El debat sobre la prohibició de l’Ajuntament de Lleida de la burca o del nicab -la modalitat de vels islàmics que cobreixen tot el cos de la dona bé sigui amb una reixeta per veure-hi o bé deixant només descoberts els ulls-, ocupa aquests dies el poc espai periodístic que deixen lliure l’escàndol de les corrupcions urbanístiques o les vacil·lacions governamentals espanyoles davant la crisi econòmica. Si no, encara aniria més gros. Es tracta de la prohibició d’aquesta indumentària no pas al carrer, sinó en els espais públics on la identificació de la persona és imprescindible per tal de poder garantir l’exercici dels seus drets.
Continue reading
- “Després de trenta anys d’Estat de les Autonomies, pot haver-hi qui trobi natural el clima en què vivim, com els que vivint habitualment en una atmosfera viciada no enyoren l’aire pur. Però n’hi ha prou de treure el nas a fora per adonar-nos com a Espanya estem privats de llibertat i de respecte”. En aquesta afirmació de dramàtica actualitat, substituïu-hi “trenta anys d’Estat de les Autonomies” per “vint anys de dictadura”, i tindreu una de les frases del pamflet que va escriure Jordi Pujol el 1960 amb el títol Us presentem el general Franco, i que va acabar amb els anomenats Fets del Palau, el cinquantenari dels quals s’ha celebrat aquesta setmana.
Continue reading
- “Quimera“, diu Coromines, és “un monstre fabulós representat vomitant flames, el cap de lleó, el cos de cabra i la cua de dragó”. Prové de la mitologia grega i és present en l’heràldica medieval. I d’aquí deriva el sentit que té la paraula com a “creació de l’esperit que es pren com una realitat”. Doncs bé, és molt important que cada època sàpiga reconèixer quines són les seves quimeres, o sigui, que pugui distingir de manera lúcida què és realitat i què és creació -monstruosa- de l’esperit. I és així perquè la quimera sol acabar en inquietud i aflicció, sovint en malvolença i còlera, i encara en dèria i mania.
Continue reading
- Des del punt de vista estrictament econòmic, Espanya no és Grècia. I Catalunya encara menys, sigui dit de passada. En aquest sentit, qualsevol ambigüitat que tingui el propòsit de contaminar l’economia espanyola comparant la seva situació amb el daltabaix dels grecs, o juga volgudament i interessada a fer trontollar –encara més– aquesta feble economia meridional, o contribueix sense consciència i irresponsablement a afavorir els especuladors que en volen treure partit. El problema de l’economia grega és extrem i els indicadors són esfereïdors.
Continue reading
- Amb el total respecte institucional que li és degut i que em mereix, i amb independència de la vàlua personal dels diputats que el componen, tal com vaig escriure fa temps, el Parlament de Catalunya s’ha convertit en una ratera per a la política catalana. Vull dir que el marc jurídic espanyol en què s’ha de moure el nostre Parlament li posa uns barrots que fan impossible que pugui actuar amb la sobirania que els catalans li hem estat atorgant equívocament, en un pla simbòlic que no es corresponia amb el real. El nostre Parlament és -o, per ser més precís, voldríem que fos- l’expressió de la voluntat nacional del poble català.
Continue reading
- L’única virtut que haurà tingut tot el procés de reforma de l’Estatut i l’esperpèntic final que li escriu un Tribunal Constitucional incapaç de rematar la faena, dubitatiu entre el recurs a una estocada que travessi el cor de la bèstia o a una puntilla a la nuca, és que haurà posat al descobert la gran tragicomèdia que ha estat la política catalana aquests darrers trenta anys. Ara a la política catalana se li veuen les vergonyes. Perquè cal reconèixer que els espanyols mai no han enganyat: la Constitució espanyola és clara i rotunda en la seva lletra, i hem estat els catalans els que hem viscut de les quimeres de suposats esperits de la Transició i d’inexistents pactes constitucionals entre Catalunya i Espanya. I som nosaltres sols que hem volgut creure que l’Estatut era una mena de petita Constitució catalana, quan és una llei orgànica espanyola, expressió directa de la voluntat de la nació espanyola a través de les seves Corts i l’única que té realitat jurídico-constitucional.
Continue reading
- Que la via cap a la independència de Catalunya no és un camí planer, ho pot saber fins i tot el més il·luminat dels independentistes. Fins fa quatre dies, no s’havia pogut anar gaire més enllà de reclamar-la amb la boca petita i demanant excuses. I ara som tot just davant els primers passos, temptejant itineraris. Cal dibuixar-ne el contingut amb la màxima intel·ligència i serenitat, fugint de simplismes demagògics i d’entusiasmes fàcils que podrien portar a una nova frustració nacional. De manera que ser conscients de l’enorme ambició que exigeix el projecte independentista i de la seva gran dificultat, és el que ens ha de permetre destriar les propostes serioses de les frívoles invitacions a l’aventura. L’horitzó polític de la independència no admet dreceres ni improvisacions.
Continue reading
- Ja sabem que si un gos mossega un home no és notícia. Però si un home mossega un gos obrirà un telenotícies en el qual el portaveu de l’associació protectora d’animals anunciarà indignat que s’ha posat una demanda judicial contra l’home i on s’entrevistarà primer un veí de l’amo del gos assegurant que es tracta d’una bèstia molt estimada i, després, un testimoni visual de l’agressió que, amb cara d’esgarrifança, dirà que cada dia fa més por portar el gos a passejar. D’acord: la lògica informativa s’alimenta de l’excepció, de la sorpresa i de l’inesperat i no pas de la rutina, de la normalitat o del previsible. I si pot -també es pot entendre-, el periodista encara exagera, per mor de la brevetat o de l’estil narratiu.
Continue reading
- Sembla paradoxal, per no dir ridícul, que un govern que -fent de la necessitat virtut- va començar proclamant que basaria tota la seva força en els fets i no en les paraules, o en una pluja fina que no volia grans declaracions de principis, sinó feina discreta però eficaç, acabi els seus dies considerant que no s’ha sabut explicar prou bé. O, encara, anant una mica més lluny, que plori la manca de “complicitat” dels mitjans de comunicació amb el govern. Què es pensaven? Des del primer dia, tothom a qui el partidisme no entelava la mirada va entendre que l’aversió declarada a les paraules i als grans objectius d’aquest segon govern de coalició era la conseqüència lògica de la voluntat d’evitar la controvèrsia interna que tant de mal havia fet al primer tripartit.
Continue reading
- Uns dels criteris més elementals ue s’han de seguir quan es vol tenir una perspectiva al més objectiva possible de la realitat social és observar-la en contra del que hom sospita que hi trobarà. En canvi, limitar-se a buscar allò que ens donarà la raó, concentrar-se en allò que confirma les hipòtesis inicials, és el mateix que fer-se trampes jugant al solitari. I el resultat, lògicament, és que s’acaba veient una realitat deformada; això sí, coherent amb els propis prejudicis. Fent una paràfrasi d’aquell principi que irònicament s’aplica al mal periodisme, aquí també podríem dir que hi ha observadors que procuren que la realitat no els espatlli un bon prejudici. Contrastar les pròpies hipòtesis, doncs, és un principi que ha de seguir tot bon científic i, en general, qualsevol persona que pretengui aproximar-se a la realitat d’una manera racional, bo i procurant controlar l’efecte del seus prejudicis sobre allò que observa.
Continue reading
