i societat al Teatre Romea, sé que tinc molts números perquè s’entengui no pas que jo també penso que hi ha un hipercriticisme nociu a la societat catalana, o que ens manca autoestima i confiança i que ens sobra mesquinesa i endogàmia.
Continue reading
- Dubtava de si titular l’article de País dens. Però no: tenim un país espès, o ens espesseixen. Som espessos més que no pas densos. Qualsevol debat que a qualsevol altre lloc del món va del que es parla, aquí se li fa dir el doble de coses. I, per tant, la discussió és també espessa perquè sempre discutim –com a mínim– dues coses alhora. Quan ja fa molts anys en Vicenç Villatoro va fer aquell magnífic discurs en el lliurament d’uns premis Serra d’Or parlant de la “fatiga de la catalanitat”, crec que també es referia a això, a aquest cansament que comporta que qualsevol petit avenç, a més, l’hem de fer nedant a contracorrent.
Continue reading
