• La profunda crisi d’identitat del nostre sistema educatiu l’ha portat a adoptar, en proporcions massa generals –però, afortunadament, amb excepcions notables–, unes actituds profundament conservadores, per no dir reaccionàries i tot. I no em refereixo estrictament al pla ideològic de les dretes i les esquerres sinó en el de la resistència a qualsevol canvi que representi una transformació de les rutines del “sempre s’ha fet així”. Tant és que parlem del calendari o l’horari escolar o que fem referència a la introducció dels ordinadors a l’aula.
  Continue reading

• Sóc dels que creuen que la independència de Catalunya no tan sols és desitjable, sinó que és possible. Fins i tot crec que s’ha engegat un moviment de fons a favor de la independència, sòlid però de dimensions encara modestes, que arrenca del profund convenciment que, a la vista d’allò a què ens convida Espanya, aquesta és l’única sortida racional i digna. I crec que l’independentisme que ara creix és nou: incorporacions fermes, lideratges incipients, idees tendres. Un independentisme més cívic que estrictament polític, com el que representava ERC. En definitiva, noves esperances en un país que encara confia poc en ell mateix…
  Continue reading

El lector em permetrà que surti amb un ciri trencat: s’acosten eleccions? haurem de deixar de parlar de política! I és que, en general, si tothom coincideix en l’opinió que la política que fan els partits sol estar excessivament atrapada en el tacticisme miop fins i tot quan s’encara amb els grans temes de fons, a la que s’acosten les eleccions, res del que s’esdevé i res del que es diu no té cap sentit si no és a la llum dels càlculs més rebuscats i malèvols. Per això els partits tenen equips de campanya que no tenen altra feina, durant uns mesos, que buscar el millor resultat electoral per damunt de qualsevol altra consideració.

• La manifestació del dissabte 10 de juliol és un fet polític de significació complexa, empobrit per les interpretacions interessades a favor propi. ¿Quina conjunció de forces ens va portar, a aquella gentada, a coincidir a Barcelona el captard xafogós d’un dissabte de juliol? ¿Quina mena de consciència política es va activar, en temps de suposada desafecció, per mobilitzar aquella estesa de ciutadans? De fet, moltes i molt diverses raons, i fins i tot contradictòries entre elles. Ni la predominança d’una determinada iconografia i uns crits perfectament identificables, per bé que no va ser casual ni insignificant, no ens permet inventar una falsa homogeneïtat d’intencions i de sentiments.
  Continue reading

• Més enllà de la gesticulació ridícula sobre l’encapçalament de la manifestació, només comprensible en termes de “rebequeria institucional”, la nova modalitat d’afirmació política quan el Tribunal Constitucional ja t’ha pres gairebé tots els atributs de poder, la gran qüestió de la setmana n’ha estat una altra. Allò que ha preocupat “realment” els catalans ha estat saber què passaria l’endemà de la gran manifestació. Hi havia –hi ha– un cert escepticisme sobre si serem capaços d’aprofitar tota l’energia cívica que finalment, de manera contundent i inapel·lable, es va fer sentir pels carrers de la capital d’aquesta nació que acaben de convertir en inconstitucional.
  Continue reading

• Tot és més clar. Els dos partits grans del Parlament de Catalunya, PSC i CiU, amb la inestimable companyia d’ICV, i a la desesperada, volien retardar la sentència cantada del Tribunal Constitucional fins després de la convocatòria electoral. L’objectiu? Poder-hi arribar a les fosques. Però han provocat el contrari. Un tribunal acostumat a arribar a la feina a migdia i plegar a mitja tarda, n’ha tingut prou amb un dilluns per desfer totes les ambigüitats en les quals els catalans havíem anat posant les esperances d’horitzó nacional.
  Continue reading

• “Tocar de peus a terra” és una virtut que defineix molt bé el caràcter d’un poble com el nostre, històricament condemnat a sotmetre’s a realitats imposades des de fora i que han limitat dramàticament els nostres somnis d’emancipació individual i col·lectiva. És per això que l’acusació de “no tocar de peus a terra”, que ha anat associada a l’oblit de les limitacions que imposa la realitat, i ser realista ha estat una invitació a abandonar projectes ambiciosos i a resignar-nos a ser petits, poqueta cosa.
  Continue reading

• La Trinca ens va fer riure amb la caricatura d’aquell català –per a més senyals, de Santa Coloma– que anava a Madrid, decidit, i que d’un somiatruites en deia un “sueñatortillas” o que de bufar i fer ampolles, en castellà, ell en deia “soplar y hacer botellas”, i tan tranquil. Coses de l’idioma era el títol d’una cançó que acabava: “I com veiem, no hi ha res català que no es pugui traduir al castellà”. Fer-nos sentir ridículs de les nostres resistències a la pressió colonitzadora ha format part d’un procés d’acomplexament destinat a fer-nos desaparèixer nacionalment.
  Continue reading

• La principal causa de la desafecció és que la política no parla clar i s’explica fent uns revolts difícils d’entendre si no recorrem a interpretacions segones. I aquestes interpretacions segones, que d’altra banda són les que donen feina als comentaristes polítics, prenen la forma d’especulacions conspiratives incertes que afavoreixen la desconfiança sistemàtica cap als polítics i les seves declaracions. Vet aquí el cercle viciós del qual els partits sembla que no saben com sortir, si és que realment en volen escapar.
  Continue reading

• L’excel·lent documental de Dolors Genovès a TV3, Adéu Espanya? (qui ho tornarà a dir, que la independència no interessa els catalans, amb una audiència de gairebé 750.000 espectadors?), ha rememorat l’Oda a Catalunya que Joan Maragall va escriure el 1898, en plena crisi pel desastre colonial: “Massa pensaves – en ton honor / i massa poc en el teu viure: / tràgica duies – a mort els fills, / te satisfeies – d’honres mortals, / i eren tes festes – el funerals, / oh trista Espanya”. Ara no pas una derrota militar sinó un fracàs econòmic i de país, també, ofega una trista Espanya que ha hagut de ser derrotada per Europa per haver-se entestat massa en el seu honor i no haver atès a temps el seu (mal) viure econòmic.
  Continue reading