Fa 4 mesos, 121 dies, 2.904 hores que Jordi Cuixart i Jordi Sánchez són a la presó.
Hi són sense final conegut, ni previsible. Arbitràriament tancats. Injustament tancats. I sobretot, no oblidem que hi són per nosaltres. Hi són en nom nostre, per fer haver fet allò que nosaltres els havíem demanat. I també amb ells, ens hi han tancat a tots. La seva manca de llibertat és una llibertat que també ens han pres a cadascun de nosaltres. Fa 4 mesos que som a la presó!
Només una mala ànima d’esclau pot haver viscut aquests 4 mesos, 121 dies, vora 3.000 hores, sense sentir l’angoixa per la llibertat perduda amb l’empresonament dels Cuixart i Sánchez. Perquè, tinguem-ho present, els han posat a la presó per empresonar les nostres ànimes i els nostres cors, el nostre pensament i els nostres sentiments. Segur que tots ens llevem i ens n’anem a dormir cada dia preguntant-nos amb neguit, què podríem fer, què hauríem de fer … Una pregunta que no tan sols neix de la solidaritat amb els qui són a la presó, sinó que neix de la consciència d’estar-ne, també, d’encadenats. Demanar-nos què podem fer és la nostra manera de picar i fer sonar els barrots de la cel·la, per cridar el carceller. I no saber què respondre ens recorda què deuen sentir els amics Cuixart i Sánchez quan el carceller es fa el sord.
Tot torna. Avui corria molt oportunament aquell acudit del Cesc, de principis dels anys 80, en què davant de qui retirava el cartell que deia “Català a l’escola”, un altre aconsellava: “Ja el podeu treure, però no el llenceu. No fos cas que d’aquí a uns quants anys ens tornés a fer falta”. I torna Miquel Martí i Pol, el poeta de Roda de Ter que, també empresonat per la seva malaltia i atrapat a la cadira de rodes, feia de la seva esclerosi imatge dels agressius espeternecs finals de la dictadura: “El més difícil, doncs, és sobreviure / amb escates de vidre a les entranyes, / amb plom, en lloc de sang, a dins les venes.” I fer-ho, diu el poeta, “sense fer a miques els subtilíssims mirallets del somni / i esgüellar com un porc de por o d’enveja”. Que no us fan sentir així mateix, amb escates de vidre a les entranyes i amb plom a les venes, els empresonats, els exiliats, els amenaçats de tornar-hi i els que són amenaçats d’entrar-hi?
Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, des de la presó, ens demanen amb insistència que no defallim. Ho fan per animar-nos, i per recordar-nos que el seu sacrifici no és en va. I nosaltres no defallim perquè sabem que si flaquejàvem, afegiríem un altre cadenat a la seva cel·la. Si ens donàvem, si ens rendíem, si abandonàvem el somni -com ens recordaria amb severitat la Muriel-, ens hauríem abandonat a nosaltres mateixos, que “som el somni”. I si renunciàvem a la nostra llibertat de pensament i d’expressió, per por, per cansament o per mala fe, això trairia el seu sacrifici, i també la lluita dels que els van precedir i malbarataríem el futur dels que ens seguiran.
Aquestes són, ara mateix, les nostres armes. La llibertat dels colors, dels cants, de la llum de les torxes, de les paraules… La llibertat de pensament. “Sempre és de nit si el pensament no lluu”, escrivia Pere Quart. I ara mateix, no podem deixar que es faci fosc, no podem deixar els empresonats, els exiliats i els amenaçats, a les fosques. Ara mateix, la nostra llibertat de pensament i d’expressió és l’únic que obre una escletxa de llibertat en les seves i en les nostres cel·les.
Això és el que ens cal tenir present avui. Per saber-nos una mica més lliures, i per fer que la seva llibertat sigui més a prop.
(Llegit avui a Terrassa, 16 de febrer, a la concentració massiva davant l’Arxiu Tobella.)