No calia ser gaire espavilat per saber que els sectors contraris a la independència de Catalunya, davant dels progressos evidents dels que hi són favorables, s’organitzarien. I, és clar, no ho fan convocant referèndums populars, ni grans manifestacions, ni fent col·lectes a canvi d’estampetes patriòtiques, que és cosa del populatxo. Ho fan convocant les elits econòmiques a reaccionar, organitzant clubs d’agermanament catalanoespanyol i demanant la implicació activa dels poders fàctics. Sempre, a més, amb recursos il·limitats i sota el gran mantell protector dels interessos d’Estat.

• No serà gens fàcil que a tres mesos de les eleccions es consolidi una nova opció netament independentista com la que sembla que una part del país ha estat reclamant tot el curs que ara acaba. S’ha perdut un temps preciós per disposar d’un projecte sòlid, i els que més s’havien avançat, Reagrupament, els últims mesos també han perdut pistonada. L’esperada aparició en escena de Joan Laporta tampoc no té una definició clara, i la seva aposta amb López Tena i Bertran per una Solidaritat Catalana per la Independència, més que resoldre incògnites, encara n’ha obert més.
  Continue reading

Article Pedagogia i política (pdf), publicat a El Punt el 26 de setembre de 1993.